"Entre no gaires altres, hi ha tres possibilitats perquè un es conegui a ell mateix: sotmetre's a una psicoanàlisi, escriure i viatjar. De les tres, la primera fórmula és possiblement la més segura, bé que laboriosa i de cert preu, situada als antípodes de tota xerrameca; la segona, escriure, és clarament la més barata (encara que ja no pugui dir-se que és a l'abast de tothom, vista la devastació del ben escriure a què assistim a les converses practicades per via d'internet); la tercera, viatjar, que pot no resultar tan cara com la gent es pensa, és, com sap tothom, la més distreta.

Quant als viatges, és cert que hi ha dues maneres de considerar-los: hi ha els que pensen, com deia el famós dictum dels llatins, que «canvia el paisatge, però no canvia la nostra ànima, quan anem mar enllà», però també hi ha els qui es pensen, com el nostre autor d'avui –seguint Italo Calvino, pàgina 236– que «quan s'arriba a una ciutat desconeguda, el viatger retroba un passat seu que no sabia que tenia» (cosa que s’assembla molt, ja ho veieu, a la pràctica psicoanalítica). Si qui viatja –en aquest cas, a la ciutat de Buenos Aires– es pren la molèstia, al damunt, d'escriure les reflexions promogudes pels estímuls d'una ciutat inèdita, llavors haurem d'acceptar que un llibre de reflexions sobre una gran ciutat, com ho és el d'Antoni Martí, suma en un sol producte final dues experiències, quasi les tres, de les que hem dit que ens afaiçonen i ens permeten de saber, cosa certament difícil, qui som i què hi fem en aquest món. (És la inversió radicalment directa d'atabalar els amics fent-los veure, en acabar un itinerari exòtic, les fotografies o els vídeos que en recorden exactament la nimietat: una distracció ominosa, a la qual cap ciutadà decent no hauria de prestar-se mai.)

Antoni Martí va estar una llarga temporada a Buenos Aires –ciutat, a sobre, carregada de l'experiència catalana de l'exili– i n'ha fet un dels llibres escassos que es troben avui dia per acceptar, malgrat la inveterada tirada d’alguns quants a no bellugar-se mai de casa, que un viatge és font d'un coneixement entreviat: el d'un mateix i el de la ciutat visitada. La lliçó és, en realitat, prou antiga, i aquí són, en la nostra memòria llacunar, els llibres de Veuillot (Les olors de París), de Rétif de la Bretonne (Les nits de París), de Stendhal (sobre París i Londres, entre altres ciutats), de J. K. Huysmanns (Croquis parisencs), de Paul Morand (Venècies o Nova York), de Walter Benjamin (sobre la figura del flâneur a París, però també sobre Moscou i Berlín) i, at last but not least, el deliciós París des de la finestra de Colette, quasi tots introbables en català. En tots aquests casos el gest intel·lectual ha estat sempre el mateix: obrir bé els ulls i les oïdes per ennovar-se dels estímuls de la gran ciutat i renovar-se interiorment –posat que un no sigui un «crustaci» d'aquells de què parlava Baudelaire: el món n'és ple.

Les reflexions sobre la gran ciutat, a Catalunya, degueren acabar-se, si no m'erro, amb les gloses de l'Eugeni d'Ors, amb els articles urbans de Carner o de Sagarra, amb el París, 1940 de Sebastià Gasch (Quaderns Crema) i amb algun estirabot de Josep Pla, de prosa inexplicablement lloada. Després, i especialment d'ençà que ens governa un camperol, el desert en aquest terreny és quasi absolut a casa nostra. Per això hem de celebrar amb un brindis vehement l'aparició d'aquest recull de proses, evocacions, aforismes i reflexions que ens ha donat Martí, l'humà, a mitges sobre la noble Buenos Aires, a mitges sobre el ressò que s'hi sent, encara, de la pàtria i la capital de tots nosaltres. Fa goig, dóna esperança, veure que hi ha escriptors que encara troben més rica l'experiència de la gran ciutat que una excursió pel Berguedà al temps dels rovellons."

