Vaig arribar a Pregonda en el vaixell correu de Barcelona un matí fred del mes de febrer. I recordo que l'entrada a aquell port després de cinc mesos d'absència em va semblar d'una bellesa indescriptible. Una volta enfilada la bocana, sobre els espadats que s'aixecaven a estribord vaig veure els edificis de la presó que tant de protagonisme havia tingut en aquells dies llunyans del 1936, i sobre la història dels quals ben segur retornaria si continuava indagant. Un cop el vaixell va acostar-se als molls, vaig veure el pare i la mare que m'esperaven. Ell, amb un vestit gris, impol·lut, de franel·la, la inevitable corbata i el capell de feltre, continuava essent aquell home elegant i fred que havia deixat feia només cinc mesos. Al seu costat hi havia la mare, alta i bella, abillada amb un vestit jaqueta que cobria amb un abric fosc. Feia fresca en aquella hora del matí encara que s'endevinava un dia clar un cop la broma escampés i el sol prengués força. El pare amb prou feines es movia i, en veure'm, només va fer un gest amb la mà. La mare, en canvi, gesticulava amb els dos braços i se li veia la cara amb un somriure de felicitat que jo podia observar perfectament encara que ella estigués lluny de mi.

(Fragment del llibre Les revolucions perdudes. Barcelona: Proa, 2008, p. 58-59)