Tot és ara i només: / la rodonesa dels dubtes, / els semàfors de la por. / Triar és l'acte més bell de l'existència: / tot és ara i només. / Tot és ara, tan sols. / Tot allò que allunya les urgències." Això té a veure amb el fet d'escriure poesia, i tant!... Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967) fa més de vint anys que n'escriu, de poesia, i aquest seu darrer llibre, Un boxejador entre la boira, neix i s'erigeix, segur, sobre un terreny que continua sent fèrtil i que té, sobretot, potència i sediment. D'una manera explícita, el poeta recupera, reescriu, fa reviure i torna a esbossar en aquest llibre alguns dels versos escrits durant aquesta vintena d'anys. En realitat, arriba un dia que el poeta es decideix a assajar una mirada més dilatada; no és exactament fer balanç o cap cosa que s'hi assembli: potser això té a veure amb un desig decidit d'autoreconèixer-se... Allò que explica amb tanta finor la poeta Rosa Font en un dels seus poemes: "Ser mar vol dir ser totes les mars." Que seria com dir que un vers (o un poema) és aquell vers (o poema) més tots els altres que l’han precedit, i qui sap si també els que han de venir en un futur.

La interrogació, en el sentit més extens de la paraula, ha estat i és una constant en l'obra lírica de Josep Lluís Roig. Aquest cop, però –i això és nou dins la seva construcció poètica–, introdueix unes mutacions en l'aspecte formal: en un bon nombre de composicions del llibre, la formalitat del poema es desdibuixa –o diguem que es revolta contra ella mateixa–, de manera que el poema queda en blanc i ens remet a una crida de nota a peu de pàgina. Pensaríem, d'entrada, que aquestes notes volen explicar o aclarir coses. No és això: les notes tornen a crear un poema i un altre. Tornen a fer aflorar "la sang, les vísceres, les llàgrimes, els solls / on jeu l'amor amb aquesta esperança / que insisteix tant a convertir matèria / en lletres negres que diposite clares...

(Roger Costa-Pau. "Habitar en unes traces que no s’esborren", El Punt-Avui. Cultura, 21 de juny de 2013)

* * *

Després de set poemaris ens sorprèn Josep Lluís Roig (Oliva, 1961) amb aquest títol que trenca una mica la línia de reculls anteriors com Sal lenta , Oasi breu o La pressó de l'aigua. Dit i fet, pareix que aquest insignificant detall puga suggerir un important canvi en la seua trajectòria. Més enllà de la introspecció lírica, en aquest conjunt es pot apreciar un desig de constatar el dolor existencial «comuna una càries secreta sota l'esmalt perfecte».És a dir, per sobre el gran decorat d'aquesta societat post-capitalista de la sobreabundància s'amaga el desassossec de l'individu, el sofriment interior, la sensació de cansament i la pèrdua de seny. Un argument que ho corrobora una simple anàlisi dels camps conceptuals, marcada per una recurrent adjectivació com sol, cansat, vençut, adormit, perdut, i l'ús de noms com ferida i dolor. [...]

A despit de la seua fragmentació en més de sis subapartats, aquest lliurament es caracteritza per la seua coherència tonal, i en especial, intencional. Tot i així, en podem diferenciar dues parts. Les primeres composicions, molt més extenses i de caràcter narratiu, prenen una anècdota o un pretext concret per construir el tema enriquir-lo amb nous significats, tal com el propi autor ho confessa. Com a exemple podem posar el dedicat a la filla dormida, que és transcendit a categoria universal quan escriu: «l'escolte/ dormir / i sóc feliç: / lluitem per / la glòria diminuta de sobreviure als danys». Com a contrapunt, les peces de la segona meitat són d'una major concisió i brevetat lírica -i en la nostra opinió molt més treballades i aconseguides-, quasi totes presenten com a esquelet una imatge senzilla però nítida, que vertebra la resta del text, com la de l'aigua o la casa. [...]

En poques paraules, Càries és un avís i alhora una advertència contra les falses aparences d'aquest «suposat» benestar que amaga un terrible buit en la vida de cadascú. Per això, ens invita a investigar més enllà; i a buscar en l'amistat, l'amor, la realització personal, menudes pinzellades d'allò que potser siga la «felicitat». I és que per damunt d'aquestes ferides callades i sordes; per damunt d'aquest cansament que ens esgota dia a dia; per damunt d'aquest «dolor de pell inquebrantable» Josep Lluís Roig no es rendeix, sinó que com ell mateix (re)afirma «si ix sang, encara hi ha esperança».

