"La Sílvia, doncs, era més aviat grassoneta, però ara, i no abans, quan anava per a ballarina, si et cases amb mi, li va dir en Lluís, has de deixar el ball: ella el deixà i això que en Magrinyà li havia dit que aviat seria solista del cos de dansa del Liceu. Ballava Aranjuez i havia après a tocar les castanyoles molt aviat. Ara, quan sentia Cascanueces o El Llac dels Cignes de Txaikowski, els ulls se li humitejaven. "Ballar havia estat mitja vida fins que no vaig conèixer en Lluís"; el seu pare tenia raó quan li deia, no deixis la dansa, rateta. I l'havia deixada. No hi podia fer més, quan no hi havia ningú a casa, posava la ràdio pel tercer programa i anava d'un cantó a l'altre del menjador tot ballant de puntetes, sense fer genoll, les cames enterques, i iniciava un developpé cap endarrera amb la cintura enlairada [...]. Durant els primers anys de casada oblidà el ballet, i això que encara no vivien al dúplex, sinó en un pis més petit al Guinardó. Però tenia en Màrius [el seu fill], pels ulls del qual es fonia, i els objectes de la casa, els llençols, la vaixella, la bateria de cuina. Tot era nou i bonic i a ella li agradava d'anar a la plaça i dir "el meu marit" o que la portera la saludés amb un "bon dia, senyora Miralpeix". [...] La Sílvia, en aquella època, no s'adonà que els dies passaven, entre que va quedar embarassada, fer jerseis per al nen, anar a classes de cuina i esperar en Lluís, que tornava tard. Els dies van relliscar damunt d'ella, i també els anys, i si li haguessin preguntat com se sentia, de ben segur que hauria dit: "Doncs, molt feliç. Per què m'ho pregunteu?" Però quan pujava en ascensor i s'esguardava al mirall feia per iniciar un pas de dansa i, a mig batec d'ales, clavava els ulls dins dels ulls de la figura del mirall i es deia: "Ets tonta, nena." (p. 39)

* * *

"El més bonic de la Patrícia eren les mans, "tothom me les enveja", fines, llargues, blanques d'una blancor gens carnosa, que no tenia res a veure amb la pell de la cara, tan colrada. Les teves mans són meravelloses, li deia l'Esteve quan passava una temporada que no la volia fer gruar, "sovint les mans són unes extremitats articulades amb valor funcional: serveixen per a agafar objectes, per a gratar-se, per a cordar-se, per a assenyalar o per a acariciar. Si t'adones que una persona té mans és que les té boniques. I per això tothom, a tu, et mira les mans". L'Esteve Miràngels dedicà a la Patrícia un sonet noucentista que començava: "La meva vida i el meu cos / les teves mans han buscat / com un vaixell ancorat..." I quan tenia diners li regalà dos o tres anells, l'un amb un brillant com un cigró.

Les mans de la Patrícia eren melancòniques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja..." (p. 61)

* * *

"Al seu costat, es de va desmaiar una estudiant, la Natàlia féu per anar-hi però tornà a esfonsar-se dins les onades, dins la maror, com si ella fos una barca naufragada i els altres animals encadenats a una sínia. Els cops continuaven, uns quants van intentar d'arribar a la portella que donava al pati de Lletres però van quedar obstruïts, no s'hi podia sortir. Formaven una pinya i maldaven per agafar la sortida, però una filera de grisos ja s'havia col·locat a l'altra banda i els feia giravoltar com si fossin una enorme baldufa humana. Els policies estossinaven amb fúria, una vegada i una altra, sempre davant del mateix punt, just davant d'ells. Tenien els ulls sortits, el rostre burell, potser reflex de l'uniforme, les pupil·les roges, les dents serrades, la mirada esbarriada, i colpejaven sense ni com va ni com ve, com animals enfurits, o gossos deixats anar després d'haver estat llargament empresonats. La gent agombolada voltava i voltava sense cap altre sentit de no ésser a la primera fila, a tocar a les porres. El que apallissaven no sabien què pegaven, semblava que colpegessin ésser immaterials que els havien manat de destruir, de reduir al no-res. Els estudiants queien a terra i les porres continuaven estossinant damunt dels bonys inerts. Se sentí trencadissa de vidres, un noi amb la mà ensagnada havia aconseguit d'esventrar una porta i una colla d'estudiants procurà d'esquillar-s'hi. Un estudiant feia tentines amb el rostre ple de sang.... Per fi, l'Emilio aconseguí d'agafar d'una revolada la Natàlia i amb en Joan i una altra noia desaparegueren per la porta de vidre. Avançaren a rebolcons fins al jardí que separava els patis de les facultats, en Joan cridà, veniu!, a corre-cuita es ficaren dins de l'església, mig en penombra. Unes monges que resaven els miraren estranyades. Van seure a primera fila, tots quatre, i esperaren una llarga estona. Quan semblava que la batalla s'allunyava del pati de Lletres sortiren.

