Alfons Maseras i Galtés neix el 23 de febrer de 1884 a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), tot i que tres anys més tard la seva família es trasllada a Barcelona, on el seu pare, com bona part de la seva família, es dedica a la medicina. Als onze anys es queda orfe de mare.

Comença a freqüentar els ambients bohemis de Barcelona de manera molt incipient, i als quinze anys ja és un assidu d'Els Quatre Gats, on fa amistat amb Pablo Ruiz Picasso, que el retrata cap al 1899. En aquesta època inicia les seves col·laboracions, sovint amb el pseudònim Jaume dels Domenys, a la revista Joventut, a Catalunya Artística, on publica els primers poemes, i a la revista mensual Auba, que dirigeix a partir del 1901 juntament amb Emmanuel Alfonso. Per discrepàncies amb el seu pare, que no respectava la seva vocació literària, als dinou anys marxa a París, on resideix prop d'un any. Després de l'aventura parisenca retorna amb la família i recomença amb força la seva trajectòria literària. Tres balades (1903) és el primer llibre publicat, un fascicle amb tres relats que li editen dos amics seus que tenien una impremta a Reus. Uns mesos després inicia les col·laboracions a La Renaixença, el 1905 publica un recull de narrativa breu de tall decadentista titulat Escull, i el 1906 inicia les col·laboracions regulars a El Poble Català i al setmanari reusenc Pàtria Nova.

Als vint-i-tres anys viu una etapa molt fecunda. Publica el recull de poesia Delirium (1907), la novel·la breu Amor i odi (1907), la conferència Les passions en el teatre (1908) i un seguit de novel·les molt influenciades per D'Annunzio i el decadentisme modernista: Edmon (1908), una novel·la epistolar on analitza la vida intel·lectual i sentimental d'un jove romàntic i turmentat, La fi d'un idil·li (1908), on tracta les relacions d'adulteri que tenen lloc en una família burgesa, i Fets i paraules de mestre Blai Martí (1908), una novel·la filosòfica carregada de crítica social. Però la que causa més impressió és L'adolescent (1909), una novel·la històrica ambientada a l'antiga Babilònia, que relata l'amor de Nimmiur, una dona madura, pel seu fillastre Nerakim, al qual acaba assassinant tot consumant l'incest, per a allargar dies i dies les relacions amb el cadàver en descomposició. Aquesta novel·la, emmarcada dins la moda europea del moment, tot i que va estar envoltada de polèmica, és probablement la que li aporta una major popularitat fins al punt ser reeditada el 1925 en una versió censurada.

L'any següent es trasllada novament a París, aquest cop per a residir-hi durant sis anys. Tot just acabat d'arribar, publica a Barcelona el dietari Sota el cel de París (1910), que recull les impressions que li produeixen els primers dies del seu retorn a la capital francesa. Aconsegueix treball com a publicista a Le Figaro i publica la seva única novel·la en francès, L'arbre du Bien et du Mal, que ell mateix traduiria al català vint-i-cinc anys després. Publica algunes traduccions, com el recull Contistes francesos (1914) i treballa en la següent novel·la, una història que té lloc a la ciutat de Tarraco durant l'època romana.

El 1914 emprèn un viatge per l'Amèrica del Sud, mogut per la curiositat i les ganes de veure món. Viatja per Brasil, Uruguai i Argentina, i fa una parada de dos mesos a Buenos Aires, on pronuncia un seguit de conferències i escriu articles de temes catalanistes als principals diaris del país. El retorn a París, a finals de 1914, es veu marcat per l'inici de la Primera Guerra Mundial. Seguint l'interès periodístic i amb la idea de descriure'n els fets, passa diversos dies al front de l'Est de París, una experiència que marcarà algun dels seus relats posteriors. Inicia les col·laboracions com a corresponsal de La Veu de Catalunya, i en els seus articles es posiciona a favor del bàndol aliat. Acaba la següent obra, Ildaribal (1915), una novel·la històrica modernista que se centra en l'anàlisi psicològica del protagonista, un noi romà de Tarraco. Publica la conferència Pancatalanisme: tesis per a servir de fonament a una doctrina (1915), on defensa la idea que la reordenació fronterera arran de la I Guerra Mundial hauria també de contemplar la independència de Catalunya. Per les seves idees pacifistes, també col·labora al Comitè d'Amics de la Unitat Moral d'Europa (1914), creat per Eugeni d'Ors, que propugna la neutralitat, funda el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916), dedicat a l'atenció dels soldats catalans voluntaris que es trobaven a França, i participa com a representant de Catalunya a la Tercera Conferència de les Nacionalitats a Lausana.

