"Des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica. En Francisco també fa una altra cara. Tornem a dormir junts i li toco el piano quan m'ho demana. M'agrada, la nova casa, només em molesten les pudors de menjar de tota mena que entren pel celobert i la foscor del passadís. La casa està orientada cap a mar i hi toca molt de sol, els quatre balcons són plens de plantes, d'anemones, assutzenes, geranis, hortènsies, clavells, corretjoles. Des del carrer estant, destaquen per sobre de la tribuna del principal perquè vessen d'esparreguera i d'enfiladisses. També he comprat ocells, caderneres, canaris i un periquito de color verd desmai que em crida: "Ramona, ven." Tret de l'armari de caoba, dels quadres, dels balancins i dels mobles dels salons, hem canviat la decoració de dalt a baix. Hem conservat l'armari de caoba perquè ens el va donar la tieta Climent i jo no em sé despullar davant d'una altra lluna. I en Francisco s'ha entestat a trasplantar les palmeres; diu que són un bell record de Gràcia. El carrer de Còrsega és airós i barceloní. El travessa un guirigall de gent perquè s'aboca al Passeig de Gràcia. És ple de cubanus i dels qui viuen de rendes del camp. I no els agrada el camp, sinó la ciutat.

Ara anem cada dia a passejar pel passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les cares. Són les mateixes que trobem als concerts o al Liceu. Són gent de l'Ensanche, ben vestida i moderna. Tots els gestos, les mirades, les salutacions, són propis de barcelonins nascuts més enllà de les muralles. El Passeig de Gràcia és el centre dels qui viuen en bona posició. De vegades seiem a prendre l'aperitiu a La Punyalada i jo no em deixo perdre ni els bastons, les armilles, les ombrel·les, els barrets, les joies, els gossets dels qui caminen pel davant. En Francisco no hi desentona, amb la seva armilla i la nova dentadura postissa. Passen tílburis tirats per cavalls de raça, de pell negra i les anques lluents. A dintre, hi veig, entre les gases de les cortines, barbes grises, magnífiques, retallades en rostres de bellesa demacrada o altiva. Són els de l'aristocràcia."

* * *

"Ahir li vaig dir al meu confessor que quan anava a l'església de Jesús m'agradava arraulir-me als racons més foscos i embadalir-me davant de les imatges dels màrtirs. Com més sagnaven i sofrien, millor. Els seus membres recargolats, els vestits esquinçats, les mirades de dolor, em transportaven vers indrets celestials. M'enyoro d'èpoques antigues com si les hagués viscudes. Em veig a les catacumbes, preparant-me per al martiri, entre els planys dels primers cristians. El confessor em va dir que ho trobava perillós. Que profanava la santedat. Que no havia de cercar el sofriment en els altres sinó en mi mateixa, perquè així Déu em trobaria més bella. El meu confessor no vol comprendre que jo voldria ésser un àngel sense cos, pura com una congesta, blanca com els dos amorets de marbre de la testa rinxolada que s'abracen i s'estimen." (p. 71)

* * *

"No puc deixar de pensar en l'estudiant dels rínxols com els amorets que s'abracen i s'estimen del rebedor. Es diu Víctor, l'estudiant que em somriu quan surto al balcó, que no em perd d'ull quan m'aturo davant la merceria de sota de casa, que m'estalona pel passeig de Gràcia, que m'aguaita així que obro els porticons de bat a bat al matí. Sento el seu alè fresc, de primavera, encara que em miri de lluny.

Vull i dolc, quina tristesa. Ahir vaig rebre una carta seva i m'he adonat que fa molt de temps que em sotja. És una carta abrandada, amb unes imatges tan belles com les dels versos de Campoamor. No m'hauria imaginat que una cosa semblant m'esdevingués a mi. Si confesso que sortia diàriament només per veure la seva figura a contraclaror, per vibrar sota la cremor dels seus ulls, crec que no peco, no peco. Déu només espera de nosaltres sofriments, deia el confessor de Jesús de Gràcia. I ara sofreixo. I sóc bella. Tinc l'ànima trasbalsada. He llegit per cinquena vegada la carta d'en Víctor. [...]

Cinc, sis, set vegades l'he llegida, aquesta carta. Què és el que puc fer, Déu meu? Em sento com el dia de Rams, quan era una nena i em menjava les confitures de la palma, el poncem, la taronja, les prunes i les peres, i la madre Angelina em deia que aniria a l'infern per llaminera." (p. 116)

(Del llibre Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972)