"Ramona, mundeta, escolta, no t'espantis, sóc jo, la teva amiga Adela. He vingut de nit perquè vull que siguis tu l'única que sàpigues que dilluns passat em vaig morir a l'hospital; les monges m'hi van portar al darrer moment, encara que tots ja sabíem que no hi havia res a fer. Em vaig morir de vella.

Però sóc aquí per pregar-te, ara que m'he mort, que resis una mica per a la salvació de la meva ànima. No sé si es pot dir que al llarg de la meva vida he comès algun pecat greu, però, si de cas, no voldria presentar-me allà dalt sense ningú que m'ajudi aquí baix. També voldria estar una estona xerrant amb tu, perquè em temo que aviat faré malves del tot; has estat com una germana i, veuràs, allà dalt no sé ben bé el que m'espera.

Recordo els quaranta primers anys de la meva vida com una llarga espera en blanc. Diuen que la felicitat no té història, i jo crec que el que no té és color. [...]"

(Del conte "El groc o rondalla biogràfica de la senyora Adela Torrents", dins Molta roba i poc sabó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 63)

* * *

"D'escarabats, sempre n'hi havia, a casa. Però un bon dia es van convertir en els habitants més importants i van acabar per treure'ns. Si obries una botella de vi i bevies a galet, un cos dur i relliscós se t'escolava per la gargamella. Si et cruspies un bocí d'una barreta de pa acabada d'encetar, entre molla i molla n'apareixia un, i un altre, i un altre. Eren a la sucrera, a la formatgera, amb les patates i els tomàtecs, a totes les escletxes, darrera la cuina de petroli, ofegats a l'aigüera, nedant dins el brou. Les bèsties pujaven pels porticons, s'enfilaven a les baranes, travessaven el sostre, omplien la comuna, corrien per entre les teves cames si eres al llit, sortien amb tu al carrer, t'acompanyaven una altra vegada a casa. Eren els amos, els escarabats. Per molt de compte que hi paressis, sempre en trepitjaves un. Senties el craaaac sota la sola de la teva sabata i veies la massa desfeta, esclafada, els budellets de plàstic, panxa enlaire, un suc espès, les potetes cap aquí, cap allà, de la bestiola. Com més n'esclafaves, més es multiplicaven. El color negre avançava, compacte, i aviat va ocupar, com una estora mòbil, tota la cuina i part del menjador. L'àvia va perdre l'oremus un dia i va estar en basca durant set nits. Els escarabats se li van embolicar amb els cabells del monyo, van entrar dins els forats del nas i de les orelles, li van mossegar les ungles dels dits dels peus. Quan vam veure que se li començaven a menjar la llengua vam cridar un doctor per certificar-ne la defunció. No fos cas que encara respirés."

(Del conte "Els misteris del districte cinquè. (De com el lladre i assassí Perot Andreu ens conta la seva vida i miracles)", dins Molta roba i poc sabó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 128-129)