"No dormia, malgrat que el brunzir constant dels motors produïa aquella sensació d'embotiment. No dormia, encara que estava cansat, fatigat, exhaust. No dormia, perquè acabava de trencar amb la seua vida. Amb quaranta-set llargs anys de vida, de matrimoni, de fills i de divorci. Amb quaranta-set anys de professor cansat de química en un institut d'adolescents, i marxava lluny, cap a un altre país, cap a un altre món.
Va ser una casualitat trobar-se amb Roger, un excompany d'estudis de qui no sabia res de feia anys. Joan, aleshores, s'acabava de divorciar. De llençar a la paperera disset anys, tres mesos i quatre dies de convivència. Ell no ho havia comptat, però sí que ho havia fet la seua exdona, Helena, el dia que s'assabentà del seu embolic. Acabes de llençar disset anys, tres mesos i quatre dies de convivència a la paperera. Exactament això va dir i es va tancar d'una revolada a l'habitació de matrimoni.
Aquella nit Joan va dormir al llit dels invitats amb l'estranya sensació que es trobava bé. Que no n'estava trist. Els problemes vingueren després.
Quan s'extingeix una relació contractual sempre sol quedar algun damnificat. I el matrimoni no n'és cap excepció. Joan mai no s'havia interessat pels diners, però es va trobar descol·locat per la nova situació, estranya per a ell. Ben cert que sempre s'havia desentés de les qüestions econòmiques. Feia anys que no trepitjava el banc. Es limitava a complir amb la seua feina. El treball, recollir les nenes del col·legi, coses d'aquestes.
Helena li ho retreia, de tant en tant. Que vas a la teua. Que no poses interés en les coses. En aquells moments, el senyor Joan Pellicer i Esteve olia dirigir-se, amb dignitat màxima, cap al menjador. I engegava la tele. Fins i tot, si n'hi havia, posava un partit de futbol."

(Fragment inicial del llibre El primer paradís. Palma: Moll, 2007, p. 9-10)