Carme Miquel i Diego, nascuda a La Nucia (Marina Baixa) el 14 d'abril de 1945, resideix a la ciutat de València i en localitats de la Marina Alta i de l’Horta Sud. És mestra durant més de tres dècades i s’implica activament en la defensa de l’ensenyament en valencià i en la renovació pedagògica de l’escola valenciana, així com en la protecció del territori i del medi ambient. 

Participa també en diversos moviments professionals i sindicals. Impulsa i presideix la CAPPEPV (Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià) i la Federació Escola Valenciana entre 1989 i 1994. 

A banda de la seva activitat docent, professional i cívica, es dedica a l’escriptura literària i periodística durant tota la seva vida. Publica més d’una trentena de novel·les i llibres de narrativa infantil i juvenil, escrits didàctics, divulgatius i assaigs destinats a un públic lector molt variat, des dels més petits fins als adults.

Contribueix periòdicament com a articulista d’opinió en diversos mitjans de comunicació. S’estima que la seva producció periodística supera el miler d’articles. Així, per exemple, ha escrit mensualment durant quatre anys per a la revista All-i-Oli del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament i, des del 1998, tots els dimarts ha publicat una columna a “Panorama” del diari Levante EMV de València. 

Al llarg de la seva carrera concedeix nombroses entrevistes a diversos mitjans periodístics, com ara revistes, butlletins, diaris i emissores de ràdio. D’aquestes, se’n pot destacar significativament la que apareix en la revista All-i-Oli (novembre de 1997, núm. 123, pàg. 7) en què es presenta en aquests termes: «Recorde una ciutat de València de primeries dels anys 50 on encara es podia jugar al carrer. Recorde el camí de casa a l’escola per la ciutat antiga, carrer de Carnissers, carrer Quart, La Bosseria, de vegades el Mercat Central. L’escola era una escola vella, en un pis vell. Sense pati, sense llum. Es deia Grupo Escolar Carolina Álvarez, estava per la plaça de San Nicolás i allà ma mare feia de mestra. El meu pare va ser mestre del Grupo Escolar Cervantes, així és que la meua germana primer i jo després vam seguir el mateix camí professional.»

Els seus llibres infantils i pedagògics, com ara Vola, Topi!, Milotxa, Sucret i Parotet (1983-1984) van servir de beceroles a molts nens i nenes valencians. La seva producció juvenil s’enceta pròpiament amb un llibre que és reflex de les experiències viscudes durant els estiueigs de la jovenesa: Un estiu a la Marina Alta (1970).

És, però, a la dècada dels anys 90 quan desenvolupa i referma el seu estil fresc i versàtil, alhora que es consagra com a escriptora de narrativa juvenil. Destaquen els títols Uns papers en una capsa (1994), A cau d’orella (Cartes a Roser) (1997) i el més cèlebre de la seva producció novel·lística, Aigua en cistella (1999). Aquests dos darrers li fan merèixer els premis Samaruc dels bibliotecaris valencians (1997) i el Novel·la Ciutat d’Alzira (1998), respectivament, que se sumen a l’obtenció del Premi d’Honor Jaume I i el Miquelet d’Honor concedit per la Societat Coral el Micalet l’any 1995.

De la primera dècada del segle XXI daten obres de maduresa que s’endinsen en el món de la reflexió a propòsit de motius juvenils, com a Murmuris i crits (Cartes a Mireia) (2002), retornen emotivament als escenaris de la infància (La mel i la fel, 2005) o fomenten la conscienciació del jovent amb un estil vibrant i ple d’intriga (L’amenaça de les grues, 2007), mentre que el reconeixement públic s’eixampla amb la concessió del Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de Silla l’any 2005.

La consagració i el màxim reconeixement arriben a Carme Miquel els últims anys de la seva vida arran de l’entrada com a membre numerari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2016, any en què també aconsegueix el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La seva obra, consumació de tota una trajectòria vital de pedagogia, escriptura i reivindicació, prossegueix el camí de la consciència i la preservació del medi ambient i dels orígens personals i del poble amb obres com ara Mataren el verd. Crònica novel·lada dels fets de la Punta (2013), Llum i Estel (2014) i la pòstuma Benilluna (2020).

Als setanta-quatre anys d’edat, havent lluitat llargament contra una greu malaltia, Carme Miquel mor a la ciutat de València el 18 de juny de 2019.