Autors i Autores

Valerià Pujol
1952-1992

Comentaris d'obra

(...) Els límits de l’experiència eròtica que plantegen els relats del volum, la vigorosa pulsió narrativa, el tractament lingüístic contemporani i la voluntat, reeixida, de transgredir l’estreta mirada de la societat lectora, situen Els conys saborosos en línia amb la tradició eròtica europea que té en la literatura francesa i en el simbolisme i el postsimbolisme, els seus moments més àlgids. Aquesta interpretació no va passar desapercebuda per alguns autors coetanis i per força lectors, que ja llavors van convertir el llibre en un referent mític del gènere eròtic català de la segona meitat de segle XX, bo i entenent que Valerià Pujol havia fixat les bases per la normalització (paraula maleïda) de la literatura eròtica en català posant-la en sintonia amb les cultures europees amb més tradició en el tema. (...)

(Rafael Vallbona: "Els límits de l’experiència eròtica en una literatura estreta", Els conys saborosos, Barcelona: Cossetània, 2011)

* * *

Hereva del simbolisme, de la negació de la narrativitat psicoanalítica i del materialisme filosòfic, la prosa de Valerià Pujol és un viatge literari apassionant que va de la plasmació de la realitat desendreçada a l'aprehensió del relat com a eix de la cultura.

És probable que el pas d’un poeta a la prosa comenci quan els mètodes indirectes de la lírica per captar la veritat absoluta entren en crisi. Després de Destinatari d’albes (El Mall, 1980), potser el zenit de la seva obra lírica, Valerià Pujol comença a pensar que el seu univers de percepció poètica ha quedat excessivament constret en una estètica que, si bé formalment funciona per l’acostament que fa al pop i a la cultura de masses, literàriament s’allunya d’un lector fatigat pel devessall simbòlic dels poetes de la generació dels 70. Al seu llibre posterior, Limito al nord només amb el teu sexe (Oikos Tau, 1981) ja s’hi observa un cert allunyament de l’estricta suggestió significativa. Paral·lelament a l’edició d’aquest volum, Valerià treballa en la seva primera novel·la i, ho vulgueu o no, en la lluita aferrissada entre la construcció del relat i la captació metafòrica d’imatges, la primera va guanyant terreny a poc a poc, cosa que ja s’albira en alguns poemes del Limito...

Amb Interruptus (Edicions 62, 1982), un relat en què la brutalitat de la realitat s’imposa clarament sobre la narració, guanya el premi Documenta i el de la Crítica; però Pujol sap que és una experiència de curta volada. Convençut del que diu Robert Musil, que al món ja no existeix una simplicitat inherent a l’ordre narratiu, i deutor només del compromís amb el rigor literari de la seva obra, l’escriptor de Premià de Dalt enceta camins nous que, amb Mantis i altres transformacions (El Mall, 1983), el porten a la recerca del compromís entre el desconcert discursiu de la realitat i el ressorgir del relat com a estructura troncal de la cultura contemporània.

L’erotisme, que a Mantis és un pràctic joc de miralls per esmorteir el xoc entre realitat i narració, al llibre posterior, Els conys saborosos (Empúries, 1986), reeditat ara per Cossetània, és ja un element central que trasbalsa l’estàndard del gènere i dels lectors i que despista de tal manera la crítica que, simplement, se’n desentén i el qualifica a voltes de poc menys que joc trivial. Però el que ha fet Valerià és apropar la comoditat del relat al caos discursiu de la realitat a través d’un gènere literari de gran tradició.

De nou el rigor, l’experimentació en el límit i l’agosarament intel·lectual i vital porten Valerià Pujol a anar unes passes al davant de la literatura, a l’ús, que llavors ja comença a ser controlada estèticament pels interessos comercials. Amb Terra de crims (Laia, 1987), el viatge del desordre real al relat construït fa un altre salt endavant incorporant-hi elements de la cultura popular: el gènere negre (o millor, una interpretació peculiar), i un llenguatge viu i ple de modismes. El procés de reconstrucció narrativa de l’obra de Valerià Pujol culmina amb la segona novel·la, Palmira (Eumo, 1991). El llegat simbòlic, materialista i psicoanalític, desemboquen en un compromís narratiu que obre les portes a la que hauria estat, sens dubte, una de les literatures sòlides del tombant de segle. La mort de l’escriptor fa impossible saber-ho. Però un text teatral pòstum, Les portes (Quaderns de Proa, 1998), a més del símbol del nom, és un senyal clar en aquest sentit.