(J. Ricart. "Més enllà de les aparences. Els versos existencials de J.L. Roig", Levante-EMV. Postdata, 6 de febrer del 2009)

* * *

La veu poètica de Josep Lluís Roig s'ha confirmat com una veu de la plenitud, de ferma celebració de la vida. Una celebració que comporta una tria molt clara d'una poesia d'accés immediat, que arribi als lectors des de la complicitat de les experiències contades i amb un estil aparentment planer que busca l'objectivació sintètica de cada moment. Tanmateix, Roig juga una carta una mica més complexa, ja que la seva ascendència vinyoliana el condueix cap a un territori en què un apuntat escepticisme li és germà. Deutor del que ell anomena "elogi de la imperfecció", accepta un món que no cedeix al canvi que suposa la poesia. Tot amb tot, el seu missatge és ben clar des del primer poema: "Hi ha paraules, també, la dignitat". La seva mirada comporta, alhora, un afecte clar pel present de cada dia, amb la incorporació immediata del joc comunicatiu contemporani a través de les màquines. Perquè si una idea hi ha darrere la poesia de Roig és la voluntat de comunicar-se. D'alguna manera, s'acosta a una literatura que acompanya, com la de Hugo Williams, posem per cas: "Dóna’m el despertador, Carolina. / Tens temps abans d'anar a la feina?", escriu el poeta anglès. En aquest sentit, Roig aconsegueix un registre propi, estilitzat per la feina de llibres anteriors, fins a arribar en aquest punt en què, a vegades, afegeix a uns temes molt vius i frescos una sintaxi que tendeix a artitzar-se.

L'apartat Etimologies és especialment interessant, perquè Roig construeix un diccionari de la rectificació del món a través d'una formulació negativa del que és bell, abastable o bé transferible al llenguatge. Es tracta d'una primera part breu, però intensa. El poeta valencià objectiva, amb el nou llibre, la imatge de l'home modern: el viatger il·lícit que voldria perdre’s en carreteres secundàries oblidant el vertigen que l'espera.

(Susanna Rafart. Avui Cultura, 3 de març de 2005, p. XV)

* * *

El primer text dramàtic de Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) delata que l'autor és, més que res, un poeta. Això sí, un poeta conscienciat que es posa de part de les víctimes i intenta redimir-les de la seva condició de danys col·laterals, tot imaginant per a elles una terra habitable i un futur prometedor. L'itinerari dels personatges principals (dos germans, home i dona, i una periodista reconeguda) travessa tres escenaris (un camp de refugiats, una llar confortable i una platja tranquil·la); el recorregut que va de l'infern al paradís, passant pel discret purgatori de la unitat familiar. Es tracta d'éssers ideologitzats, que enuncien veritats i que són conscients del paper que els ha reservat la història. Són víctimes, sí, però no víctimes innocents (diguem-ne candoroses o fàcils d'enganyar); treuen conclusions polítiques del sofriment, l'interpreten, en coneixen la superestructura; es tracta, ho podem ben dir, d'intel·lectuals. [...]

Roig projecta la seva consciència distanciada i la seva bona sort d'europeu amb les espatlles cobertes en la peripècia dels seus protagonistes, i tal vegada amb això aporta un valuós gra de sorra. A falta de passió i conflicte, també subministra un cert nivell de bellesa que prové d'una sensibilitat poètica intensament cultivada. És impossible llegir algunes de les seves frases, alhora certes i eufòniques, sense esborronar-se. Les que pronuncia l'home que està a punt de fugir del campament de refugiats a dins d'un cotxe, aprofitant la nit, potser resumeixen el sentit de la seva obra i el d'aquesta ressenya: "Quan es fa de dia, les coses es compliquen més encara. Hom esdevé presoner de la llum. Com en la nit els que no coneixen el camí i depenen dels fars: són presoners de la seua ceguesa. És com la calma d'aquell que sap el seu futur i no és terrible".

(Artur Pascual. "Nàufrags selectes", Avui Cultura, 27 de novembre de 2003, p. XV)

* * *

Oasi breu, de Josep Lluís Roig (la Safor, 1967), suma el número 3 d'una col·lecció valenta, La Poesia de Tàndem, que té poc més d'un any de vida i que dirigeixen dues figures de pes de les lletres valencianes: Francesc Calafat i Marc Granell. El present volum és el cinquè llibre d'aquest poeta, assagista i ensenyant de la Safor, i el primer que publica com a poeta ja sòlid, sense l'aval d'un guardó literari al darrere. Un fet que no és, ni de bon tros, circumstancial, ben al contrari: els 27 poemes que conformen Oasi breu ens adverteixen d'una veu que emergeix ara amb força i que enfila decididament cap a la vida pròpia... Hi ha, a més, en el llibre, un acuradíssim sentit constructiu; en els poemes i en el travat final del conjunt.

Aquesta característica atorga al volum una unitat i una cohesió importants en el desplegament dels continguts. L'oasi breu coincideix amb la idea –o el desig– de voler construir espais d'abeurall, com de redreçament (per més que costosos i breus en el temps), en un món on els éssers humans són nàufrags i van encaminats a la deriva. Com ve a dir-nos el poeta en un dels poemes centrals del volum: "Perquè li cap el món als ulls i té / un niu de sols enllà de la mirada / és que imagina, tot redó i blau, / un món millor: si no existeix l'oasi / l'inventa nou: només pel seu somrís / jo em donaria tot".

(Roger Costa-Pau. "D'una València en auge", Avui Cultura, 24 de maig de 2001, p. XV)