El somrís de les carreteres secundàries
La piscina, llarguíssima, és de cossos banyats pel sol:
lleugers de sobte, prenen embranzida blava,
amarats de tebior, per l'aigua amable.
Al costat, les hamaques esperen pacients
les pells cansades i humides que besen l'aire.
A la vora mateix, immens, un arbre immens s'asseca mil·lenari.
(Poema "Tercer món", dins de El somrís de les carreters secundàries, Lleida: Pagès, 2004).
* * *
Perquè sempre ens porta a voler més, l'ànsia.
Perquè el poder ens devora de dins,
des del centre mateix de l'existència.
Perquè és com qui adora una piscina
i l'omple d'aigua o d'argent i sols pensa
a fer-ne més: un oceanogràfic,
un pantà o una bassa, fins el mar
compraria en l'afany: és el destí:
per al desert, la set o, com a molt,
la sang. De les piscines és l'aigua clara
i l'acumulen. I, cada cert temps,
els operaris netegen del fons
l'arena bruta que s'hi diposita
per la desesperació i la gana:
un corrent imparable que sols sap
que no hi ha res a l'esquena. I prou.
Perquè el futur els és vedat i buit.
(Poema "Multinacional", dins de El somrís de les carreters secundàries. Lleida: Pagès, 2004).
* * *
Tinc el testimoni obsolet
de la memòria gran enmig la mar,
on les ones estimen les cases com vaixells,
on el batec escolta les distàncies
mudes, les paraules
malsonants que ningú sent
perquè s'esgoten, s'exhaureixen,
a sobre l'infinit de l'escuma llunyana.
És aquesta la nostra mesura certa
i constant
que oblidem amb passió,
com les barques esborren temporals
per a gosar sortir del port,
de cara al mar.
(Poema "La nostra casa enmig la mar", dins de El somrís de les carreters secundàries. Lleida: Pagès, 2004)