(Jordi Llovet. "L'experiència de la ciutat", El País. ·Quadern" (Barcelona), 4 d' octubre de 2001)
 

* * *
 

"Per a Martí Monterde, L'erosió representa la seva primera incursió en la narrativa. I diguem-ho amb majúscules: és una alenada d'aire fresc per a un gènere que darrerament es va recuperant, però que ha estat maltractat força temps per les lletres catalanes, la literatura de viatges. Amb Josep Pla com a referent constant i amb el coixí de lectures apreheses de porteños de pas com ara Ramón Gómez de la Serna, Rusiñol, Ortega y Gasset o Gombrowicz —a més de Borges, és clar— aquest poeta de la Ribera Alta, estudiós de Foix, ens presenta tot l'encant del Buenos Aires més autèntic: el dels cafès amb llum, la burocràcia multiplicada, els ascensoristes engalanats, els conferenciants reverenciats i u futur sempre esperançador. Una ciutat magnètica que es presta a la divagació erudita i al passeig literari per avingudes caòtiques, llibreries de vell, molls desolats i estacions buides carregades d'història, que Martí aprofita per harmonitzar idees i escriptura. I no perd el temps: "Ara tinc la certes que el diari em fa viable. […] Hi ha una cruïlla que fa que reprengui el diari amb força, la coincidència de dos àmbits de veritat; el de l'escriptura i el d’allò que m’envolta, reunits en un paisatge de desfeta."

(Arnau Cònsul. "Escriure sense complexos", Avui. "Cultura" (Barcelona), 20 de febrer de 2002)
 

* * *
 

"En los últimos tiempos asistimos a un fenómeno que, en la sutileza de su manifestación, resulta elocuente acerca de cierto estado del ámbito literario peninsular. Me refiero a la moda de escribir libros sobre Nueva York. En el giro de unos pocos meses dos escritores notorios, un abanderado de las jóvenes generaciones como Ray Loriga, y un escritor consagrado por las instituciones culturales públicas y privadas, como Muñoz Molina, han publicado sendos libros sobre Nueva York. Esta coincidencia muestra, creo, al menos dos fenómenos interesantes. Por un lado la ratificación de una constante histórica de la cultura española de los últimos tres siglos: llegar tarde a todo, en este caso a la fascinación por Nueva York, asunto que en el resto de Europa ha pasado de moda hace por lo menos veinte años. En segundo lugar, un fenómeno actual, al que yo denominaría cierto nuevoriquismo de la cultura española. Como ahora somos, debemos ser, prósperos y primermundistas, y miembros del club de los primeros países del mundo, sólo podemos desarrollar una dosis más o menos moderada de papanatismo en aquellos lugares donde es inviable una mirada paternalista o cargada de un sentimiento de superioridad. Así, Nueva York aparece como la ciudad que pone a todo el mundo en su lugar, donde el escritor de Úbeda o de Madrid vuelve a ser de Úbeda o de Madrid, por muchos premios y sillones académicos que acumule.

Hace un par de semanas el suplemento cultural de uno de los principales diarios de España sacaba una reseña biográfica de Gombrowicz en el que se hacía referencia a los años que éste pasó “perdido en el Cono Sur”. Probablemente al corresponsal que escribió esa nota se le olvidó que esa ciudad en la que Gombrowicz estaba perdido era aquella en la que escribían, en ese mismo momento, Borges y Bioy Casares, Cortázar y Virgilio Piñera. Seguramente no sabrá que la traducción de Ferdidurke realizada en Buenos Aires a varias manos es ya un clásico de la modernidad de las literaturas en castellano, como supo ver primero Gabriel Ferrater y más tarde Ricardo Piglia. Si Gombrowicz se hubiera exiliado en Estados Unidos o en Suiza, ¿se le hubiera ocurrido a ese periodista decir que estaba perdido? Ustedes ya se imaginarán hacia adónde apunto, qué tipo de profunda inseguridad acerca de la fuerza y la riqueza de la cultura propia deja ver la mirada paternalista, el nuevoriquismo y el papanatismo. Apunto, por oposición, hacia lo que el libro de Toni Martí, inspirado en su viaje a Argentina, nos muestra no sólo como elección de un territorio de afinidad, sino al hecho de que buena parte de la inteligencia, la penetración y la lucidez de la mirada que este libro irradia a cada párrafo radica en una actitud que jamás se deja llevar por la tentación del paternalismo. Me parece que eso sucede, entre otras cosas, porque L’Erosió es, en más de un sentido, un viaje de vuelta, y desde la Odisea sabemos que el viaje interesante no es el del descubrimiento sino el del retorno a lo ya descubierto, el que desanda el camino transitado. Martí vuelve a Argentina en sentido doble o triple: en el sentido más obvio, vuelve porque ya había estado allí, dos años antes; y precisamente es el rastreo, la persecución casi obsesiva de los recuerdos del primer viaje el hilo fino y tenaz que guía la escritura. Pero además Marti vuelve a Argentina en el sentido literario para retomar el eje de una tradición, vuelve a buscar el rastro de Josep Pla, de Santiago Rusiñol. Vuelve a reconstruir una rama sutil y poderosa de su propia genealogía literaria, aquella que, en el espejo de la extrañeza, del afuera, de la diferencia, encuentra algunos de sus rasgos definitorios.

