"Carles Riba fue poeta mucho antes y mucho más fervorosamente que cualquier otra cosa. Esto es obvio, pero no está de más recalcarlo, porqué no hay razón para esperar que ahora, con su muerte, se adormezca por fin el instinto que ha llevado a muchos a desdibujar la figura de poeta de Riba, dando desmedido relieve a sus rasgos secundarios: a sus tareas como traductor, humanista, profesor, organizador y embajador cultural. Instinto cuyas punzadas hicieron siempre sufrir a Riba: un amigo de su juventud me refirió cuánto le irritaba que alguien le dijera entonces que su traducción de la Odisea era una obra más importante que sus poesías.

Su generosidad intelectual, su abnegada disponibilidad para la colaboración y, no en último lugar, su admirable capacidad de concentrada eficacia en el trabajo, le abocaron siempre a tareas en las que, por decir así, fue demasiado visto por demasiadas gentes, no precisamente cándidas, que se instalaron con alacridad en el olvido de su esencial condición de poeta."

(Gabriel Ferrater: La poesia de Carles Riba. Cinc conferències. Barcelona: Edicions 62, 1983, 2a edició)

* * *

"Jo sóc dels qui creuen que la manera de ser de Riba és absolutament indestriable de la seva obra. El que ha influït més en la seva obra és el seu temperament. És un cas de fusió absolutament remarcable d'una cosa i de l'altra. La frase de Buffon —l'estil és l'home—, tòpic universal, seria indiscutible si no es produïen els casos de desdoblament, que en literatura, com en tot, són innombrables. [...] La definició de Buffon li va com un guant. Riba és el seu estil. No hi ha comèdia. No hi ha desdoblament. La fusió és total. L'estil i l'home formen una unitat, una cosa absolutament, aclaparadorament seriosa. I com que Riba fou un home contingut, d'un pudor total, horroritzable davant d'un qualsevol excés (un home d'estructura clàssica), la seva obra presenta característiques iguals.

Jo crec que Riba fou abans que tot un home apassionat —i de la passió més noble i autèntica, vull dir normal. No fou un polemista capriciós, frívol o de panache, sinó un dialèctic de la raó i de la veritat. Res ni ningú no li hauria fet agafar la ploma per defensar una cosa equivocada o una qualsevol anècdota per més amor propi que hagués comportat.

Sempre cregué, d'una altra banda, que la formació i l'enriquiment d'una llengua no és pas obra solament dels escrits diríem originals i directes, sinó, a més, de les traduccions que la llengua pugui contenir. Per a ell, doncs, una traducció podia ésser tan important com un document indígena —i així la cura que posà en les seves traduccions fou exactament la mateixa dels seus escrits més personals i directes."

(Josep Pla: Obra completa, Homenots, primera sèrie. Barcelona: Destino, vol. 18, 1992)

* * *

"Voldríem assenyalar tot seguit que no pretenem amb això dir o mostrar que la poesia de Riba estigui més relacionada amb les lletres franceses que amb altres cultures, com la grega, la llatina, l'anglesa, l'alemanya o, sobretot, amb la pròpia cultura catalana, de totes les quals era profund coneixedor. Inútil insistir en la riquesa del bagatge intel·lectual del poeta català, l'eclecticisme del qual, unit a la pròpia sensibilitat, treball i vivències, donen com a resultat l'originalitat i la força de la poesia. El que crida l'atenció del crític de manera immediata és, però, aquesta riquesa cultural, que sobta fins a la crítica de fora del nostre país, la qual cosa permet a l'obra de Riba passar les fronteres amb seguretat i altura."

(Mercè Boixareu: El Jo poètic de Carles Riba i Paul Valéry. Barcelona: Edicions 62, 1978)

* * *

"En proposar-me de tractar especialment de la crítica de Carles Riba, en aquest homenatge a un escriptor al qual la cultura catalana deu fortitud i exemple en tot allò que de vivent ens pot oferir, no he deixat de considerar que, crític, ho és tot escriptor, simplement.

D'un crític diem que és un home que jutja, que dictamina, que decideix, amb idees i sobre idees primàriament; [...] un crític és un home de punt fix, de referències segures, de fe incommovible: un home que creu, i l'objecte de la fe del qual, diguem-ho ja, són les idees. Són, doncs, en rigor, les idees i el seu sistema, l'única realitat del crític. Ell és un idealista, un platònic, un home que [...] té el món a l'inrevés, ferm i segur en allò més impalpable i transparent, menys massís, i vacil·lant en allò més opac, resistent i, en darrer terme, obvi.

