En aquells dies del 1762, l'illa de Pregonda es trobava sota domini francès. Feia pocs mesos que jo havia rebut els ordes sagrats i el bisbe m'havia encarregat de treballar en l'ordenació de l'arxiu eclesiàstic de la diòcesi. Ell, que em tenia un gran afecte, coneixia el meu interès, mai no amagat, per aprofundir en l'estudi de la Història, i va creure que aquella seria una feina bona per a mi. Jo havia estudiat els clàssics, dominava el llatí i el grec, em defensava amb l'hebreu i havia seguit uns estudis d'aquesta disciplina tan moderna que coneixem amb el nom de «paleografia», i això em permetia d'assumir qualsevol mena de feina als arxius.

Prudent, el bisbe m'havia proveït d'un benefici eclesiàstic a la parròquia de Santa Maria, que m'obligava a assistir cada dia a la pregària conventual i a dir la missa a l'altar de les Ànimes, però que alhora em permetia dedicar la resta del temps a l'estudi i a la investigació. De fet, el que més em plaïa d'aquella feina callada era la soledat, perquè jo mai no he estat un home extravertit. I és per això que vaig considerar una benedicció de Déu aquell benefici que resolia a bastament les meves petites necessitats diàries i que alhora em permetia treballar a l'arxiu, on classificava i ordenava els molts documents que generava la vida de l'Església a Pregonda. Aquesta diòcesi, integrada aleshores en la de Mallorca, era administrada per un paborde, el qual solia exercir també les funcions de vicari general.

La victòria dels francesos, que havien fet capitular el governador britànic després de moltes setmanes de setge a la fortalesa que protegia Portmany, i l'èxit aconseguit per l'esquadra de Sa Majestat cristianíssima, que havia dispersat la flota britànica davant les costes de Pregonda, van despertar entre la gent del país un cert entusiasme. És cert que no eren espanyols, sinó francesos, els qui s'havien apoderat de l'illa, però almenys eren catòlics com nosaltres, i això ens permetia esperar una entesa cordial en matèria de religió, que per força havia de ser beneficiosa per a la salut espiritual de les nostres ànimes.

Les hores de solitud i de plaent estudi que tant m'agradava assaborir es van acabar, però, aviat. Recordo que era un dia molt fred de gener quan el paborde va enviar un dels seus domèstics amb l'ordre que l'anés a veure l'endemà, a les deu del matí. Aleshores no vaig saber per què em convidava aquell home savi i prudent, a qui amb prou feines havia tractat, però no em corresponia a mi d'esbrinar les intencions del meu superior. Per això vaig acudir a la cita amb la màxima diligència i no he d'amagar que em va sorprendre —i molt!— veure que, per a aquella entrevista, el paborde s'havia fet acompanyar del governador francès i també de Bernat Ignasi de Quart i de Carles Squella, dos honorables jurats de la Universitat de Pregonda, institució que feia aleshores les funcions dels actuals ajuntaments.

(Fragment inicial del llibre Els herois de la nit. Barcelona: Proa, 2011, p. 9-10)