A lo largo de muchos años los viajeros letrados de América Latina y de Cataluña cruzaron sus rumbos en miradas que, con frecuencia, mostraron una extraordinaria agudeza y capacidad de captación de aquello que late debajo de lo visible. Latinoamérica y Cataluña comparten, desde hace tiempo, una posición periférica, respecto a Europa en un caso, a los grandes centros de decisión política en el otro; con todas las desventajas que ello implica, pero con la lucidez de perspectiva que puede de allí desprenderse. Son célebres los casos de Sarmiento, en 1846, fascinado ante el primer Liceo que por entonces estaba a punto de inaugurarse; y Darío, recién desembarcado en Barcelona, en 1900, eufórico frente a lo que llamó “la fuerza” de este país, que él ve encarnada en Rusiñol: “por él los nuevos aprenden en ejemplo vivo que el ser artista no está en mimar una bohemia de cabellos largos y ropas descuidadas y consumir bocks de cerveza y litros de ajenjo en los cafés y cabarets, sino en practicar la religión de la Belleza y de la Verdad, creer, cristalizar la aspiración en la obra, dominar al mundo profano, demostrar con la producción propia la fe en un ideal; huir de los apoyos de la crítica oficial, tanto como de las camaraderías inconscientes, y juntar, en fin, la chispa divina a la nobleza humana del carácter”. Y concluye: "Un Rusiñol es floración magnífica que significa el triunfo de la vida moderna y la promesa del futuro en un país en donde sociológica y mentalmente se ejerce y cultiva ese don que da siempre la victoria: la fuerza".

En 1910 Rusiñol, en cierto modo, le “devuelve” el viaje a Darío, ya que hace la ruta inversa a la del nicaragüense: se embarca en Barcelona en un buque de bandera italiana, cuyo pasaje estaba compuesto en su mayor parte por inmigrantes de diversas nacionalidades europeas. Rusiñol no va para quedarse ni mucho menos: va como una de las muchas personalidades invitadas a los festejos del Centenario de la revolución de mayo y para asistir al estreno de una de sus obras, La mare. Pero llegado a Buenos Aires se deja guiar, como hipnotizado, por el rastro de esa gente pobrísima que lo había acompañado durante la larga travesía. Y entonces, en la Dársena Norte, se encuentra con el Hotel de Inmigrantes, el enorme edificio construido por el Estado argentino en el que los recién llegados pasaban sus primeras noches, en habitaciones como cuadras de cuartel, con cientos de camas. Así lo ve Rusieñol, en un pasaje citado por Toni Martí : "Rodó com un circ de taulons, de color de vaixell abandonat, l'alçària de quatre pisos, al mig d'aquell camp de desolació, tenint per fons les grues del molls i una renglera de coberts, tanmateix sembla una immensa boia que les ones han dut a terra, que un cinematògraf ruïnós, que un farell apagat, que un gran monstre. A dins d'aquest edifici hi ha un pati quadrat i un cubell: l'un voltat de menjadors, l'altre voltat de dormitoris. Hem vist molt patis de misèria, però com aquell, tan fred, tan simètric, tan tristamant administratiu, tan de color de pobresa, tan de netedat higiènica, d'uniformació metódica, de dolor urbà, d'ordre civil, no havíem vist cap, no pensem vuere'l; i havem vist interiors pobres, però com aquell fons de piscina, tan de color de fusta morta, tan claror d'hospital, tan voltat i numerat d'estables humans a rengles, ni en les ciutats ideals del comunisme més utòpic es podria somiar en tal cosa".