Ara, si mai ningú que hagi estat al mateix temps home de pensament, ha tingut poca fe en les idees, aquest és sens dubte Carles Riba. [...] el seu escepticisme enfront de les idees és tot ell una lluita amb l'idealisme, perquè n'és més que un simple refús. [...] La distinció, no ens enganyem, és radical: és la que hi ha entre qui creu en les idees perquè hi veu raons, i qui n'usa perquè li fan el servei d'instruments, o, dit brutalment, d'unes eines. [...] i és, al meu entendre, la millor manera de descriure l'ús que fa Carles Riba de les idees, les eines del crític."

(Joan Ferraté: Papers sobre Carles Riba. Barcelona: Quaderns Crema, 1993)

* * *

"Un primer examen de la crítica inicial ribiana posa en relleu el seu eclecticisme, en referència a la diversitat de fonts i referents a què poden ser atribuïts la totalitat de termes i conceptes de què es val en els seus articles. Acudí sobretot als autors que li eren més cars: principalment Edgar Allan Poe, Baudelaire, Goethe, De Sanctis, Coleridge; i un xic a l'ombra d'aquests, però també presents, Mallarmé, Verlaine, Schiller o Walter Pater. De cadascun, com veurem, n'arreplegà idees, conceptes i termes que més s'adequaven a la seva concepció de la literatura. I també dedicà atenció a la crítica literària que s'efectuava en les revistes de la seva època.

En la construcció de la seva teoria literària, [...] Riba no es limità, però, a prendre elements dels sistemes i les teories de diversos creadors i crítics, sinó que, per la seva naturalesa curiosa i erudita, també es fixà en els de pensadors i filòsofs d'èpoques ben diverses.

Ambdues actituds fan acte de presència en el primer Riba: la del dogmatisme en les afirmacions, que el poden portar cap a l'entusiasme o cap a la indignació; i la de voler reafirmar i reivindicar la pròpia literatura o, si més no, el tipus de literatura que caldria conrear."

(Jordi Malé Pegueroles: Carles Riba i el Noucentisme. Les idees literàries (1913-1920). Barcelona: La Magrana, 1996)

* * *

"Riba tem l'entrada a una "normalitat cultural" (ho escric entre cometes): tem l'impacte que pot produir a una cultura d'hivernacle la introducció indiscriminada d'un gènere essencialment comercial que, a més, ha estat reclamat pel que tenia de comercial. Ho tem, sobretot, en uns moments, no ho oblidem, en què la incipient institucionalització de la vida pública i cultural ha estat desmantellada per la dictadura. Cert: no tem "tota" la novel·la. Àdhuc en voldria una capaç d'arribar al gran públic (feu, sinó, la llista dels novel·listes que esmenta a la seva obra, que són molts i variats). El que tem és que la novel·la s'instauri en el centre de la vida literària catalana abans que aquesta no compti amb l'atmosfera suficient d'humanisme, amb un estat de civilització que asseguri que no es produirà cap degradació cultural, és a dir: que el públic no demanarà Folch i Torres sinó Dickens, i Dostoievski, i Arnold Bennet, i Conrad, i altres exemplars semblants.

(Jordi Castellanos: Actes del simposi de Carles Riba. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986)

* * *

"Vet aquí, doncs, com Carles Riba, sempre obsessionat pel progressiu i indefugible assoliment d'una noble llengua comuna escrita, va contribuir, com a escriptor i com a filòleg, a perfeccionar la tasca dels seus predecessors i ens deixà ben traçat, a despit de les seves esporàdiques limitacions humanes, un programa, sempre en curs de redacció, d'estudis, de treballs, d'exigències. Somnià sempre, com Fabra, la "futura forma ideal de la llengua"; i, com Fabra, es va fer estimar "pel mateix amor d'ella, pel que obscurament es volia de perfecció, d'ordre, de goig i en certa manera de luxe en ella." Aquest somni i aquest amor són, avui i per sempre, la nostra herència més sagrada, inviolable."

(Miquel Dolç: Actes del simposi de Carles Riba. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986)