—El mercat editorial actual té un dèficit d'autoexigència?
—I tant, un dèficit enorme. Fa vint anys que conec aquest mercat des de dintre, i el procés de degradació de la qualitat literària i editorial és obvi. Qui no el veu és que no el vol veure.

—Encara es publica massa?
—Sí, i malament. Els que durant molts anys hem estat entre bastidors sabem la qualitat dels productes que surten i la quantitat de gat per llebre que es dóna. Hi ha molts originals que no s'aguanten ni estilísticament ni narrativament parlant. Això és molt greu. M'espanta veure la manca d'ofici que denoten moltes obres que llegeixo. Moltes primeres novel·les haurien necessitat un editor que enviés l'autor cap a casa. Però també em consta que quan hi ha editors d'aquests, sovint l'autor no torna, perquè no accepta el qüestionament i perquè té pressa per publicar. Per què vols publicar? Perquè forma part de la teva manera d'entendre l'acte literari, o perquè vols que els teus amics et donin copets a l'esquena i que t'entrevistin a la tele?

—Un bon dia vas abandonar Quaderns Crema.
—Quaderns Crema em va anar molt bé durant uns anys, però va arribar un moment que ja no tenia sentit continuar fent aquell camí junts. Vaig decidir provar altres possibilitats, em va semblar que potser necessitava l'embolcall d'un gran grup.

—L'obsessió per la concisió et pot dur a convertir una novel·la en un aforisme.
—Per això t'he dit que L'últim dia abans de demà ja no es pot dur més enllà.

—Escrius i suprimeixes, o directament no escrius?
—Directament no escric, sóc de mena sintètic. Després de tants anys, l'extensió curta la domino bé, i precisament per això no vull continuar per aquí. Jo podria continuar fent silencis-dels-arbres i últims-dies-abans-de-demà, però no m'interessa perquè creativament no m'aportaria res.

—L'escriptor està obligat a renovar-se o callar?
—Des de la meva concepció de l'escriptura, sí. Però que cadascú faci el que cregui que ha de fer. Jo penso que el repte de l'escriptor és qüestionar-se a si mateix, buscar solucions noves, arriscar-se. Si alguna cosa trobo a faltar en el panorama literari català és risc: és tot molt conservador. Aturem-nos, reflexionem sobre el que estem fent i intentem trencar els esquemes, que si no això és molt avorrit. Pots anar publicant cada Sant Jordi un llibre igual que el de l'any l'anterior, i anar fent la viu-viu, però som aquí per arriscar-nos una mica, encara que no surti bé. Trobo a faltar molta reflexió sobre l'acte creatiu, sobre el paper de l'escriptura i sobre cap on va la nostra obra. Un dels meus grans mestres literaris és Juan Ramón Jiménez, m'interessa molt el Juan Ramón teòric. Ell parla de conceptes que trobo fonamentals, com la idea de la obra en marcha: una obra és un organisme viu que tu vas mantenint. Per a mi, l'obra és un tot: els meus llibres infantils s'adiuen amb els d'adults, i la meva literatura infantil té una influència extraordinària en la meva literatura per a adults. Estic molt agraït als nens de 5 i 6 anys. Escriure per a ells és el més difícil que et pots tirar a la cara, t'obliguen a fer un exercici estilític que en el meu cas ha estat determinant a l'hora d'escriure per a adults.

—De poesia ja no n'escrius?
—No: l'escric en prosa. Però penso que un dels grans problemes de la gent que escriu és que llegeix molt poca poesia. El grandíssim Lobo Antunes diu «cada vez envidio más a los poetas». Si la gent llegís poesia, escriuria millor. Veus cada llengua que... bufa, bufa, bufa. No ens adonem de com grinyola? De la nul·la musicalitat que té aquell text? Digue'm antiquat, que probablement ho sóc, però per a mi la literatura continua sent –com diu Jordi Llovet– 50 per cent sentit i 50 per cent música. Fons i forma, com em van ensenyar els capellans. Assolir aquest equilibri és un dels grans objectius de l'escriptor. I avui en dia caiem molt en el desequilibri: sembla que el que importa és la història. «Una novel·la històrica de la caiguda de Barcelona», «Una història d'amor molt poderosa al segle XIV»... La història, la història. I la literatura on la deixem? La literatura és l'equilibri entre el què i el com. En Llovet, en un article, diu "l'eufonia, catalans!". La gent a França reconeix l'eufonia de Proust, de Montaigne o de Flaubert, perquè els han llegit a l'escola en veu alta, cosa que nosaltres ja no fem. Això és el que hem perdut: l'eufonia, catalans.

