"Caminava amb la cua alçada, olorant tota classe de flors i de fruits, jugant distret amb les papallones, quan heus ací que de sobte va tropessar amb un altre ésser viu que li va semblar parent. S'assemblaven, de fet, llevat que aquell tenia les orelles més llargues, la cua més curta, i era de color grisenc. Ja que no germans, sí que podrien ser, per la semblança, almenys cosins —va pensar el moix—. El conill salvatge que havia descobert se'l va quedar també mirant i per provar-li les facultats, el gat el va reptar a fer una correguda fins a arribar al pi més allunyat. El caçador s'havia adormit al sol mentre li passaven les perdius per dalt del nas i, per tant, a cap dels dos no els calia patir que descarregara alguna escopetada imprevista.

El gat era ben ràpid, però aquell conill ho era més encara i, a més, jugava amb l’avantatge de saber molt millor l'itinerari. En resultà guanyador, per tant, de bon tros. Això impressionà vivament el gat, el qual, a partir d'aquell dia va viure mortificat pensant que tenia un parent molt més lleuger que ell i al qual, com més ho pensava, més creia que li convenia assemblar-se. El món, mirat amb aquella velocitat extraordinària, havia de ser necessàriament més atractiu. Les rates, així, podrien ser vistes i no vistes. Com podia arribar a ser un conill, però? Aquest pensament el mortificava tan vivament, que passava les nits en vetla tractant de trobar-hi una solució satisfactòria, fins que, perdut en un mar de dubtes, determinà encomanar-se a la fada dels gats."

(Fragment del conte El gat que volia ser conill, dins Vuit contes i mig. València: Tandèm, 1993)

* * *

"Hi havia una vegada dos mitjos germans molt pobres, els quals vivien en una casa que havien heretat a mitges dels pares, vora el riu, el qual solia passar mig ple. En realitat no es tractava d'una casa sencera, sinó de mitja caseta: no era gens gran i, a més, tota la part de darrere, gairebé la meitat de l'immoble, resultava impracticable, amb perill d'assolar-se a les primeres pluges mig fortes de la tardor.

Eren tan pobres que només tenien un llit molt poc ample. Tan estret resultava aquell llitet, que dues persones difícilment podien compartir-lo alhora. Per aquest motiu, s'havien de partir les hores de descans nocturn, ja que l'endemà els dos havien d'anar a treballar, encara que només feien mitja jornada. Robert, el germà major, hi feia la primera dormida des del vespre. Martí, el més menut, es gitava quan la lluna ja estava alta, i rematava així el son de la nit. Fins i tot, havien de compartir, doncs, la lluna.

A casa només hi havia una forquilla per a dinar, una cullera, un tovalló, un got i un plat. Paraven taula a mitges i s'asseien, primer l'un i després l'altre, en l'única cadira de què disposaven.

Tenien un sol llibre, i per a distraure's conjuntament, en primer lloc el germà major llegia les pàgines parelles, i després l'altre les senars. A continuació comentaven mútuament el que havien entès per separat i enraonaven a mitges sobre el mig conte que havien llegit.

No ignoraven que eren mitjos germans, o germans només a mitges: fills de la mateixa mare, la qual s'havia casat dues vegades, eren de pares distints. Per les seues venes circulava només la meitat de la sang compartida.

Un dia que van eixir de cacera amb l’única escopeta que tenien, en disparar l'únic cartutx que els quedava, en compte d'encertar a un porc senglar o a una perdiu volandera, van afusellar un pollastre terrer, però només a mitges. El van ferir en mig cos, i entre els dos el van dur a casa. Quan el pollastret es va refer a mitges de les ferides, va explicar-los que ell era, en realitat, el mig pollastre del conte.

Aquells mitjos germans, que només tenien mig cervell, se'n van menjar una quarta part cada u per a sopar, ignorant que amb aquell mig pollastre que enraonava com una cotorra, cas d'haver-lo passejat per la meitat dels circs del món, haurien obtingut mitja fortuneta amb què poder comprar-se no ja una, sinó dues cases; mitja dotzena de forquilles, gots i culleres; una vaixella completa de vint-i-quatre peces i mitja biblioteca de llibres repetits. A més, cada nit haurien pogut sopar un pollastre sencer.

Però, per tot enteniment, això: només tenien mig cervell."

(Mig conte, dins Vuit contes i mig. València: Tàndem, 1993)