Que el senyor Maseras em perdoni, però jo no em perdonaria si de cas deixava de fer-ne esment. M'han explicat que Alfons Maseras és el mantenidor dels Jocs Florals del Rosselló. M'han explicat que, allà dalt, Bulart i Rialp és l'amo. Per això he fet a l'autor d'Edmond la següent pregunta: 'Quina és la jerarquia que Bulart i Rialp exerceix al Rosselló?' I el senyor Maseras, amb molta naturalitat, ha respost que deixava sense resposta la pregunta pel fet de creure-la absurda i desplaçada. D'acord. […]

–En quin estat es trobava la novel·lística catalana quan vau publicar el vostre Edmond?
–No tant estancada com sembla. Narcís Oller, aleshores injustament oblidat, ja no escrivia novel·les, però havia estat publicada Solitud, de Víctor Català, i Marines i Boscatges de Joaquim Ruyra. Prudenci Bertrana, ja s'havia revelat. Tot això feia que hom cregués que la novel·lística catalana no es nodria exclusivament de ruralisme. Potser la meva novel·la, reflex d'una joventut inquieta i somniadora, tendia a esvair aquest esperit rural, que avui no desaprovo pas, i que, ben mirat, és l'essència del caràcter català. En això potser va consistir la seva novetat.

–Quin record serveu de la seva publicació d'Edmond, que tothom considera com una de les obres principals dels inicis de la nostra novel·lística moderna?
–La coneixença personal de Maragall i de Pin i Soler, tots dos membres del Jurat del concurs d'El Poble Català, que va premiar l'obra. L'un i l'altre tingueren per a mi paraules d'encoratjament i d'amistat, que no oblidaré. Per altra banda, no recordo que el meu llibre suscités cap article de crítica raonada. En aquells moments, tret dels assaigs de Montoliu, la crítica literària no existia a Catalunya. Això no va privar que l'obra fos llegida, i la difusió que li donà El Poble Català, incloent-la dins la seva biblioteca en una bella edició relligada, va facilitar-ne la lectura, sobretot entre el jovent.

–Sempre haveu actuat d'acord amb la vostra vocació? Aquesta era la literària?
–Sempre. He sentit la vocació literària des de la infantesa. A dotze anys escrivia comèdies pitarresques i versos catalans i castellans. Potser, si hagués tingut la protecció deguda, la meva vocació hauria derivat cap a les arts plàstiques, cap al dibuix i cap a la pintura; però sento que només hi hauria derivat parcialment. El meu esperit havia d'expressar-se, per força, literàriament.

–Haveu hagut de renunciar a la tal vocació si no era la de fer literatura? Amb quines dificultats haveu topat? Aquestes dificultats s'oposaven que us hi poguéssiu lliurar plenament?
–Si a res he hagut de renunciar més d'una vegada, i això per les exigències de la vida, ha estat a la literatura. En aquest sentit, tot escriptor català que no pot viure de renda s'ha de sacrificar molt; primerament, fent tasques completament allunyades de la literatura, que li prenen un temps preciós; segonament, acceptant tasques editorials, moltes vegades anònimes i sempre ingrates que, a més de prendre-li el temps, l'esgoten intel·lectualment. Amb això que acabo de dir ja responc a les vostres preguntes sobre les dificultats que puc haver trobat. Però com que sembla que aquestes coses no tenen remei, val més no parlar-ne.