—L'escriptor que concep la literatura com tu no se la pot prendre com un ofici per guanyar-se la vida.
—Aquí hi ha l'únic error de percepció que va cometre en Jaume Vallcorba fa vint anys: em va dir que al cap de deu anys a ell li sortirien els números i recuperaria els diners invertits en mi, i jo tiraria endavant. Per a mi aquell va ser un moment màgic, em vaig il·lusionar molt. Llavors jo creia en el que m'havia dit el meu pare: que qui treballa seriosament, a consciència, amb pulcritud i exigència i sacrifici, se n'acaba sortint. En Jaume em va refermar aquella idea, i vaig tenir la sensació que sí, que seria viable, que jo acabaria sent escriptor i viuria de la meva obra. Era el que desitjava per damunt de tot. Però va ser un miratge: això no és viable. M'ha costat molt, però ja he assumit que no puc viure d'escriure. Tot està desencaixat, fora d'eixos, vivim en un món en què l'exigència i aquestes coses han deixat de ser importants, i determinats creadors ens hem quedat amb els dos peus a l'aire. Jo tinc la sensació de gran desconcert, no sé cap on tirar.

—Viure d'escriure ja no és viable ni fent literatura infantil.
—El gran drama de la literatura infantil i juvenil, crec jo, és que ha mimetitzat els processos de producció de la literatura per a adults. Abans se'n mantenia bastant al marge. Primer va ser Harry Potter i després han vingut els dracs, els dràcules, el Greg... i es va tirant d'això. Ara el meu gran repte és veure com puc flotar en aquest context advers per a determinat tipus de creadors. En aquest procés de simplificació de l'activitat artística en què hi ha una única manera de fer música o d'escriure novel·les, els extrems queden diluïts. Hem de ressituar-nos tots plegats. Jo m'he de ressituar i la responsabilitat és meva, no puc estar tot el dia queixant-me perquè això no funciona. He de trobar el meu lloc, i en això estic. Em nego a acceptar que la solució, com diu Enrique Vila-Matas, siguin les catacumbes. No sé si vull tancar-me en una catacumba. […]

(Eva Piquer: "Eduard Márquez: «Ja he assumit que no puc viure d'escriure»", Catorze, 5 d'octubre de 2014)
 

* * *
 

—Els vostres primers set anys en el món de la literatura els vau passar a Quaderns Crema, l'editorial de Jaume Vallcorba, a qui dediqueu el llibre. Aquests són els anys de formació i de consolidació. Com els recordeu? Com recordeu Vallcorba?
—Fa vint anys, quan vaig decidir passar de la poesia a la prosa i vaig pensar en la possibilitat de publicar els contes que escrivia, vaig fer una llista dels editors que m'agradaven més. Volia seguir una estratègia que ara no és moda, d'enviar l'original a l'editor volgut i esperar-ne la resposta (i no enviar l'original a deu editorials diferents alhora). El primer de la llista era Jaume Vallcorba, tant pels autors de contes d'aquí, Quim Monzó i Sergi Pàmies, com pels autors de contes estrangers que tenia al catàleg. Així doncs, recordo que era el desembre del 1994, uns deu dies abans de Nadal, vaig arribar-me a l'editorial, que aleshores era en uns baixos del carrer de Valls i Taverner, amb Balmes. Vaig deixar el sobre a la secretària i me'n vaig anar. Vaig pensar: 'Ara paciència'. Però en menys d'una setmana Jaume Vallcorba em va trucar a casa dient que volia publicar els contes. Les cames em tremolaven. I el llibre sortia la tardor del 1995. Aleshores va començar un procés d'aprenentatge literari i editorial. Jo ja havia treballat en el món editorial, com a corrector i editor. […]

—Heu dedicat el llibre a Jaume Vallcorba.
—Tenia ben clar que l'hi havia de dedicar, fins i tot abans de saber que estava malalt. És una manera de mostrar-li gratitud i de fer-li un homenatge. Ell em va permetre de començar la trajectòria literària. Hi vaig passar els primers set anys, fins el 2000.

