"Una placeta solitària, al fons de la qual es veu la portalada gòtica d'una esglèsia. L'ampla voravia està ombrejada per uns grans plàtans frondosos.

(És un matí de primavera. Filtrant-se pels fullatges remorosos de cants d'ocells, el sol besa els murs centenaris de l'església. Del fons de la placeta ix una joveneta del poble amb un pomell de roses a la mà. FRANCESC travessa la plaça en sentit contrari: la joveneta l'atura, oferint-li les flors).

FLORISTA. –Em compreu aquest ram, senyoret?
FRANCESC. –Jo prou te'l compraria si sabés què fer-ne.
FLORISTA. –Compreu-me'l. Mireu quin goig que fa! Dos quartos, només.
FRANCESC. –Encara que me'l donessis no sabria pas on posar-me'l.
FLORISTA. –Això rai! El doneu a la promesa.
FRANCESC. –No en tinc, dona; no en tinc!
FLORISTA. –Quina llàstima!

(Compareix AMBROSI, tot endiumenjat).

AMBROSI. –Ja t'anava a cercar per la Rambla.
FRANCESC. –Ah! Ja t'has llevat? Ja era hora…
FLORISTA (A Ambrosi). –Compreu-me'l vós!
AMBROSI. –Noia: tenim les butxaques escurades i no estem per flors. Amb els estudiants no hi faràs pas negoci.
FLORISTA. –Dos quartos, només…
FRANCESC. –T'he dit que no sabria què fer-ne.
FLORISTA (Anant-se'n). –Ja en trobaré d'altres que no es faran tant els desmenjats.

(FRANCESC i AMBROSI resten sols).