Tremenda clarividencia, la de Rusiñol: ve, en el próspero y orgulloso Buenos Aires de 1910, la decadencia de la Argentina que será, con su hipertrofia capitalina y su promesa de un futuro rural que no existe para los inmigrantes, pues cuando llegan la tierra ya está repartida en cuatro latifundios de dimensiones inverosímiles. Y ve más: ve en el Hotel de Inmigrantes una premonición del futuro concentracionario del nazismo, de la dramática ingeniería social del comunismo. Qué distinto el tono del exaltado entusiasmo de Rubén Darío en Barcelona. Rusiñol nunca se deja llevar por la euforia superficial del europeo en América; no ve en Argentina el reverdecimiento del Viejo Mundo, ni en el Nuevo la decadencia momentánea del Viejo; ve la cifra de un ocaso definitivo. Ve los escombros sangrantes de la modernidad, la ruina de las ilusiones del progreso, que en 1910 todavía tenían mucho camino por recorrer. Son ya los desechos del porvenir, que en América son inmensamente viejos, porque carecen de edad. Pero nunca mira Rusiñol con paternalismo, nunca con desdén. Curiosamente, la diferencia de lengua se encarna en cierta comunidad de espíritu: como el escritor catalán en argentina no tiene necesidad de poner distancia, puesto que no hay hermandad de sangre –en el sentido en que la lengua es la sangre de una cultura– no necesita agregar artificiosas distancias.

Toni Martí sostiene en Argentina una mirada de la misma estirpe. A casi un siglo de distancia de Rusiñol, le interesa menos la lectura de los símbolos espectaculares que las huellas de la erosión: "No podria viure a l'Argentina porquè el seu present erosiona lentament la meva mirada, transformant-la en histórica (...) Només un estat permanent no d'estrangeria sinó de nouvingudesa –de recienvenidez, prenc el mot de Macedonio Fernández–, em faria possible habitar aquí, però no entra dins dels meus paràmetres ètics. Una nouvingudesa inesgotable que em permet construir un distanciament cap endins, a la recerca de serenitat, seria terriblement deshoneta". Pero Martí nunca tiene la tentación de esa recienvenidez. Por ejemplo, después de escuchar un poema de Aldo Oliva, un gran poeta de Rosario (ciudad a la que L'Erosió le dedica algunas de sus mejores páginas) muy poco conocido fuera de esa ciudad (dato relevante, pues Martí no puede apoyarse en ningún prestigio consagrado, sino que se guía por su propio oído crítico, ejercicio de extrema complejidad intelectual) piensa: "Una primera redacció així no és pas un esborrany, és la mesura d'un poeta (...) Que Aldo és un poeta, ningú no ho pot dubtar. Aldo és un poeta i jo no. Mai no m’he sentit tan poc poeta com aquesta nit. Em refermo en una decisió que vaig prendre en acabar Els vianants: mai més escriuré poemes". Si tuviéramos en estas palabras la más mínima sospecha de ironía, de compasión por ese viejo poeta alcoholizado que lee sus borradores en una mesa de bar a medianoche, todo el pasaje quedaría viciado, perdería su esencia (la esencia poética de Oliva es lo que Martí sabe percibir por sí solo). Porque es precisamente allí donde la mirada exterior y la interior producen la chispa, el acontecimiento: no en el goteo de nombres prestigiosos vinculados al Central Park o al Grenweech Village sino en el viejo poeta ignoto que, sin embargo, es un verdadero artista pues posee una forma de grandeza que se extinguirá con él.

Es probable que Martí haya acatado su propia voluntad de aquella noche de no volver a escribir poemas. Seguro es, sin embargo, que no por ello ha dejado de ser poeta: en L’Erosió hay una intensidad, una agudeza, un filo en la mirada que no pueden ser ajena a la poesía, siempre que se descarten las acepciones más cursis que se le suelen dar a este género.

Una última observación: durante la lectura de L'erosió me he preguntado con frecuencia cómo es posible que la prosa de Martí recuerde por momentos a Sebald y por momentos a Pla. Cómo dos prosas de colores tan distintos pueden reflejarse en una tercera. Creo que en esa sorpresa está la clave de lo que llamamos una tradición literaria: en el asumir una influencia actual, contemporánea, pero proveniente de otro ámbito lingüístico, con el filtro de un magisterio de la lengua propia, aunque más alejado en el tiempo. Solamente en catalán Sebald y Pla podían mezclarse para dar algo ya muy alejado de cualquiera de los dos, en donde sin embargo persisten los ecos de sus voces. Y es importante recordar que –también en esto brillante– Martí no va a Buenos Aires a venerar la ciudad que antes leyó en Pla; al contrario, no deja de reprocharle a Pla, precisamente por la admiración que le profesa, lo mal que vio Buenos Aires, la poca agudeza de sus observaciones porteñas. Aunque, creo, él nunca lo admitiría –y seguramente nunca lo supo–, creo que Martí fue a Argentina a escribir las páginas que Pla no supo escribir, fue a remunerar una deuda desde el presente y desde su propia posición. Fue como Toni Martí y como una suerte de momentánea corporeización de la literatura catalana, de su tradición. Por eso L'Erosió tiene la intensidad de los libros escritos que –para utilizar los términos de Barthes– tienen, más que estilo, escritura. A esa conjunción de lucidez y de modestia debemos, creo, este libro precioso."

