Aquell mateix dia, a poqueta nit,

va anar al palau del rei disfressada de gitaneta.

Va demanar als sentinelles

que la deixaren quedar-s’hi

perquè no tenia casa –els digué–,

i si dormia a la serena 

la rosada li faria agafar un bon refredat.

Els sentinelles, ja us ho podeu figurar,

tenien bon cor i la van deixar quedar-s’hi.

Quan era ja ben de nit i tothom dormia,

Marieta, molt a espaiet

i sense fer cap soroll,

va cercar la cambra del rei,

va entrar amb compte,

es va acostar al llit 

i al dit gros del peu dret

li va nugar una campaneta.

Després, eixí tan silenciosament com de pressa

i, corre que correràs, anà cap a sa casa.

De Marieta. Les bromes d'un rei. Barcelona: La Galera, 1972

* * *

Era tanta la gana que tenia de tastar la mel

que mentre veremava

no feia més que pensar

de quina manera ho aconseguiria,

i quan va sentir les campanes

de l’església del poble proper

va tenir una idea,

i va dir als seus companys:

–Me n’he d’anar, perquè han de batejar una xiqueta,

i jo he de ser la seua padrina.

De La rabosa. Barcelona, La Galera: 1973

* * *

En l'altra revista no hi havia “passatemps”. En vaig mirar tots els fulls i, en un, vaig trobar novament lletres dins d'un cercle fet amb llapis. Les vaig copiar en el mateix paper que les anteriors. Les hi vaig comparar. Coincidien, eren les mateixes! Vaig començar a combinar-les per comprovar si formaven cap paraula amb sentit i després de moltes combinacions, vaig arribar a les següents: AJMEUDEU, AMJEUDUE, EMUDAUJE, ADUMEUJE, AJUDEUME. 

¡Ajudeu-me! Sí. Això deia: “ajudeu-me”.

D'Uns papers en una capsa. Alzira: Bromera, 1994

* * *

Jo, Sara Monroig, acabe de retornar definitivament a Dénia després de més de deu anys d’haver-me’n anat i tinc la sensació que la distància entre el passat i el present és tan fina com un fil. De vegades, al llarg d’una conversa familiar o d’una trobada amb els amics, em fa l’efecte que el temps no ha transcorregut, com si fóra ahir quan vaig marxar i com si tots nosaltres continuàrem sent encara aquella colla d’adolescents que fa una dècada vam viure junts una aventura que semblava increïble. Quantes voltes l’hem comentada!: el segrest de Maria…, aquells papers en aquella capsa… Cada vegada que ens hem reunit al llarg d’aquest temps, n’hem recordat tots els detalls i semblava que tornàvem a viure aquells instants de molta preocupació i neguit, però també d’emoció.

De L’amenaça de les grues. Alzira: Bromera, 2007

* * *

Necessite recuperar la memòria. Ja fa quatre anys que em trobe ací, a la Gran Terra, a la ciutat de Sudlàndia situada en el terral que du per nom Terral Obert. Hi ha més ciutats en aquest terral, i també hi ha més terrals escampats per la Gran Terra, però jo no els conec. Jo només conec Sudlàndia des de fa quatre anys.

De Llum i Estel. Picanya: Edicions del Bullent, 2014

* * *

Els racons de memòria, que són savis, solen mantindre's tancats per als records més punyents i s'obrin amb facilitat per als records gratificants, per a aquells que ens fan reviure bons i bonics instants. Per això les remembrances de la infància són recurrents, nítides i ens proporcionen una dolçor que s’encasta en el nostre ser. 

Però ocorre també que aquells records que romanen tancats són sensibles a determinats ressorts. I pot passar que en un moment donat, un fet, una al·lusió que de vegades és tan menuda com una espurna, actua com un impuls que obri de bat a bat la caixeta de memòria que contenia el record dolent.