–Així com quedà amagat el nom de Catalunya parlant sempre dels reis d'Aragó, ¿no ens esdevindria igual dient que som occitans i amagant que som catalans? Què en penseu vós, d'això?
–És clar que si, però no hem de témer res: Catalunya és Catalunya i cap nom territorialment superior a ella no l'eclipsarà. Ara, si voleu que us parli amb sinceritat, com que el mot Occitània és un mot erudit i vague, no crec que arribi mai a imposar-se. Pot existir un occitanisme, poètic i folklòric, denominador comú de felibres i d'excursionistes; no existeix ni és fàcil que arribi a existir mai –potser i tot no és desitjable que existeixi– un occitanisme concret, pràctic i conscient; i això per la senzilla raó que no existeix una pàtria occitana, com no existeix una pàtria llatina o una pàtria ibèrica. Amb els mateixos títols que podem dir-nos llatins i ibèrics, podem considerar-nos occitans. Però això de la llatinitat ja sabeu que només existeix en el terreny filològic i que, quant a l'iberisme, hom no ha pogut arribar a res de pràctic, ni a una simple unió duanera com volen molts economistes. I encara, entre llatinisme, iberisme i occitanisme, aquest darrer em sembla el més utòpic. Jo sóc el primer a apreciar, a estimar i a encoratjar les afinitats racials, temperamentals i lingüístiques entre els catalans i els naturals d'altres països on hom parla d'altres dialectes occitans, però no crec de cap de les maneres que havem de sobreeixir del quadre de Catalunya, això és, dels països de llengua catalana, per invocar una Occitània que, per no haver tingut mai una consciència col·lectiva, no la podrà retrobar. Per tant, limitem-nos a dir-nos catalans i no portem confusions a la gent amb l'adopció de noms erudits, que no tenen cap contingut concret. No cal insistir més sobre aquest punt. Quant a la meva posició personal, diré, només, que estic perfectament d'acord amb la lletra i l'esperit del manifest que Pompeu Fabra i altres personalitats catalanes han llançat fixant llur opinió sobre unes lamentables desviacions en els conceptes de llengua i pàtria. I això no minva en res l'admiració que sento per l'esforç renaixent de les terres occitanes i l'amistat que tinc amb alguns de llurs capdavanters.

–Què us sembla del mot llemosí com a nom de la llengua valenciana? Quaranta anys endarrere el poeta Llorente anomenava llemosí el valencià.
–Molt malament. És clar que Llorente no fa res més que imitar Aribau, el qual, en les seves trobes La Pàtria, anomena el català llengua llemosina. Això era perdonable en aquells temps en què tots plegats es pensaven ressucitar la llengua dels trobadors; però la llengua catalana és, avui, tota una altra cosa que la llengua de Limoges, i, per tant, hem de donar al valencià el nom de català de València o el d'una de les variants del català, simplement, car tot és una sola llengua.

–Quina opinió us mereix la Renaixença del Rosselló?
–La nostra Renaixença, al Rosselló, fa només la viu-viu; si no hi és més intensa és potser per culpa nostra. No hi ha prou intercanvi espiritual entre el Rosselló i la resta de les terres catalanes. Tots plegats ens ignorem massa. Jo crec que a Barcelona s'hauria de fer més cas dels escriptors rossellonesos i així potser els nostres escriptors serien coneguts i estimats al Rosselló. A aquest desig d'intercanvi obeeix el fet de l'ofrena de la Biblioteca Catalana a Perpinyà.

–Quin increment prenen els Jocs Florals allà dalt?
–Els Jocs Florals del Rosselló em semblen tarats d'un defecte ingènit: el bilingüisme. Pensem, però, que si no és la previsió de Milà i Fontanals, els de Barcelona també ho haurien estat. Ara, que jo mateix em pregunto una cosa: els Jocs rossellonesos, exclusivament catalans, tindrien prou vida? Perquè he remarcat que llur secció catalana està formada per dues aportacions: la pròpiament rossellonesa i la catalana no rossellonesa. I potser si no fos aquesta darrera els jocs serien molt magres. Per tant, sense cometre excessos i sense voler humiliar els poetes rossellonesos amb la presència d'una allau d'escriptors d'aquesta banda de les Alberes, cal que, als Jocs del Rosselló, hi prenguin part poetes de totes les terres de parla catalana.

–Ara que parlem de Jocs Florals, digueu-nos alguna cosa del premi Concepció Rabell, atorgat a les vostres Estampes.
–No us dic res més sinó que, quan el mercat literari català és tan exigu, que el fet de publicar una obra dins la col·lecció de 'La Revista' no representa sinó un sacrifici per a l'autor i probablement per a l'editor, és sempre un consol que hi hagi un premi literari que supleixi la lamentable deficiència del mercat.

