"—Fa uns anys, a la Universitat de Barcelona, durant una taula rodona, un estudiant et va preguntar a propòsit de les teves influències. Vas dir que els gols de Pelé t'havien influït molt. Tens una mena de fixació amb el futbol?
—Sí. El futbol m'agrada molt. Ara ja no jugo, però m'agradava molt jugar-hi. He aprofitat per treure'm l'espina d'escriure sobre futbol. Però no fent teoria, sinó convertint-lo també en element suplent. Crec que molts dels grans artistes del segle vint són fubtbolistes. George Best, o el mateix Pelé. Són gent que, personalment, m'han produït una sensació, no sé, d'una cançó collonuda, d'un quadre, d'una pel·lícula... són gent que han convertit el que fan en art, sempre els he admirat molt.

[...]

—De què et serveix la crítica?
—N'hi ha que em serveix i n'hi ha que no. Jo crec que la crítica ha de servir o bé al lector, o bé a l'escriptor. El que no pot ser és que només serveixi al propi crític. I això és el que moltes vegades passa aquí. És clar que, sabent el que cobren, tampoc no m'estranya. Jo, abans, era molt anticrítica, però amb el temps he anat veient que amb el que guanyen (cobren menys que els escriptors) és un miracle que existeixi. Si els paguessin millor, podrien dedicar-hi més hores, podrien llegir els llibres, per exemple. Podrien informar-se sobre l'escriptor, podrien mirar-s'ho sense segones intencions, relaxar-se.

—En un conte del teu primer llibre, dius: "A l'escola hi havia qui presumia de pare diputat o de mare escriptora". Tu també presumies, o presumeixes, de pares?
—Jo presumeixo en privat. I presumeixo de pares. Aquesta frase la vaig posar al primer llibre i era una manera de deixar-ho clar. Una manera de dir que no s'ha de presumir dels càrrecs, de les professions dels teus pares. Jo en presumeixo encara, però pel que fan, sinó per com són. Els meus pares em cauen molt bé.

(Maria Jaén. "Entrevista. Sergi Pàmies", Avui (Barcelona), 18 de novembre del 1990. Fragment)