(Edgardo Dobry. "Apuntes sobre L'erosió", Presentació del llibre a l'Institut Català de Cooperació Iberoamericana, 26 setembre 2004.)
 

* * *
 

"Antoni Martí (Torís, La Ribera Alta, 1968) és conegut per un quants reculls de versos i un assaig, Foix o la solitud de l’escriptura. La solitud serà precisament un dels motius centrals d'aquest nou llibre, la primera frase del qual és «La solitud és sòlida». L'erotisme és un conjunt de proses en forma de diari. El seu autor, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, és convidat, conta, a Buenos Aires per donar-hi una conferència. El llibre és el diari de l'estada d'un mes que fa a la capital argentina i a Rosario.

El diari és un gènere literari multiforme que admet qualsevol contingut. Aquesta varietat formal i material permet a qui els escriuen una llibertat molt gran pel que fa a la temàtica, la composició i l'escriptura. Antoni Martí l'ha aprofitada fabricant un tipus de diari molt particular, insòlit, fins i tot. Ara bé, l'autor anota, sobretot, la seua mobilitat, la seua relació subjectiva amb l'espai, més que no pas allò que va vivint en el temps. Quasi mai no se'ns presenta en la intimitat anecdòtica o personal, tancat o aparcat en un apartament o altre. Sempre és fora, sempre el veiem recorrent incansables espais públics de la ciutat –carrers, places, parcs, soterranis, estacions–, o interiors –la universitat, la biblioteca, cafès, llibreries de vell... L'autor va d'un lloc a l'altre de la ciutat, s'hi orienta, s'hi desorienta, s'hi perd, s'hi retroba, entra o surt del metro, puja o baixa de l'autobús. En fer-ho, anota minuciosament perspectives, distàncies, detalls, estructures, formes, composicions, que repassa en múltiples direccions. Hi ha una vagabunderia –que és la vagabunderia de la mateixa escriptura– per tots aquests espais, que el porten, obsessivament, insistentment, als vells cafès –els que encara queden a la ciutat–, sempre amb una finestra, o als ventres de les llibreries de vell, o estacions de ferrocarril calculades, abandonades o quasi, als ports, als estuaris dels rius. Tot ho troba en un estat devastat, erosionat, oxidat, mig enderrocat, magatzems ensorrats, vies soterrades, fustes podrides, voltes precàries, andanes ruïnoses, parets clivellades, humides...

L'autor dedica bastantes pàgines del llibre als recorreguts minuciosos –a peu o en altres mitjans de locomoció. És aquesta la seua forma de viure la solitud; «La ciutat posa a prova la nostra intimitat, ens pregunta si sabríem canviar-la buida, si voldríem canviar-la buida». O recorda W. Benjamin, quan deia que no es coneix un lloc fins no haver-lo viscut en el major nombre possible de dimensions. El diari és aquest anar errant pels laberints de la immensitat de la ciutat. I, a més, la vivència intensa de la pèrdua dels llocs. L'autor escriu: «Després de generacions senceres sota el signe de la utopia, la meua és una generació que creixerà en l'atopia. Tant se val: caldrà fer de l'atopia una terra ferma.» I també: «l'atopia és propícia a la solitud, que sempre és itinerant, sobretot, el que busco als Cafès, és solitud».

Els textos –de vegades aforismes– centrats en aquesta temàtica formen una part substancial del llibre. Hi ha, però, un altre estrat format per uns altres que parlen –poc– de la situació social i política de l'Argentina. O de trobades amb un poeta i un llibreter vell català. La major part de les que té amb altres personatges són, a diferència d'aquests, més aviat tàcites. O són referències a escriptors il·lustres que hi van anar de passada o exiliats, com Russinyol, Gómez de la Serna, Josep Pla, Gombrowicz, o l’arquitecte Le Corbusier... Hi contrasta el que ell veu amb el que ells van veure. Un fragment s'entreté amb Gómez de la Serna –en la seua situació, derrota– o amb els pocs encontres amb Pla.

