"Elisabeth, mentrestant, s'havia adormit. A causa probablement de la proximitat de la conversació matutina que havia mantingut amb el pintor de cambra, tingué un somni fràgil gràcies al qual pogué reviure l'aventura íntima que havia compartit feia dos anys amb l'emperadriu de França. Així, navegant pels cercles concèntrics del son, es trobà ella mateixa de nou a Salzburg, on passava el mes d'agost de 867 i on el cínic Napoleó III, acompanyat per la discreta Eugenia de Montijo, s'hi havia presentat amb la pretensió de transmetre personalment la condolença oficial a la família imperial austríaca per la mort a Mèxic de Maximilià, de la qual devia sentir-se responsable. La mare del difunt, l'arxiduquessa Sofia, no consentí rebre'l i, doncs, tampoc l'emperador. Però Elisabeth i Eugenia sí que van fer tot el possible per trobar-se, conscients que estaven obligades a fer-ho perquè la casualitat de la història les havia posades una al costat de l'altra en una ocasió irrepetible. Tenien, de fet, unes ganes irrefrenables de conèixer-se, atretes pels elogis que una havia sentit dir respectivament de l'altra, imantades mútuament per la fama mundial de llur bellesa sense parangó.

Fou Elisabeth, en efecte, qui emparada en l'anonimat d'un senzill vestit de burgesa, amb el rostre ocult per un vel púdic i amb els cabells recollits sota una lligadura discreta, anà a visitar la forastera tota sola després d'acordar la cita a través d'un sigilós intercanvi de bitllets xifrats. Eugenia l'esperava a l'hora convinguda, sola també a l'entrada del palauet on s'hostatjava. Havia llicenciat les cambreres i, al marit, li havia organitzat una cacera d'ànecs silvestres. Les salutacions que intercanviaren en francès foren breus i afectuoses, les imprescindibles per a passar tot seguit a l'ocult tocador de l'apartada vil·la, on delerosament aquelles dues dones s'afanyaren a despullar-se enfront d'una enorme lluna fins a quedar completament nues, comprovant, atònites, entre els esbufecs temerosos d'una respiració inquieta que, tal com havien sentit referir, cap de les dues podia ser més bella que l'altra. Durant una bona estona aquelles dues gràcies estigueren contemplant cada mil·límetre de llur cos mortal, comparant-ne les divines faccions amb un intercanvi mutu d'admirades expressions aprovatòries; però quan començà a caure la vesprada, amb el regal recíproc d'una discreta perla, sentenciaren amb un pacte còmplice aquell secret que només podrien tornar a compartir després de la tomba o tractar de reviure'l en somnis.

En aquest punt, Elisabeth es despertà sobresaltada. La mitja hora de dispensa que havia reclamat estava a punt d'acomplir-se i llavors, més que alçar-se, l'emperadriu d'Àustria s'elevà del divan com si fóra una flor acabada de regar. Fou ella qui, extraordinàriament, anà a l'encontre de Lluís Salvador, el qual, quan veié que s'obria la porta del petit saló i que era ella mateixa qui entrava, creié que acabava d'assolir el beatífic privilegi de contemplar una aparició. No obstant, l'arxiduc, responent satisfactòriament a l’entrenament a què havia estat sotmès durant tota la infantesa, tingué els reflexos adequats per a alçar-se amb un brinc mecànic i per a vinclar-se als peus de la deessa mentre sobre el dors de la seua mà impoluta depositava el reverent òscul d'un súbdit.

—Però Lluís —prorrompé l'emperadriu, com si fera només una estona que no s'hagueren vist— ¿què és el que fumes, fill meu, que empudega tant?"

(D'El tatuatge dels apàtrides. Barcelona: Bromera, 1997, capítol V)