"Per sota, doncs, de la seva buscada simplicitat, aquestes narracions resulten molt més riques del que pugui semblar a primer cop d'ull. Allunyades de cap mena d'ingenuïtat, el fet que estiguin escrites sempre en present accentua la immediatesa característica de Pàmies, mentre que la presència habitual de la primera persona en reforça la complicitat amb el lector. En definitiva, aquest és un recull que, sense cap paraula sobrera, sense cap èmfasi i, de vegades, sense que ni ho sembli, sap furgar amb eficàcia algunes de les emocions humanes més primordials des d'una perspectiva desencisada que desmenteix alguns tòpics entorn d'un escriptor cada vegada més intens."

(Josep M. Ripoll. "Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes", Serra d'Or (Barcelona), núm. 564, desembre del 2006, p. 98-99)
 

* * *
 

"Quines són, però, les constants que menen la trajectòria de Pàmies? Què recreen les seves ficcions? El seu horitzó ficcional obre la porta a l'imprevist quotidià, a l'absurd que resulta, en la majoria de casos, d'una opció de canvi. L'autor situa els personatges en situacions condicionades, que suposen transformacions importants en la parella, respecte als fills, o l'entorn social. La caracterització (del personatge-tipus o de l'escena) depèn de la interrelació amb aquesta situació descrita, que frega l'absurd o l'imprevist. En tots els casos, s'imposa una llei, la de la fatalitat dels esdeveniments, que va estrenyent, progressivament, les possibilitats d'acció dels protagonistes. En tenalla les decisions i les acaba lligant completament, deixant molt poques opcions a la imaginació del lector.

Ficcionades com a històries possibles, les trames de Si menges una llimona sense fer ganyotes parteixen d'un agredolç quotidià que reclama una relació de proximitat amb el lector. Proximitat i, a la vegada, distància perquè l'autor se situa en un nivell superior al dels personatges, a qui contempla amb una posa condescendent, que observa i deixa fer. Del procés de creació, en parla una narració del volum, La nostra guerra. El relat fa explícit l'estira-i-arronsa continu que implica l'escriptura, que lliga ficció i realitat, versemblança i absurd. Es presenta, de fet, com una norma flexible a partir de la qual s'erigirà el text, que implica un work in progress, en la mesura que l'equilibri es va adquirint amb (i en) l'escrit, en els successius pactes que l'autor (alter ego de Pàmies) va establint amb el text i, en especial, amb les possibilitats que el text, a mesura que es va formalitzant, va obrint."

(Maria Dasca. "Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 222, novembre del 2006, p. 117-119)
 

* * *

 

"L'uninvers literari de Pàmies, volgudament distant, i traduït en una prosa 'parca' i 'calculadora' –per dir-ho com Patrick Kéchichian, de Le Monde–, pot semblar de vegades, pel fet de defugir la transcendència, a un pas de la banalitat; però, precisament, l'habilitat de l'autor consisteix a afrontar aquest risc i, en els seus millors moments, transformar-lo en una virtut. La falta d'èmfasi amb què tracta temes tan universals i complexos com l'amor, les relacions familiars, la solitud o la mort implica tota una poètica de la intranscendència que cal no confondre amb la superficialitat."

(Josep M. Ripoll. "Sergi Pàmies: L'últim llibre de Sergi Pàmies", Serra d'Or (Barcelona), núm. 498, juny del 2001, p. 72)
 

* * *

 

"En aquesta primera novel·la, Sergi Pàmies emprenia una línia força diferent a la que ha seguit a L'instint (únic personatge, primera persona, tensió dramàtica latent, contrast entre contingut i punt de vista…); tot i així són moltes les constants d'estil i de concepció de La primera pedra que es reforcen i troben continuïtat en la segona novel·la: la construcció episòdica i fragmentària, la renúncia a l'estructura arquitectònica i geomètrica i l'aposta per una novel·la orgànica, fluïda, sempre en moviment; la presència de referents cinematogràfics i televisius, l'elevació a la categoria de protagonistes d'actors secundaris, les insercions de textos i registres paraliteraris o estereotipats, l'absència de plantejament, de nus i de desenllaç, la importància del paràgraf i de la força de la prosa."

(Manel Ollé. Llegir "L'instint" de Sergi Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema/Fundació Prudenci Bertrana, 1994)
 

* * *

 

"Els articles periodístics de Sergi Pàmies es caracteritzen per la varietat de registres dintre d'un to i un estil propis. N'hi ha de contundents, sorgits com una mena d'urticària associada a la indignació davant de la barra institucionalitzada i de la mitja veritat; n'hi ha d'elaboradament argumentats, que desmunten peça per peça discursos rovellats i que giren del revés mitjons sargits; també n'hi ha d'enginyosos i sorprenents, que treuen la punta a qualsevol notícia o estranya informació agafada pels pèls. Els articles de Sergi Pàmies no són simples excrescències d'un humor reactiu i penetrant: vehiculen reflexions que despullen tòpics i miratges, ridiculitzen hàbits mentals gregaris i circulen sempre al marge de les coordenades, dels tabús i dels acords tàcits que funcionen en el gremi."

(Manel Ollé. Telerama, 1 de desembre del 1993, reproduït a "Escriptor del mes", Institució de les Lletres Catalanes, desembre del 1994)
 

* * *

 

"A Infecció (1987) l'autor ja configura un model propi: un model contístic, és clar, amb dos elements característics. El primer, la invenció d'una situació inicial curiosa o sorprenent, la qual motiva un mínim fil narratiu que és suficient per a donar coherència a tots els elements que es posen en joc i desembocar en un final tancat. El segon, el gust per un llenguatge simple però d'extrema precisió i detallisme a partir del qual –i a vegades des de la pura pirotècnia verbal del joc estilístic– és capaç d'oferir consistència narrativa a una acció pràcticament inexistent o, dit d'una altra manera, de donar forma literària a una trama quasi pre-textual. Hi hauria un tercer element, també característic però ja no estrictament relacionat amb les necessitats del conte com a gènere: la creació d'uns personatges acostumats a la vulgaritat de la vida quotidiana i que se saben prendre les coses amb resignació simpàtica"

(Jaume Aulet. "Sergi Pàmies, L'Instint", Els Marges (Barcelona), núm. 47, desembre del 1992, p. 115-117)
 

* * *
 

"La primera pedra és tòpica i entranyable com les cançons de Cole Porter, Pàmies s'hi mostra elegant d'estructura, domina el registre d'idioma que ha triat i sap fer servir els petits trucs que diferencien un autor d'un aprenent."

(Jaume Subirana. "Moment, superfície". El País, 6 de desembre del 1990)
 

* * *
 

"Ara fa un any, l'aparició de T'hauria de caure la cara de vergonya, primer recull de narracions de Sergi Pàmies, despertà un notori bellugeig de satisfacció i la confiança que una ventada de modernor, refrescant i desencongida, començava a escampar-se per la narrativa catalana més recent […]. Just un any després, la confirmació de Sergi Pàmies arriba de bracet amb tres novetats: la primera és el segon volum de narracions, Infecció; l'altra, la traducció espanyola del primer, i, la tercera, la imminent aparició de la versió francesa de T'hauria de caure la cara de vergonya."

(Isidor Cònsul. "Infecció, per Sergi Pàmies", Serra d'Or (Barcelona), núm. 338, desembre del 1987, p.40)