Escriu anotacions sobre escriptors argentins, sobretot Macedonio Fernández. La major part d'ells eren uns solitaris per una raó o altra –desarrel, exili... O fugida, com la que ha fet el mateix autor amb el pretext d'anar a l'Argentina a donar una conferència i on pensa que podria quedar-se. «Me'n vaig lluny per poder ser a prop meu». Ara, tot plegat, la clau literària del llibre es troba en un llarg text escrit al cafè, i que és la conferència que donarà a la Facultat. Hi planteja una definició –impossible– de la literatura i, particularment, dels diaris, sobre els quals fa reflexions interessants. La seua posició personalés identificar la literatura, la solitud. «Escriure és solitud», diu. Al diari escriu, «és un espai creat per a l'escriptura mateixa». És una manifestació de temps de crisi, d'un malestar contemporani. És, diu, l’espai de reserva on salvar la llibertat individual, o «espais de replegaments mòbils en un caminar incessant». O, també «el diari és una escriptura errant». Al lector pertoca resseguir-la en la seua lectura. No quedarà defraudat."

(Josep Iborra. "“L’escriptura de l’atopia”, Saó (València), octubre 2001)
 

* * *
 

"És difícil classificar aquesta obra d'Antoni Martí que l’editorial, prudentment, etiqueta sols com a «no-ficció». Per una altra banda, el subtítol, Un viatge literari a Buenos Aires, resulta més aviat confús respecte al contingut que ens espera en obrir el llibre. En qualsevol cas, el que importa és que L'erosió és un llibre molt interessant, valent i impecablement escrit. És cert que Buenos Aires i les reflexions sobre la ciutat i alguns dels escriptors que hi van viure –tant argentins com europeus exiliats– ocupen un punt central en el desenvolupament de l'obra, però L'erosió no és un llibre de viatges, ni unes memòries, ni tan sols un llibre de «viatges literaris», expressió que generalment amaga un exercici de pseudo-erudició difícilment digerible. El llibre d'Antoni Martí es compon bàsicament de reflexions sobre temes tan diversos com l'exili, la despersonalització de les ciutats, la importància dels cafès com a espa de tertúlia o aïllament, o la solitud, escrites amb sinceritat i extremadament suggeridores. Martí critica, per exemple, l'evolució de Barcelona a partir del 92, engolida per la seua voluntat de convertir-se en capital turístico-cosmopolita i transformada en un decorat per a visitants i espots publicitaris, on la vida del «ciutadà» és cada vegada més difícil.

Una crítica dura i ben argumentada que demostra la lucidesa d'un autor sense por a contradir el cofoisme oficial que parla de Barcelona com el súmmum de la modernitat. Els apunts sobre literatura, sobre la condició del viatge o sobre la desaparició dels trens a l'Argentina són tots igualment lúcids i intel·ligents. Escrit amb un estil elegant i gens recargolat, els suggeriments i les petites històries amagades en L'erosió enganxen inevitablement el lector que se sent esperonat a dir –o pensar– la seua. No és això el que s'espera d'un bon llibre?"

(Jordi Sebastià. "L'erosió. Un viatge literari a Buenos Aires", El Temps, 25-31 de desembre de 2001)
 

* * *
 

"Con una frase lapidaria como La solitud és sòlida, toda una declaración de principios, inicia el profesor de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada de la Universidad de Barcelona Antoni Martí (1968) las anotaciones de su estancia y posterior reencuentro con Buenos Aires. El siguiente apunte nos da cuenta de su partida. Leemos que cierra la puerta del piso barcelonés deseando que cicatrice como una herida y confiesa: "Me'n vaig lluny per a poder ser a prop meu". Una excelente definición de la esencia del viaje y el viajero si no fuera porque este no es el caso. O no lo es en el sentido estricto de lo que se entiende por literatura de viajes, aunque tome prestadas algunas de las características propias de dicho género literario. A partir de ahí, el texto (un diario reescrito de vuelta a Barcelona y que desborda las costuras del dietarismo) mantiene un constante diálogo con Buenos Aires, Rosario y con Argentina. Pero también con la escritura del texto, con la génesis del diario, que se despliega delante de nuestros ojos y que va de la mano con la literatura que ha generado la ciudad. Martí recorre las estaciones de ferrocarril (Rosario), pasea por Puerto Madero y las dársenas (con los restaurantes de diseño de los que abomina), frecuenta los cafés y las librerías, patea las calles, se siente defraudado en Boca. Pero no es el azar quien le conduce a esos lugares; más bien se trata de una elección premeditada, con un objetivo. Tiene que ver con esa huida de Barcelona. Con la soledad como estilo de vida amenazada de extinción por la pérdida de los lugares de referencia, sustituidos por una arquitectura que privilegia los no-lugares y la ausencia de fibra ciudadana. En este sentido sólo hay que leer la teoría que desarrolla Martí sobre los cafés y la comparación que hace con los de Barcelona resulta sencillamente demoledora.”

