Sergi Pàmies López neix a París el 26 de gener del 1960. És fill de l'escriptora Teresa Pàmies i del secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista.

Fins als onze anys viu a Gennevilliers, ciutat de la perifèria parisenca: "Dels vuit als onze anys són els millors anys de la meva vida, i de molt. M'ho vaig passar molt bé. Vivíem en un barri pobre, teníem molt d'espai per jugar, no teníem tele, anava al cine quatre cops a la setmana, estudiava música al conservatori, jugava a futbol amb l'equip oficial del barri, feia moltes coses, i els meus pares, amb les seves activitats polítiques, ens portaven a mi i als meus germans, sempre amunt i avall, no ens deixaven mai amb ningú, viatjàvem… era collonut." (Avui, 18 de novembre del 1990).

El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s'ha d'adaptar a la nova situació, i a l'escola, descobreix el català. En aquesta època la seva mare inicia la carrera literària amb la publicació de Testament a Praga (1971). Quan Sergi Pàmies torna del servei militar obligatori treballa d'administratiu en una gestoria i més tard de comptable en una empresa de mobles. Aviat, però, comença a escriure contes, i el 1985 en porta uns quants a l'editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que els publica sota el títol T'hauria de caure la cara de vergonya (1986). Un any després publica el segon recull, titulat Infecció, i es preparen les traduccions castellana i francesa d'ambdós llibres.

Sobre els seus inicis i les influències que rep, Sergi Pàmies diu: "Això és molt curiós perquè quan vaig començar a escriure potser només havia llegit un parell de contes de Calders, gairebé res; de narrativa catalana, n'havia llegida molt poc. Jo vinc de la poesia, i d'autors que m'han influït hi ha Joan Vinyoli, i Salvat-Papasseit, que m'agradava perquè explicava històries als seus poemes. Vinyoli m'agradava per la llengua. […] D'influència de la narrativa catalana, en tinc poquíssima. En tinc de la poesia i de tot el que vaig llegir que sortia publicat en aquell moment –des dels setze anys fins als vint-i-cinc–, que vol dir: Cortázar, Delibes, Ribeiro, Truman Capote, tots els francesos, John Irving… És curiós com, quan vaig començar a publicar, em buscaven les influències aquí i les tenia a fora. Però les grans influències a l'hora d'explicar històries les tinc del cine i de la publicitat. M'han influït més pel·lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no." (Serra d'Or, desembre del 1994).

Al mateix temps comença a col·laborar regularment en diferents mitjans de comunicació, escrivint guions i intervenint a la ràdio i la televisió. Amb Quim Monzó és autor de la ràdio-novel·la Sang bruta, emesa per Catalunya Ràdio l'any 1990. També escriu articles d'opinió i cròniques esportives i periodístiques a diaris i revistes –La Vanguardia, El País i El Temps, entre d'altres–, col·labora a la ràdio –RAC1 i Catalunya Ràdio– i a la Televisió de Catalunya. L'any 1990 apareix la seva primera novel·la, La primera pedra, que obté el premi Ícaro atorgat pel Diario 16. Continua amb aquest gènere amb la publicació de L'instint, obra guardonada, per votació dels lectors, amb el premi Prudenci Bertrana com la millor novel·la catalana de l'any. La traducció francesa, editada per Jacqueline Chambon, és finalista del premi "Laure Bataillon" del 1992, al millor llibre estranger. Sentimental (1996), la seva tercera novel·la, introdueix amb més intensitat que no en els llibres anteriors reflexions sobre l'amistat, l'amor i la mort.

Continua la seva producció literària amb la publicació, l'any següent, d'un recull de relats titulat La gran novel·la sobre Barcelona, guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or del 1998, seguit per L'últim llibre de Sergi Pàmies l'any 2000. Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), el seu llibre més guardonat, rep els premis Ciutat de Barcelona de narrativa del 2006, Lletra d'Or del 2007 i Setenil al Millor Llibre de Relats Publicat a Espanya del 2007. Recull vint contes amb temes com l'amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars i l'excés de solitud o de companyia. Amb La bicicleta estàtica (2010), un recull de vint relats, Sergi Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics. Cançons d'amor i de pluja (2013) reuneix vint-i-sis contes que s'estructuren com un recital d'emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l'edat madura.

Tota l'obra de Sergi Pàmies ha estat traduïda al castellà i al francès, i també té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el búlgar, l'èuscar, el gallec, el grec, l'italià i l'ucraïnès.

Paral·lelament cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d'autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac, entre d'altres.