[...]
El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga, pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de compte".

Però passaren les dotze hores, i en Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc per a cavalcar! A la primeria, en Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.

El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés d'aquell fill.

S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i el cinquè. En Joan ja començava a desesperançar de tornar a ésser mai més persona. I com que cada dia s'entossudia més, les vergassades plovien amb més delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li feia il·lusió ni un bast nou que li havien comprat. Rumiava revenges contra els que així abusaven de la seva condició de ruc. Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa; aquesta intenció tan poc santa congrià damunt les seves costelles un tal diluvi de cops, que el pobre ruc expersona començà a repensar-s'hi.

I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de Déu el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que en Joan, des d'aleshores. Si, a més dels dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les orelles i tirava com podia.

Fins a un dia, —oh dia memorable en la vida d'en Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'en Joan ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué dins de l'aigua.

Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'en Joan ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un germanet petit...

No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.

Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, en Joan sentí un trasbals i una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja tornes a ésser persona!".

I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.

I no tinc notícia de cap més cop de geni d'en Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima. Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.