I

En el racó més salvatge
i més amagat del bosc,
lluny de tot mundial bullici
i d'humana ostentació
hi ha desenterrat un crani
negre, esquerdat i terrós.

En la remor del brancatge
tot és perenne plor,
les tiges cauen i es trenquen,
encreuant-se a partions...
Mes, el crani, immòbil sempre,
com en gran meditació.

Vaig tocar-lo i era aspre,
era tot fred en el front.
De les conques, dues llàgrimes
eixien sense remor.

Quan vaig veure que plorava
vaig fugir, corrents, del bosc.

Mes ell s'ha quedat immòbil
allí amb sa meditació,
que pensa en un altre crani
que's trenca, per ell, d'amor.

II

Va dir-me a cau d'orella:
–Sóc el mateix diable.
Si vols vida feliça
tu i jo farem un pacte.

Vaig dir-li de seguida:
–Pactem, t'entrego l'ànima.–
Ell féu: –És poca cosa:
el cor ha d'entregar-me.

–No en tinc, –li vaig respondre.
Dintre el meu pit tot glaça.
Pren, doncs, l'ànima meva,
que ja en tens prou amb l'ànima.

III

En carrossa florejada
passejava pels carrers;
vuit cavalls ornats de plomes
i quatre palafreners.

Jo a dintre de la carrossa
no em trobava a mi mateix.

La perruca perfumada,
les sibelles d'or i argent,
les mitges de blanca seda,
les manegues a replecs,
les sabates escotades
igual que un dofí francès.

Mirava a la gent, que omplia,
per veure'm, tots els carrers.

Jo hi posava cara seria
assegut solemnement,
igual que un duc de Venècia,
en les sedes de més preu.

I mirava als que em miraven
i em mirava a mi mateix.

I, amb tant mirar-me, vaig veure
dintre el meu cor altaner
la misèria més profunda
que en la terra es conegués.

IV

En la línia del mar i el firmament,
la vela d'una barca.

A l'Occident el sol se va enfonsant
darrera les muntanyes.

Bull la ciutat enmig del mont superb
i de la llarga platja.

En l'alta cima canta un vell pastor
i un pescador en la barca.

I per sobre el brogit de la ciutat
penja la lluna blanca
que recull els sospirs del pescador
i del pastor que canta.

I la fosca ciutat, sinistrament,
bull i rebull encara.

V

Jo he endevinat en tu
lo mateix que endevino en les estrelles,
que es parlen i s'estimen en el cel,
i no es comprenen.

Aixís el teu i el meu cor,
com dos estels errants d'ales magnètiques,
s'han vist, s'han estimat i s'han parlat,
i no es comprenen.

(Del recull Delirium. Barcelona: L'Avenç, 1907)

* * *

NAU, FEBLE NAU…

Nau, feble nau, ocell agosarat
que l'abisme no tems ni les ventades,
si el cristall de la mar has entelat
escrivint-hi els secrets del teu passat,
tot seguit el brunyeixen les onades.

Nau, feble nau, com tu joguina só
del fat que em mou. No tinc altre guiatge.
Deixo pel món un rastre de dolor
i l'esborra tothora, traïdor,
el vent que em fa seguir l'absurd viatge.

ARA QUE DE RECANCES SÓC FEIXUC…

Ara que de recances sóc feixuc
una set nova de delits em crema.
Me'n torno al foll brogit del món i duc
la solitud en mi com una gemma.

Torno al brogit i ja no cerco en va
l'aparença fal·laç de cada cosa.
Ric del meu invencible talismà,
ni el món ni la ciència em fan nosa.

Sóc amatent al plor de cadascú.
El mal no encén en el meu cor el blasme.
Dic joiós al germà: –Me'n vinc amb tu.–
I acluco els ulls davant el gran sarcasme.

OBLIT

L'or del ponent que nimba la pineda
m'alleuja el pit d'un bleix quasi mortal.
Tota la quimera es tornarà real
quan davalli la nit, hostil i freda.

Dormiran les angoixes en llur cleda
després de rosegar mon cor malalt.
Jo romandré feliç en mon hostal
com un nin acotxat en jaç de seda.

Feliç, si esvair puc els somnis vans,
la folla ambició i la lluita incerta
contra el dol i l'enuig, eterns tirans.

I en aquest abandó, màgic encís,
potser l'oblit serà la porta oberta
que, falsa i tot, em meni al paradís.

L'ESFINX

Quan t'he ferit amb el finíssim dard
que amb sa nuesa l'horitzó limita,
les teves grans pupil·les d'eremita
no han correspost al meu anhel covard.

Reclosa en ton granític baluard,
en els segles, oh esfinx, no trobes fita.
L'ombra mortal que en el teu front gravita
no s'esvairà pas pel meu esguard.

Ella presidirà la nostra vida.
I tu, que amb la buidor del teu secret
dreces dels dols el calendari exacte,

segueixes insensible a la punyida.
I calles, ferma en el silenci abstret,
amb el vel d'Isis constantment intacte.

(Del recull Invocació i altres poemes. Barcelona: Llibr. Verdaguer, 1938)