–Què us en sembla del Clarisme?
–Parlar clar m'ha semblat sempre una cosa excel·lent. I avui, cal parlar clar en tantes matèries! La principal, sobre catalanisme. En això cal ésser irreductible. Tota concessió o claudicació, per eventual que sigui, retarda la solució del nostre plet.

–Creieu eficaç la tasca d'aquest periòdic?
–Si la seva tasca és, com el seu nom indica, la de parlar clar, naturalment serà eficaç. L'eficàcia d'una cosa, però, no sempre és vista tot seguit. I, de vegades, les coses més importants són d'una eficàcia remota. Però no cal ésser impacient. De totes maneres, no hem de confondre la paciència amb el panxacontentisme: la primera és una virtut filla del seny; el segon és simplement una forma de l'egoisme massa arrelat, dissortadament, entre els catalans. I per això mateix, per a guarir-los d'aquest defecte tan lleig, cal parlar-los clar. Clar i català, naturalment.

–Parleu-me una mica dels vostres plans literaris. Sobre alguna possible novel·la vostra, sobre poesia, sobre traduccions, un cop enllestides les de Molière…
–Poca cosa us diré dels meus plans literaris, els quals són, com si diguéssim, el meu secret professional. Potser sí que, a no trigar, em trobaré amb alguna nova novel·la als dits, ja completament enllestida. No amagaré tampoc, car és cosa sabuda, que tinc un llibre de poesies inèdit; potser dos, segons com distribuís la matèria. Però seria prematur tot el que digués sobre aquest tema. Quant a traduccions, només afegiré que, amb Molière, tinc encara feina per un parell d'anys.

(Mercè Rodoreda. "Parlant amb Alfons Maseras", Clarisme (Barcelona), 16 de juny de 1934)

* * *

"–Quin fou el primer símptoma de la vostra vocació literària?
–El primer símptoma? No el puc recordar, per esforços que faci. Devia ésser en aquella edita venturosa i inconscient de la infantesa, car noi encara ja feia comèdies i escrivia versos en català. El meu primer mestre de català, sí que el recordo: era el mestre de primera ensenyança, que ens deia llegir l'Oda a Barcelona de Verdaguer i Lo Trobador Català. Algunes estrofes d'aquella Oda i molts dels versos de Lo Trobador els sé encara de memòria. Tot això són coses, ai!, del segle passat, puix publicava la meva primera poesia a Lo Teatro Regional el 1897 i l'any següent, crec, uns versos gairebé místics a les planes del fulletó literari de La Renaixensa.

–Us fou difícil d'encarrilar aquesta vocació?
–La meva vocació, segurament inconscient i més forta que jo mateix, no em fou gens difícil d'encarrilar-la pel que a la meva voluntat es refereix. Però hi havia la voluntat aliena i l'ambient, que li eren decididament hostils. Mai no em vaig haver de preguntar en quina llengua havia d'escriure, tot i que sentia dir pel meu voltant que això d'escriure en català era cosa de passatemps i que no menava enlloc. En aquells temps no vaig trobar altre encoratjament que el d'un company de l'Escola Superior de Comerç, anomenat Camil Sampere i Carrera, que feia versos com jo, tenia un parell d'anys més i era en part el meu Mentor literari. Un còlic miserere s'endugué aquell dissortat xicot als disset anys, deixant-me en l'orfenesa espiritual. Però ni aquesta dissort ni l'auto-didactisme literari a què vaig haver de lliurar-me no foren prou per a desviar-me la vocació, que només trobava traves i esculls. Potser això l'esperonà. Potser això li donà vitalitat. Potser això féu que negligís les disciplines acadèmiques a què hom em volia sotmetre, per fer-me un incansable tasta-olletes literari i per arrelar-me aquest vici 'impunit', com diu Valery-Larbaud, de la lectura."

(S. N.: "Mirador pregunta als escriptors", El Mirador (Barcelona), 23 de juny de 1932)