(Rafael Vallbona: "Un procés de reconstrucció narrativa", El Punt Avui, 30 de març de 2012)

* * *

Ha aparegut una nova edició de Terra de crims (2018, Quaderns de la Font del Cargol), una obra narrativa que el poeta Valerià Pujol va donar a conèixer l’any 1987. Aquest retrobament feliç, en temps de consolidació dels circuits de la ficció criminal, és la reivindicació d’una baula singularíssima d’aquesta tradició de gènere: una baula feta de crims luctuosos en un entorn rural creïble, en un món bastit al damunt d’una llengua esplèndida, genuïna i riquíssima de recursos expressius. Tota una celebració literària.

Si feia falta una prova del talent estilístic i de la saviesa lingüística de Valerià Pujol, ara la trobem en aquesta reedició de Terra de crims. És un recull de relats que recreen, entre els ressons del millor costumisme del Maresme (Ruyra, Espriu) i el pols narratiu del gènere noir més subtil, uns quants episodis de vida rural. Són episodis que transcendeixen cada anècdota i que esdevenen emblemes (emblemes mítics) d’un enfilall d’accessos traumàtics a la modernitat.

Cada crim genera una experiència de pèrdua de la innocència en un temps de pau esforçada (en el present dels contes) o de pau recreada, idealitzada (sovint, quan es recorda). És el temps, també mític, almenys per a dues generacions de catalans, d’aquell “abans de la Guerra” amb què s’encetaven tantes històries a totes les cases.

Així doncs, en el context dels anys trenta del segle XX, sobretot, la irrupció dels crims narrats sorgeix de la força incontinguda que posa en marxa algun dels pecats capitals (l’enveja, la luxúria, la ira); pulsions universals. La lògica criminal sembla simple, però els efectes que provoca són moralment devastadors, complexos, modernitzadors. Perquè, en totes i cadascuna de les sis narracions del llibre, s’hi destil·la el traç savi d’una estructura moral –d’una psicologia social, potser– absolutament indestriable d’una revisitació honesta del nostre passat.

Qualsevol que emprengui una història afectiva de la nostra tradició cultural, trobarà a Terra de crims un material afinadíssim –més que fiable– per a l’anàlisi. I el trobarà, diria, en dues dimensions (de fet, en tres): la dimensió dels protagonistes dels fets criminals –tant els agressors com les víctimes– i la dimensió dels narradors de cada història. En algun cas, narrador i protagonista són la mateixa persona, tot i que, de fet, la seva personalitat es desdobli igualment, entre el batec del fragor de l’acció i la consciència posterior, condicionada, de qui emprèn el relat.

Amb tot, aquesta aventura narrativa de Valerià Pujol troba les pàgines millors quan qui reporta els fets és una veu que, malgrat no protagonitzar-los, els ha viscut en segon terme però de primera mà. Un metge de poble, o un germà que ja no viu al poble, o un jove (ara vell) que accidentalment es va veure forçat a esdevenir el xofer de l’assassí…

Cada un d’aquests narradors es debat entre l’estupor i la pietat, entre l’evidència del dany irreparable i, malgrat això, la incapacitat d’actuar damunt del relat des de cap mena de superioritat moral. Conèixer els noms de fonts, o els malnoms de la casa, tant de les víctimes com dels agressors, sumeix els narradors en una mena de perplexitat fatalista, o d’estupefacció resignada. I sense el refugi ni la distància de l’alteritat.

Aquesta podria ser, al meu entendre, la “tercera dimensió” d’aquest llibre: la mirada testimonial de l’autor, la consistència d’un rescatador elegíac (però gens ingenu) d’un passat heretat, d’un passat no etiquetat i arxivat, i descontaminat, sinó assumit.

Un cert moralisme fàcil contemporani tendeix a situar assassins i víctimes en l’àmbit dels estranys, dels “altres” (forans, estrangers, carn de submon, malalts mentals, depravats), en una frontera higienista que acaba preservant, per contra, un “nosaltres” innocent i fora de sospita. En aquesta Terra de crims, en canvi, existeix un únic món, alhora veïnal i criminal, i per narrar-lo, o almenys així –penso– ho proposa Valerià Pujol, cal emprendre l’intent des de l’ètica literària de l’autoretrat honest. De l’emmirallament (col·lectiu) en un passat fragmentari però revelador.

(Esteve Miralles: "Valerià Pujol i el crim com a mirall del passat", Núvol, 8 de maig de 2018)