El 1917 retorna a Barcelona amb la idea d'establir-s'hi definitivament, i inicia l'etapa de màxima plenitud intel·lectual. La coneixença d'Eugeni d'Ors li serveix per aconseguir una plaça com a secretari personal seu a la Mancomunitat de Catalunya, al mateix temps que desenvolupa diverses activitats intel·lectuals i administratives a l'Escola d'Alts Estudis Comercials. El 1918 contrau matrimoni amb Dolors Baltà, l'any següent tenen el primer fill, Jordi, i el 1922 una nena, Margarida. En aquesta època, la seva obra inicia una evolució de la militància modernista dels seus inicis, a l'estètica noucentista, amb l'objectiu d'integrar-se als ambients literaris barcelonins. Després de deu anys sense publicar cap recull poètic, apareixen Èglogues (1918) i Poesies (1819). Publica la novel·la breu Memòries d'un legionari (1917), els reculls Contes a l'atzar (1918) i Setze contes (1922). Tradueix L'indiscret (1918) de Voltaire al català, i un recull de glosses de Xènius al castellà, amb qui mantenia una forta relació professional i d'amistat. El 1921 apareix la següent novel·la, A la deriva, el seu primer acostament clar a l'estètica noucentista, i també publica l'obra narrativa El llibre de les hores cruentes, que conté alguns capítols sobre la seva experiència al front de París. Cap al 1923 publica tot un seguit de novel·les breus, com L'esclau i la circassiana (1923), La sospita (1923) i La Venjança d'un poeta (1924), entre d'altres.

L'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera desestabilitza la seva trajectòria. El 1924 és destituït de tots els seus càrrecs i, sentint-se amenaçat per la campanya de repressió del règim, marxa novament a París, deixant enrere la família. A París rep l'encàrrec de dirigir un nou periòdic, Le Courrier Catalan, que sota el paraigua d'Acció Catalana, tenia la finalitat de dur a terme una campanya política i diplomàtica contra la dictadura de Primo de Rivera. També organitza, amb el càrrec de secretari, la Société d'Editions Raymond Lulle, que tenia la missió de continuar l'obra de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, clausurada pel règim. A més, reprèn les col·laboracions com a corresponsal de La Veu de Catalunya i continua amb la seva tasca de divulgació de les idees catalanistes. Publica, a Barcelona, una nova tirada de novel·les breus, el recull de poemes La llàntia encesa (1926), i les novel·les La fira de Montmartre (1926), on es fixen els seus neguits i angoixes derivats de la seva situació personal, i Una vida obscura (1927), que comparteix el mateix to reflexiu i pessimista que la novel·la anterior.

El 1928 posa fi a la seva etapa parisenca i retorna a Barcelona, mogut pels compromisos familiars i amb la voluntat de dedicar-se exclusivament a l'escriptura. La seva trajectòria literària es multiplica en diversos àmbits, i publica quasi tots els gèneres literaris. Estrena obres de teatre –L'hereu (1929), Guerau i Marta (1931), Ermesendis (1936)–, continua publicant novel·la –Zodíac (1934), L'estudiant de Cervera (1935)– i conreant la poesia –Poemes minúsculs (1937), Invocació i altres poemes (1938), A Europa (1938)–. Tot i que ja havia publicat algunes traduccions, en aquesta època sobresurt com a traductor de l'Obra Completa de Molière, publicada entre 1930 i 1936, que és rebuda molt positivament pel públic i la crítica. També tradueix Shakespeare –Somni d'una nit d'estiu (1929)–, Leopardi –Cants (1938)–, Balzac –El lliri de la Vall (1992)– Tolstoi –Resurrecció (1928)–, Zola –Germinal (1937)–, i d'altres. Al mateix temps treballa en diversos encàrrecs editorials en català i en castellà, i publica una sèrie de biografies, Francesc Macià (1931), Joan Maragall (1936) i El pintor Fortuny (1938).

Tot i el gran esforç que Alfons Maseras duu a terme per a normalitzar la vida cultural catalana amb la publicació de les seves obres i traduccions en plena Guerra Civil, la situació es presenta cada cop més precària. A les dificultats materials s'hi afegeixen els problemes de salut: pateix de reumatisme i li diagnostiquen una infecció pulmonar crònica. A més, a principis de 1939 el seu fill Jordi mor a la guerra a l'edat de vint anys, un fet que l'enfonsa completament. Quatre dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona, s'exilia, sense la seva família, a França amb un grup d'intel·lectuals catalans. Malalt, trist i derrotat, mor pocs mesos més tard, el 27 d'octubre de 1939.