El darrer autobús. Desert. Frenada i espetec de portes. Com sempre el gest mecànic de desprendre una moneda. Més o menys excitació a l’entrecuix. Més o menys odi en la mirada del cobrador. Neons ciutadans embolcallant tota una ciutat suïcida. I l’autobús com un foll –era el darrer– passant semàfors en ambre, jugant a la ruleta russa i nosaltres víctimes i alhora espectadors indiferents. Era ja massa tard per a una reacció assenyada. A mi m’era ben bé igual que em portessin a la mort o a la cambra buida. No sé si era també així per als altres dos passatgers, però els seus rostres no mostraven neguit ni inquietud. Possiblement tampoc no els esperava ningú. Em sentia buit com cada dia, més buit potser que cada dia, i això de sobte em provocà una glopada de desig feréstec i una erecció imparable. Vaig haver de flectir les cames per evitar una compressió excessiva i, malgrat voler obviar el fenomen, l’erecció seguia resoluda. Mirava per la finestra i la ciutat era morta, mirava el terra i era ple de papers, puntes de cigars i restes de tiquets, mirava el cobrador i feia cabotades. Intentava pensar en el tedi de l’oficina i apareixia la joveníssima secretària acabada de contractar, queia del cel i s’imposava Linda Lanz, Nabokov treia el cap per la porta i m’oferia Lolita. Era impossible deturar l’atzar.

(Fragment del relat "El darrer autobús", dins Els conys saborosos. Valls: Cossetània, 2011, p. 15)

* * *

Era una xafogosa tarda d’estiu quan en Ramon arribà a la plaça del poble. Baixà del cotxe de línia del Tendre i feu una ampla mirada al seu voltant com per recuperar les imatges perdudes. Havien passat prou anys perquè ningú no el reconegués. Aquell xicot il·lustrat i mig barbamec que s’havia embarcat cap a l’Argentina perquè a ell no se li havia perdut res a la guerra de Cuba era ben lluny d’aquest senyoràs de barba blanca, barret, levita i armilla que acabava de baixar del cotxe de línia de cal Tendre i que ara preguntava per l’hostal. Pogué comprovar que aquest darrer encara era al mateix lloc i que havia passat de pares a fills. Ben poques coses havien canviat, li semblà al fill pròdig. La plaça era exactament com l’havia deixada anys enrere. L’ajuntament al mateix lloc, l’església al mateix lloc..., cal ferrer, ca l’apotecari. Com si s’hagués deturat el temps per esperar-lo. Ell sabia, però, que el temps no s’hauria deturat damunt la pell dels homes i que n’hi aniria descobrint inevitablement les marques. El temps i l’espai havien cavat una profunda fossa de silenci. Qui viuria, qui hauria mort? En Ramon, des de la seva fugida, havia trencat tot contacte amb el passat i ara el volia recuperar al galop.

El sol queia a plom i pel carrer no corria ni una rata. Era l’hora de la migdiada. En Ramon demanà als de cal Tendre que li
guardessin les maletes, els donà una bona propina i s’encaminà a l’hostal. No tingué cap problema. A l’hostal hi havia cambres sobreres i demanà la més confortable. Ningú no l’havia reconegut. Digué que tenia les maletes a l’oficina del cotxe de línia i preguntà si podrien enviar-hi algú a buscar-les. Aleshores digué el seu nom.

–El nom consta a l’etiqueta de l’equipatge.

Com són les coses! El nom feu que l’hostaler se’l mirés amb més insistència, com volent confirmar alguna dada als arxius de la memòria, una memòria que no podia existir, una memòria feta pel ressò d’un nom sentit als pares. Per això es retirà momentàniament com per ajustar les connexions i aparegué sa mare, la Maria, grossa, vermella de cara, una mica pengim-penjam per ser hostalera i, si fa no fa, de la mateixa edat d’en Ramon Grau. Se’l mirà inquisitiva i de sobte esclafí en una d’aquelles rialles que fan trontollar tots els palpissos.

–Tu no ets el Ramon del Panxeta?

Feia anys que ningú no l’anomenava pel motiu i això el feu somriure. El respectuós don Ramon de la gent de San Antonio de Areco havia soterrat la gràcia del renom. La memòria, de sobte enjogassada, el portà cavalcant pels camps de cotó, donant ordres al capatàs, o el retornà al seu despatx passant comptes amb l’administrador, o ensenyant a llegir els seus alumnes de l’escola primària. Molts quilòmetres (millor milles) de mar el separaven ara de tot això. Tant com temps separava el don Ramon del Ramon del Panxeta.

(Fragment de Terra de crims. Valls: Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, 2018, p. 11-13)