Potser s'hi van estar una hora, dins de l'església. A fora ja s'havia fet de nit. Dins de la Universitat hi havia silenci que sotjava, i la Natàlia tenia la impressió d'haver sortit d'un combat. Se sentien bruels llunyans. Sortiren per la porta de Lletres, la policia encara detenia estudiants però, a ells, no els feren cas. Els jeeps eren plens de detinguts, que esguardaven des de la fosca. Anaren caminant fins a Canaletes. Tenien tancs d'aigua i cavalls, els fills de puta, va dir en Joan. Demà hi haurà vaga general, va fer l'Emilio, les dents serrades, demà no hi haurà vaga general, ja ho veuràs, contestà en Joan. A Canaletes hi havia calma però semblava que hi hagués milers de guaites amagats. S'havien aplegat potser una vintena d'estudiants a la vora de la font, hi ha una pila de detinguts, s'havia acostat un noi que mirava malament, ha estat espantós, digué en veu baixa la noia que anava amb ells. La Natàlia la mirà per primera vegada, fins aleshores la noia no havia dit res.[...]

Els estudiants s'havien apinyat, a poc a poc el cant prengué consistència, les veus de les noies, poques, i els crits roncs dels nois. El cant s'enlairava mentre els estudiants començaren a anar Rambla avall. La gent els mirava, inquiets i admirats alhora. Algú inicià un aplaudiment. El cant cada vegada era més alt, més segur, Asturias, patria querida, cantaven tots i també la Natàlia, Asturias, patria querida, la Rambla s'omplí del seu cant, cada vegada més alt, cada vegada més fort, era un cant alegre, la Natàlia cridà com no ho havia fet mai, cridava Asturias com si Asturias fos ella, o l'Emilio, o els estudiants estossinats, Astúries ja no era Astúries només, per això cridava tant, com si es tragués del damunt tots els silencis de casa seva, cridava per esborrar-ho tot, sense vergonya, i ara ja no eren cants, els dels estudiants, ni tan sols crits, ara eren brams, Asturias, patria querida, Asturias, patria querida bramulaven, com el mar en plena tempesta. La Natàlia no cridava contra aquella massa burella que els havia colpejats, ni contra els jeeps, ni contra els tancs d'aigua, no cridava contra els gossos deixats anar que tustaven sense saber per què, la Natàlia cridava contra el seu passat, contra les ires del seu pare, contra el que ella havia estat. I no tenia por. Tot d'una, algú cridà, la policia!, i hi hagué una escampadissa. L'Emilio va estrènyer la mà de la Natàlia i li féu una estrebada contra un carreró estret. A darrera venien en Joan i la noia prima. Van córrer una bona estona carrer enllà fins que s'aturaren al costat d'una portalada fosca. Bleixaven.[...]

Què hi feu, aquí?, preguntà el ros. Passejar, és que no ho podem fer? Vinga, que us coneixem, a veure la documentació. El de la cara vulgar va fer la volta pel darrera. Vaja, vaja, en Joan Oranich i l'Emilio Sandoval, quina parella. El de l'americana de xeviot buidà els moneders de la Natàlia i l'altra noia. El dels ulls tristos no deia res, fa cara de bona persona, pensà la Natàlia. Sabeu què han fet els vostres companys de la Universitat?, deia el ros, doncs s'han amagat darrera d'uns arbres i han aprofitat la fosca per a llançar pedres a la policia! La noia prima va somriure. El dels ulls tristos es va abraçar damunt de la noia i la llançà a terra. No riguis, meuca, més que meuca, el policia colpejava amb fúria les parts de la noia prima. La Natàlia va notar que se li humitejaven les calces i que un líquid calent aflorava per l'entrecuix. "M'hi faig pipí." Els altres no es van moure, encara que en Joan féu un lleuger moviment cap endavant, tu, quiet, li cridà el ros mentre l'encanonava amb la pistola. La noia, a terra, gemegava. Vingueren més policies vestits de carrer —dos eren molt joves— i els feren passar cap endavant després d'haver-se quedat tots els carnets. La noia, amb els ulls esbatanats, caminava a poc a poc mentre li rodolaven les llàgrimes per la cara i amb la mà s'aguantava el baix ventre. L'Emilio tenia la cara blanca com el cel humit i en Joan premia els llavis amb la mirada buida. No hem fet res, pensava la Natàlia, hem deixat que peguessin la noia prima." (p. 103-104)

(Del llibre El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 105-106)