Antoni Martí Monterde va néixer a Torís (la Ribera Alta) el 1968, però des de molt aviat es trasllada amb la seva família a la ciutat de València. L'any 1994 es llicencia en Filologia Hispànica (Literatura Espanyola) a la Universitat de València, on viurà fins al 1995.

Durant aquests anys enllesteix el seu primer llibre de versos, Els Vianants (1995), una meditació poètica sobre l'errància a la ciutat i al paisatge, sobre la pèrdua com a forma de pensament, que hauria de guanyar el premi Guerau de Liost. Molt poc després d'aquest episodi marxa a Barcelona per a completar els estudis de Doctorat en Literatura Comparada a la Universitat Pompeu Fabra. També enllesteix el seu assaig /J. V. Foix o la solitud de l'escriptura/, que rebrà el premi Joaquim Xirau del 1997 i serà publicat per Edicions 62. Martí ens parla en aquest llibre de l’escriptura de caràcter autobiogràfic com a refiguració d'una història: en el cas de Foix, la història poètica d'una escriptura.

El 1997 comença a exercir com a professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, primer a la Universitat Autònoma de Barcelona, del 1997 al 2000. Des del 1999 ho és a la Universitat de Barcelona, on forma part d'un equip dirigit per Jordi Llovet que ha posat en marxa la Llicenciatura en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, un nou pla d'estudis que ha estat un revulsiu en els estudis literaris a Catalunya. També coordina els Seminaris Walter Benjamin de l'Institut d'Humanitats de Barcelona.

Després d'un viatge inicial a l'Argentina el 1996, retorna el 1998, d’entrada amb motiu d'impartir uns seminaris a la Universidad Nacional de Rosario i fer una conferència a Buenos Aires. Però aquestes dues estades, especialment la segona, suposaran un punt d'inflexió de gran magnitud: el resultat és el seu primer llibre de narrativa, L'Erosió, un relat de viatge que potencia el gènere com a diari i li atribueix gairebé les mateixes propietats que a la novel·la. Amb L'erosió, Martí eixampla les possibilitats d'escriptura dels dietaris que es barregen amb la novel·la, el conte, la poesia, l'assaig, tot creant una extensió nova on el text resultant ens parla de la debilitat de les fronteres entre gèneres a l'inici del segle XXI i, a la vegada, de la transformació i impuls que això suposa en la creativitat literària.

Antoni Martí ha dedicat moltes de les seves investigacions universitàries a la relació entre crítica i autobiografia, a la teoria de l'autobiografia i de l'assaig, i a la reflexió sobre el subjecte en la modernitat. També la seva tasca acadèmica el porta a interessar-se per la situació actual dels estudis de Literatura Comparada i la situació de la literatura catalana en el marc de la literatura europea. Ha realitzat diversos assaigs des d'aquest punt de vista: "La literatura comparada davant les comunitats interliteràries en conflicte" "Literatura entre literatures. Joan Fuster i la Literatura Comparada", o la seva tesi doctoral, Marges literaris del nacionalisme. La relació entre Espanya i Catalunya a través dels seus escriptors (1898-1975), en els quals desenvolupa les seves idees sobre la dimensió teòrica, històrica i política de les propostes d'estudi de la literatura de caràcter supranacional, tot prenent com a eix l'evolució de la noció goethiana de Weltliteratur des dels seus orígens com a precedent del comparatisme fins als nostres dies.

El desencant sobre Barcelona que es traspua en les pàgines d'aquest llibre es transforma, després de 7 anys de viure-hi, en l'abandó de la ciutat. Martí s'instal·larà a Girona, on viu a hores d'ara.