(Marc Soler. "Habitar y escribir en Buenos Aires" [Sobre L'erosió], La Vanguardia, 19 d'octubre de 2001)
 

* * *
 

"Antoni Martí va guanyar en la convocatòria del 1997 el premi d'assaig Joaquim Xirau amb el treball titulat J. V. Foix o la solitud de l’escriptura, el qual ha aparegut —ja amb data de 1998— a la col·lecció «Llibres a l'abast» d'Edicions 62. L'autor hi desenvolupa un seguit d'idees per a la interpretació de l'obra de J. V. Foix, en especial la dels primers anys. És aquest un tema que en els darrers temps ha ocupat força els especialistes. Pensem en els diversos articles de Gabriella Gavagnin a la revista Els Marges a propòsit de Gertrudis, el discurs de Joaquim Molas d'accés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (també dedicat a la lectura de Gertrudis) i especialment la intervenció de Josep M. Balaguer en el darrer simposi de literatura comparada celebrat a València l’abril del 1997. La ponència, titulada "J. V. Foix i la primera avantguarda francesa", ja ha estat publicada i és prou important com perquè no passi desapercebuda. Tampoc no hauria de passar desapercebut el llibre que ara ens ocupa. Antoni Martí hi apunta unes línies d'anàlisi ben suggerents, les quals parteixen de dues idees bàsiques. La primera, la reflexió a propòsit del fet que Foix opti pel dietari —el cèlebre Diari 1918— a l'hora de donar forma aparent a bona part de la seva activitat literària. Per a Martí, i d’acord amb Bakhtin, aquesta tria és fonamental perquè «el gènere és una forma d'interpretació de la realitat per part d'un autor que, a l'hora d'escriure, veu aquesta realitat amb els ulls d'un determinat gènere» (pàg. 16). A partir d'aquí neix la segona de les idees, la que ja s’explicita en el títol del llibre: la literatura com a espai de solitud de l’escriptor, com a forma de generar una realitat que li permeti quedar-se a soles amb la pròpia escriptura.

A través d'aquestes qüestions, i amb el recolzament d'un aparat teòric important, especialment sobre allò que en diem «la literatura del jo» (Girard, Barthes, Blanchot, Canetti, etc.), Antoni Martí s'endinsa en les motivacions últimes de Foix a l'hora de fer literatura. A partir d'aquestes dues idees bàsiques l'anàlisi es diversifica i apunta diferents línies de treball o diverses vies per a la reflexió: el subjecte foixià en un model d'autobiografia fonamentada en la ficció creativa, la complexa relació entre realitat i discurs literari, la dificultat per a abastar el món, l'escriptor com a individu recreador però també recreat, el concepte de sinceritat i de construcció de la pròpia consciència, etc. I és que, per a Foix, l'autobiografia i el dietari no són altra cosa que literatura. La vida, en tant que és literaturitzada, deixa de ser realitat i ja no pot remetre «a cap esdeveniment verificable fora de l'àmbit de la poesia» (pàg. 45). És en aquest sentit que l’opció del dietari com a gènere esdevé fonamental: la literatura acaba engolint fins i tot el dia a dia, tot el que passa al llarg del dia. D'aquí que l'escriptor resti aïllat en l'espai que ell mateix ha creat i fora del qual no hi ha res on pugui reconèixer-se. A partir de tot això, l'autor ens fa veure on és realment la modernitat de Foix i per què aquesta modernitat no ha de relacionar-se necessàriament amb les propostes de l'avantguarda més característica. En aquest sentit, són molt interessants les comparacions amb Reverdy i Bataille o el que se'ns diu sobre el distanciament respecte a les propostes del surrealisme. Antoni Martí condueix aquest seguit de reflexions fins a una hipòtesi —segurament més arriscada— d'interpretació de l'evolució de l'obra foixiana, la qual passaria per una primera fase de desintegració del jo i una segona —després de KRTU— d'intent de redreçament.