FRANCESC. –Vinc de la muralla de mar, que hi feia un sol que enamorava.
AMBROSI. –Jo ja faria mitja hora que seria al carrer si la senyora Emília m'hagués servit la xocolata abans. Però ja ho sabem: totes les seves atencions són per a en Guerau.
FRANCESC. -No n'estic gelós.
AMBROSI. –Fuig, home! No me'n planyo pas.
FRANCESC. –És que en Guerau se les mereix, totes les atencions.
AMBROSI. –I nosaltres?… També som de Déu, nosaltres.
FRANCESC. –No dic que no. Però a tot arreu hi ha sempre un preferit. I si la nostra dispesera n'està tant, del nostre company, què hi vols fer?
AMBROSI. –I potser aquesta preferència és justificada. Tu no ets tan pacífic com ell… Jo sóc, per a molta gent, un baliga-balaga. Potser no arribaré a tant, però és cert que no he nascut per a ésser l'ull dret de les dispeseres.
FRANCESC. –I ara que la senyora Emília ha sabut que el nostre amic festejava, sembla que encara el contempli més.
AMBROSI. –Això la deu entendrir. Per això és dona. Jo, en canvi, quan veig un home enamorat, el planyo.
FRANCESC. –No n'hi ha per tant! En Guerau és feliç.
AMBROSI. –La felicitat també és un camí de la bogeria.
FRANCESC. –No em facis riure! Però, això ho dius per què si, o és que us ho ensenyen a la facultat? Perquè els que tireu per metges ens sortiu, a vegades, amb unes teories que esgarrifen.
AMBROSI. –Jo no hi crec, en la felicitat.
FRANCESC. –Fugiu! Qualsevol diria que estàs desenganyat del món! Doncs, jo, sí… I estic content de creure-hi. Encara, que estic convençut que els que són venturosos mai no s'ho pensen ésser i que els que es desviuen per ésser-ho, no ho assoleixen mai.
AMBROSI. –Ja es veu, que has estudiat metafísica. I bé: què hi fem, aquí parats? Que no vols venir amb mi cap a la Rambla?
FRANCESC (Veient venir, al lluny, GUERAU). –No parlàvem d'ell? És allò que diuen del llop… Aquí el tenim.
FRANCESC (Allargant la mà al que arriba). –Avui sí que va de vint-i-una agulles.
AMBROSI (Abraçant el seu amic). –Vols venir a donar un tomb amb nosaltres?
GUERAU (Estrenyent la mà d'ambdós). –No puc… no puc…
FRANCESC. –És clar! (A Ambrosi). Ja no li ho havies de preguntar.
AMBROSI. –No hi pensava…
FRANCESC (Signant a Guerau la porta de l'església). –Si tens feina, fes-la. Vés-te'n. Però que consti que hi vas a misses dites.
GUERAU. –No… Ara no hi entro. Esperaré que surtin.
FRANCESC. –És que avui ja la deus haver vista.
GUERAU. –Sí. I de bon matí.
AMBROSI. –Seria de l'única manera que jo matinejaria els diumenges: tenint promesa.
FRANCESC. –Doncs em sembla que ara ens tocarà matinejar cada dia. Tenim els exàmens al damunt.
AMBROSI. –Ho veus, com això de la felicitat és una mentida! Els exàmens! Ja hi tornem a ésser! No me'n parlis; perquè em vénen tots els mals.
FRANCESC (A Guerau). –I tu, que no hi penses?
GUERAU. –Són tantes les coses en què he de pensar, que hi ha moments que no sé pas per quines mars navego.
AMBROSI. –Però la nau et va vent en popa.
FRANCESC. –Tot et va per camí planer.
GUERAU. –No em puc queixar. No us ho amagaré pas… Sóc feliç! Oh, amics meus! Com voldria saber-vos dir fins on arriba la meva felicitat! Però això és una cosa que es sent i que no pot traduir-se amb paraules. Hi ha moments, tanmateix, en què pateixo tant, que l'home més miserable de la terra no es canviaria per mi.
FRANCESC. –Que tens gelosia?
GUERAU. –No. Ni pensar-hi. Però la més mínima contrarietat em posa fora de mi. Si algun dia a l'hora convinguda ella no és a la finestra, el neguit em consumeix. Si esperava veure-la al passeig i ella no hi ha anat, ja estic trist per tot el dia. Si plou, i no surt, em dono a tots els diables. Si triga massa a contestar-me una carta, ja em penso que m'ha avorrit. Això no és viure! I en mig d'aquest infern, ves quina cosa!, sóc l'home més venturós del món.
FRANCESC. –Aquestes inquietuds s'esvairan el dia que entris a la casa.
GUERAU. –Que serà molt aviat.
AMBROSI. –Així, és cosa feta. Ja anirem a casament.
GUERAU. –I és clar! Des d'ara us hi convido tots dos.
AMBROSI. –Triga encara un xic, Guerau, perquè com que m'hauré de fer un vestit nou, et faig saber que el sastre ja no em fia.
FRANCESC. –Que ja ho teniu emparaulat, tu i ella?
GUERAU. –De què voleu que parlem, sinó de tot això? Com cada any, el meu pare vindrà quan començaran els exàmens. I un cop m'hagi examinat, jo li ho explicaré tot; que l'estimo a la follia, que ella em correspon, que l'un no pot viure sense l'altre. El meu pare es farà càrrec de la nostra impaciència i de la nostra inquietud. Per l'amor que em té, no em negarà el que jo hagi de demanar-li. I com que ella és un tresor de bellesa i de bondat… Ell té un amic aquí, a Barcelona, que coneix íntimament el pare de Marta. Ens farem presentar a la casa per aquest amic. I ans de tornar-nos-en a Igualada, a passar l'estiu, tot estarà formalitzat.
