"El febrer del 766 Aranda tingué les primeres notícies que a la cort les coses no marxaven bé per als secretaris i decidí mantenir-se a l'aguait des de la talaia privilegiada del seu destí valencià. Cap a la fi de març, la situació esdevingué del tot irremeiable. El capità general ordenà aleshores als comandants de les guarnicions que mantingueren reforços especials per si s'arribaven a produir avalots populars, especialment pel ducat de Gandia.

Mentrestant, el comte havia rebut una nova missiva del bisbe de Barcelona, Josep Climent, amb qui mantenia una correspondència regular. El prelat blasmava una vegada més contra les actituds luxoses i poc piadoses dels jesuïtes, tot recordant-li que aquest flagell de l'església, que havia aconseguit ensenyorir-se de vastes regions americanes, havia estat venturosament foragitat dels regnes de Nàpols, Portugal i França. A la primera oportunitat favorable que es presentara a la Corona d'Espanya s'havia de procedir de manera semblant. En deia més, el jansenista bisbe Climent, hostil a la vacuïtat dels sermons apartats de l’evangelisme espiritualista i enemic del poder creixent dels col·legis majors als consells reials. Havia sentit a dir a la seu barcelonina comentava de passada—, que els membres de la Companyia, obedients exclusius de la política romana, no eren aliens als disturbis i aldarulls provocats contra l'entorn del monarca per la noblesa més reaccionària, ancorada en els privilegis previs a les reformes del segle.

Aquest anunci confidencial resultà plenament confirmat per Aranda quan a València es tingué coneixement dels episodis madrilenys. Llavors expedí un missatge a cavall a la residència reial d'Aranjuez, per mitjà del qual feia constar al rei la seua més absoluta lleialtat a la Corona. Aquest oferiment no caigué en sac foradat. A primeries d'abril, el capità general de València i Múrcia s’entrevistava amb l'anciana reina mare.

—Us trobe bé, senyor comte, encara feu goig —fou la salutació que rebé com a benvinguda.

Sempre heu tingut una bella estampa. La vostra pietosa muller deu haver patit molt per la vostra fidelitat, durant aquests anys que heu residit a València. Diuen que allí les dames són encara més lascives que a Nàpols. En fi, dispenseu-me les intimitats, vell amic —postil·là la reina, posant-li una mà sobre el genoll. Si a la nostra edat no fem confiances, ja em direu què ens queda, de les bones jornades pretèrites."

(D'Els secrets de Meissen. Alzira: Bromera, 1994, capítol 17)