Val a dir que, en certa manera, la mateixa preocupació de Martí per les qüestions de gènere podem aplicar-les al llibre que tenim al davant. No oblidem que el premi obtingut és d'assaig i que un assaig és, per definició, un tempteig, una prova. D'aquí que hàgim de parlar de formulació d'hipòtesis més que de demostració de tesis. Per això la reflexió especulativa —lúcida i suggerent, això sí— passa per davant del que pròpiament és la recerca literària, a no ser que admetem que els estudis literaris poden ser bàsicament especulatius. No ens ha d'estranyar, doncs, que, volgudament, la conclusió final sigui ben minsa: «una obra com aquesta obre un buit, un temps de silenci, una pregunta sense resposta, provoca un esquinçament sense reconciliació davant el qual restem obligats a interrogar-nos» (pàg. 185). Perquè la intenció última no és arribar a unes conclusions sinó «assajar» una sèrie de reflexions. Per això no podem queixar-nos si no se'ns dóna en nota la procedència de totes les referències, si a vegades l'autor s'allarga en excursus teòrics o en digressions sobre altres poetes que van una mica més enllà de l'anàlisi intertextual, si les idees sobre l'evolució de l'obra foixiana queden molt poc desenvolupades, si s'endinsa en comparacions que no semblen especialment rendibles (el cas de Proust, per exemple) o si para poca atenció al context poètic català en el qual Foix es movia (en aquest sentit, segur que donarien per molt els lligams amb Folguera o la interpretació del que hi ha al darrera dels famosos «catalans de 1918» i de la mítica data, aspectes tots ells que només queden apuntats). Tot això, és clar, no treu mèrit al llibre, però potser el situa en la perspectiva adequada per a entendre què ens ofereix."

(Jaume Aulet. "Un assaig sobre Foix”, Caràcters (València), núm. 5, 1997, p. 9)
 

* * *
 

"El llibre d'Antoni Martí (1968) J.V. Foix o la solitud de l'escriptura presenta un interès que excedeix el marc estricte de la crítica literària catalana. Martí ha defugit la filologia per agafar la producció de proses poètiques de l'autor, recollides al Diari 1918, i sotmetre-les a una anàlisi crítica transversal, on conflueixen tant la reflexió teòrica literària, com consideracions filosòfiques i una interrogació a l'estatus de la individualitat contemporània.

Martí intenta assetjar les proses poètiques del Diari 1918 des de la pregunta sobre la noció d'autobiografia i la seva connexió amb les angoixes vitals del subjecte contemporani, que veu com el seu món s'articula al voltant dels conceptes de dissolució i canvi. Foix ofereix un joc extraordinari al lector sagaç que és Martí.

La percepció que tenia el poeta de Sarrià sobre la seva producció permet —diu Martí— no considerar una anècdota el fet que Foix compilés els textos de creació no versificats sota l'epígraf "Dietari". Es tracta, al contrari, d'una estratègia de comprensió de la pròpia realitat, que no es pot expressar ja amb els recursos del segle XIX. Així, Martí apunta a un objectiu més general: interrogar la relació que hi ha entre biografia autobiografia i escriptura.

El lector atent veurà ràpidament que la qüestió primera que planteja Martí és una pregunta sobre la raó de l'escriptura: ¿per què escriure?, es demana Martí al recer de la pròpia reflexió i producció foixiana. La resposta a aquesta pregunta, que en mans maldestres seria d'una gran banalitat, esdevé en aquest J.V. Foix o la solitud de l'escriptura una fascinant peregrinació per atènyer la radiografia "dels processos de desintegració de l'individu" i l'intent de Foix —que Martí crec que considera necessàriament fracassat— de recompondre'l a través de l'escriptura.

La "veritat de l'individu" que s'amaga sota la narració de la història d'una escriptura que és el Diari 1918 és, al capdavall, una narració (foixiana) constantment refeta un procés de reescriptura que lluita contra la disgregació i la velocitat que caracteritzen els temps moderns. Una temptativa que, com recorda el poeta René Chare, es fa sempre "amb retard" respecte la vida "inexpressable"."

(Josep Ma. Lluró. "Foix al seu context", El Periódico (Barcelona), 25 de setembre de 1998)