AMBROSI. –Ja cal que estudiïs de valent.
GUERAU. –Pensa! Però no sé si m'hi podré resignar, a passar l'estiu lluny d'ella. Quin estiu més avorrit i més llarg!
FRANCESC. –Si ho deixeu tot arranjat… Potser, estant promès, ton pare et deixarà quedar.
AMBROSI. –I vés-te'n tranquil, home! Aquí, veient-la a totes hores, l'amor et migraria. Una temporadeta a Igualada no t'anirà malament. El canvi d'aires sempre prova, encara que, si he de parlar per experiència, us diré que els del Montsant, quan em trobo entre família, no em van gaire bé.
GUERAU. –Si ens fessin fer pràctiques de malalts, durant l'estiu, això seria una solució per a no moure'm.
FRANCESC. –Trobo que us les haurien de fer fer. D'aquesta manera us perfeccionaríeu en el vostre art.
AMBROSI. –Digues en la nostra ciència. La medicina és una ciència, senyor metafísic: ho és tant o més que la vostra filosofia.
FRANCESC. –Deies que la faràs demanar per ton pare. I els pares d'ella, ja hi vénen bé?
GUERAU. –Naturalment, ella només n'ha parlat amb la seva mare. I em penso que quan ara no s'hi ha oposat, tampoc no s'hi oposarà més tard. Ella sap qui sóc, el que faig, el que pretenc. Ara: si sortís algun entrebanc, jo estic decidit a tot.
AMBROSI. –Així m'agrada!
FRANCESC. –Ja saps que les mares són sempre condescendents. I quan només tenen una filla, encara ho són més. És el vell, el que em fa por.
GUERAU. –Perquè és ric? Perquè té diners i el meu pare no en té? D'aquí a un any jo tindré una carrera i em penso que un títol, ben mirat, val tant o més que una herència. Però jo no ho vull saber, si té diners o no. No és pas la riquesa el que m'enlluerna. I si la noia no tingués ni una malla, us juro que l'estimaria igual.
AMBROSI. –Molt bé, Guerau. Ets més home del que em pensava!
GUERAU. –Hi ha vegades que fins desitjaria que un revés de fortuna se'ls ho emportés tot: hisendes, riqueses, tot. Així sortiria d'inquietuds i cap persona d'enteniment no podria dubtar de la sinceritat de les meves intencions, els seus pares menys que ningú.
FRANCESC. –Amic, vals més or que no peses!
GUERAU. –Ah! Com me l'estimo! Rieu-vos dels que diuen que això de l'amor és un joc d'infants; que ara et vull, que ara no et vull; que és un divertiment per a passar l'estona! Rieu-vos-en. Com més us penseu alliberar-vos-en, de l'amor, més presoners us en sentireu. I quines cadenes més dolces! Hi ha moments, per què no dir-ho?, que renego de la meva feblesa i em faig creus de com aquesta passió ha arribat a dominar-me; però m'he adonat del mal quan ja no té remei.
FRANCESC. –I ella?
GUERAU. –No us en dic res; no us en sabris dir res. Bé prou que us ho podeu imaginar. Si jo glateixo, ella sospira; si somnio, ella fantasieja; si jo estic boig d'alegria, ella no hi veu de contenta; si les temences del demà no em deixen dormir, ella pensant-hi, passa les nits en blanc; si jo tremolo, ella plora… I quan l'esperança se'ns emporta amb les seves ales d'atzur, si a mi em sembla que tot el món és meu, a ella li sembla que toca el cel amb les mans. I no em pregunteu més, amics; no em pregunteu més, que no sabria què dir-vos.
AMBROSI. –I si els seus pares no ho volen?
FRANCESC. (Senyalant la porta de l'església, d'on comença a sortir gent). –Em sembla que ja surten de missa.
AMBROSI (A Guerau, que està mirant com la gent surt de l'església). –I si els seus pares no ho volen?, et dic. I si ella, per obeir-los, trenqués els llaços d'aquest amor?
GUERAU. –No ho vull pensar… Però em mataria. Estic segur que em mataria.
AMBROSI. –Vés, que no et crec!

(Al costat dels seus pares, tots elegants i vistosos, surt Marta de missa, amb l'aire gentil i honest. Tots tres travessen la plaça cap allí on es troba Guerau. Així que veu la seva enamorada, Guerau s'acomiada dels seus amics).

FRANCESC. –Ja surten, ja surten.
GUERAU (Dirigint-se cap a la porta de l'església). –Fins després.

(GUERAU va seguint amb la mirada la seva enamorada i ambdós es somriuen. Marta i els seus pares travessen la plaça i ell segueix llurs passes, mentre els dos amics de Guerau, que es disposen a partir, conversen encara):

AMBROSI. –Pobre Guerau! No sap el que es diu!
FRANCESC. –No el planyis tant, home! Potser nosaltres no l'entenem prou.
AMBROSI. –Anem cap a la Rambla!… Qualsevol dia li hem de provar que nosaltres també en sabem, de fer patir les noies!
FRANCESC. –Anem!

(FRANCESC i AMBROSI se'n van i es confonen entre la gent que va sortint de l'església)."

(Primer acte de Guerau i Marta, de l'edició Barcelona: La Revista, 1931)