Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968), professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, ha publicat a Edicions 62 L'erosió, crònica personal i literària d'un viatge fet a Buenos Aires l'estiu de fa tres anys. Martí Monterde és autor del llibre de poemes Sobre el desordre i de l'assaig J. V. Foix o la solitud de l'escriptura.

—L'erosió : un títol sorprenent per un llibre de no-ficció.
—El 1998 m'havia desencisat de Barcelona i a Buenos Aires em vaig trobar amb una ciutat que tenia més problemes que Barcelona. Del seu somni de convertir-se en la capital del segle XX queden només les ruïnes de l'esforç i part de l'orgull, i una ciutat de tretze a quinze milions que és gran però que no és una capital mundial. Vaig mirar d'esbrinar, a partir del dietari que he anat escrivint des del 1996, en venir a Barcelona, el que podia dir-ne a través d'una relació poètica i reflexionar sobre com aquesta erosió afecta l'individu. La manera com al mateix temps que ens destrueix, ens construeix.

—El text alterna el comentari llarg amb la reflexió curta. Per amenitat?
—Per descomptat hi ha una qüestió de ritme. Però també és una mena de recolliment. Després d'un esforç de reflexió molt intens, em venia molt bé entotsolar-me, per saonar, i ordenar millor les coses.

—Per agafar aire.
—Sí. I fins i tot adonar-me que estava respirant d'una altra manera de com ho feia abans.

—Reflexioneu molt sobre la pèrdua del gran cafè a Barcelona.
—Buenos Aires conserva el gran cafè com a necessitat, com a institució. Això implica un ritme de solitud diferent. Podies llegir-hi una novel·la sense que el cambrer no et faci fora perquè no ets rendible. Una de les coses més insultants per al ciutadà és que li retirin la tassa. La taula ha de ser respectada com la més extrema privacitat. És un dels pocs recers de la ideologia, en aquests moments. I a Buenos Aires, amb cafès de dues-centes, tres-centes taules, es nota molt.

—I no ho trobeu en el cafè d'hotel?
—No, i ho explico a L'erosió. L'hotel ofereix hospitalitat a qui no és de la ciutat i pot causar un sentit de derrota al ciutadà. És un lloc de descans i el ciutadà no pot descansar-hi. Pot ser, sí, un lloc d'exili interior.

—Hi ha molt Pla en el llibre. Per què tant de Pla després d'estudiar Foix?
—Són dos models que m'interessen molt. El model de prosa memorialística de Pla és dels més potents d'Europa i l'aprenentatge de la mirada en Pla és fonamental, com l'expressió de la intimitat, tot i que diu inexpressable, feta a través de detalls i de la mirada moral. En canvi, Foix, com Manent, m'ajuda a anar una mica més enllà.

—Dialogueu amb Pla.
—Sí. Amb Foix, no. Foix el prens com un referent íntim.

—És possible dialogar amb Foix?
—Sí. Jo diria que sí. Ara, s'hi resisteix. En el Diari 1918 és possible.

—Sou un client de molts cafès?
—En un dia puc entrar a sis o set, des de Sant Andreu fins a les Corts, on em prenc uns deu o dotze cafès al dia, però cal anar en compte amb l'horari, per estar-hi tranquil. Fora de Barcelona encara hi ha grans cafès. De vegades agafo el Catalunya Express per anar a Girona a fer vida de cafè. A Barcelona la desaparició del gran cafè és derrota de la ciutat. El Fòrum de les Cultures hauria de convertir-se en quatre o cinc grans cafès.

—Hi escriviu?
—Hi preparo les classes. A la meva universitat no hi ha cap bona cafeteria, ni als voltants. És terrible: sense llum, sorollosa... És impossible mantenir-hi una conversa o una lectura sostinguda. Cafeteria i biblioteca haurien de formar part del mateix espai.

(Lluís Bonada. "L'erosió de la ciutat ens destrueix i ens construeix alhora", El Temps, 2 - 8 d'octubre de 2001, p. 83)