Apologia a la nostra lírica

Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s'ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embatèrion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l'imponent gènere literari. "Tenim por i hem de vèncer la por: anem, la glòria és a l'abast de la nostra mà": creiem resumible en aquests termes el seu article. Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d'un benvingut sentit de responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics —o no menys ingenus accessos de criticisme— l'alta lírica d'un Josep Carner, per exemple, o d'un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condamnacions malhumorades i equívocament generals, conglobada amb els assaigs dels col·laboradors de Joventut Catalana i àdhuc amb els xarons refilets del Bloc Manelic.

Ara, la tal por no és en ella mateixa una causa, sinó un efecte immediatament determinant de l'abstenció. Hi ha sens dubte, causes d'ordre econòmic; no negligibles, és cert, però sempre d'ordre secundari. La temença de no veure's prou ben compensat el treball d'escriure una novel·la, podria ésser superada per un heroisme o per la comoditat d'una posició independent. Hi ha, entre els literats catalans, qui té la seva fortuna, i no són rares les vocacions heroiques: amb tot, la producció novel·lística és gairebé nul·la, àdhuc entre aquests.

Un simple cop d'ull al nostre paisatge literari postmaragallià basta per a fer veure que la poesia lírica hi té la màxima extensió de conreu. ¿Una moda? ¿Una tendència determinada per algun infal·lible instint de poble en creixença de cultura? Una gregària peresa pot, en efecte, haver acorruat dues o tres promocions darrera grans capdavanters que s'han escaigut a ésser temperaments lírics. Si la moda ho fes tot, l'aparició d'un fort novel·lista podria inaugurar una era de la novel·la; això, posat també que l'esforç intel·lectual sostingut que la novel·la exigeix, no fes la moda excessivament dispendiosa per a unes generacions aviciades a la despesa del cant d'adesiara, més modesta i que, sobretot, deixa més lleure per a refer-se'n.

Més aviat ens inclinaríem a creure que en la nostra literatura ha predominat, en aquest quart de segle, la lírica, per una ordenació pregona de l'esperit català, tot ell adreçat cap a la seva total reafirmació. Aquest fenomen de l'abassegament de les millors forces literàries per un gènere en un determinat període és observable en totes les literatures, quan l'escassa extensió de l'àrea o l'angoixa d'un problema polític sentit, més o menys conscientment, com a previ a tota activitat liberal, àdhuc com a condicionador del seu èxit, agrupen més estretament els escriptors, empobrint així la gamma del que podríem dir-ne estaments literaris. A Catalunya, el predomini de la lírica sembla afermar-se paral·lelament a un nou orientament realístic de tota cultura, que es manifesta en una mena d'horror al somni i a les superfícies i en un afany de substàncies i de realitats pregones i concretes. De mica en mica el regionalisme, l'epopeia historicofantàstica, el drama romàntic, la narració rural, etc., esdevenen valors esgotats, per bé que no tots siguin substituïts degudament. És tota una esfondrada de fantasieigs i també, cal dir-ho, de suficiències. Hom veu que cal reconstruir molta cosa, amb modèstia i paciència, damunt fonaments pregons i amb material resistent: en primer lloc, la llengua literària. Tots aquests vint o vint-i-cinc anys bé valen la constatació, formulada o no, però excitadora de clares energies, que una llengua, per secular i per parlada que sigui, és tanmateix corruptible fins a la mort, àdhuc després que ha presidit, estímul i símbol alhora, la naixença d'una acció política, si tot seguit no ve a salvar-la aquesta mateixa política; és a dir, si l'orgull i la voluntat nacionals no s'apliquen a una basta i ben defensada obra d'Instrucció Pública. Una obra així ara trobaria —havia començat a trobar— a casa nostra, no una llengua i una literatura contentes d'ésser estimades per al lleure sentimental de "pastors i masiaires", sinó ambicioses de la totalitat ciutadana; i això, el més sorrut condemnador de la nostra lírica no pot dissimular que es deu essencialment als poetes. Ells han creat, d'Aguiló ençà, la nostra llengua literària.[...]


("Una generació sense novel·la", dins Carles Riba: Clàssics i moderns. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 105-107)