—Què us va fer canviar de gènere? Per què vau passar de la poesia al conte?
—La poesia és una manera d'aproximar-se a la llengua. Des d'aquesta perspectiva continuo fent poesia. Però vaig passar a la narrativa pel desig d'explicar històries.

—Quin creieu que és l'element que ha de tenir imprescindiblement un conte?
—Intueixo que tot queda reduït a una cosa simple però molt difícil: una bona història i l'estil més adequat per a explicar-la. Això vol dir que hi ha d'haver un equilibri entre el fons i la forma (entre la música i el concepte, entre l'estil i la història). I això és molt difícil, perquè la majoria de contes que llegeixo tenen aquest equilibri desajustat, sobretot perquè pivoten sobre la història amb una despreocupació formal increïble. Cada vegada s'escriuen llibres més malament.

—Els contes de Vint-i-nou contes menys comparteixen una certa angoixa i desassossec; personatges amb grans dificultats per a relacionar-se, incapaços d'unes relacions sentimentals satisfactòries, desamor, solitud…
—Quan em vaig proposar de reflotar els contes em vaig adonar que contenien el mateix món, el mateix context de fa vint anys, però agreujat. Sofrim un procés de distanciament, de deshumanització, alienament… Hi ha un conte que ho mostra perfectament: es diu 'Al·legoria' i tracta d'un nàufrag que veu que s'acosta un transatlàntic i es creu salvat. Tanca els ulls i quan els torna a obrir veu un passatger solitari enfocant-lo amb una càmera fotogràfica. El fotografia mentre el vaixell s'allunya. Algú m'ha dit visionari, perquè fa vint anys no hi havia internet, ni Twitter, ni càmeres digitals, i tampoc l'ús estúpid que es fa de les xarxes socials… Sí, és un món de solitud, infelicitat, frustració… Jo conec molt poca gent que no estigui frustrada. I, així i tot, com assenyalava Marina Espasa en una crítica del llibre, són contes on no tenen cabuda objectes tecnològics com els mòbils. Només hi ha un conte volgudament modernitzat en aquest sentit: es diu 'Babel' i hi apareix un DVD. En la primera versió era un vídeo.

—Home, voleu dir que estem tan malament?
—Davant d'aquest procés d'involució humana, també hi ha contes marcats per la redempció. També hi ha històries d'amor. El llibre té totes dues coses.

—Són contes que sovint se situen entre la realitat i el somni.
—El meu món literari es mou en la frontera entre la realitat i la ficció. Moltíssims d'aquests contes parteixen d'una notícia real, com 'Arnes' o la Grette Bürnsten del conte 'Zugzwang'. En aquest conte tot allò que explico és veritat. Una de les màgies de l'escriptura és poder diluir el vidre que separa la realitat de la ficció. És on em trobo més còmode. I això en aquests contes potser encara és més evident.

—Els noms estrambòtics dels personatges potencien el malestar.
—Ajuden a la indeterminació, augmenten el món al·legòric. Perquè l'al·legoria és molt poderosa.

—Entre alguns contes de Vint-i-nou contes menys, hi ha vasos comunicants. De manera que l'ordre dels contes no deu ser aleatori.
—En absolut. Tot ha d'estar cohesionat i ha de ser coherent. Ben lluny d'entendre el llibre com un calaix de sastre. Els personatges d'un conte tornen a sortir en un altre, i això ja passava fa vint anys, de manera que ara això contenia una dificultat afegida: partia de dues estructures diferents, la de Zugzwang i la de L'eloqüència del franctirador, que han passat a ser una sola estructura però amb vint-i-nou contes menys. De manera que he hagut de desarmar una estructura per armar una estructura nova.

—Per què ara heu tingut la necessitat de tornar als orígens?
—Per tancar una època. És el meu últim llibre d'una època. I o sóc capaç de regirar-ho tot, o s'ha acabat. És un llibre testamentari. Aquest llibre és fonamental perquè representa un punt i a part.

—Què dieu ara!
—El procés que vaig començar fa vint anys ha arribat a la màxima expressió amb l'última novel·la escrita, L'últim dia abans de demà. No puc anar més enllà, de manera que tanco un trajecte que no té possibilitats de futur. És un trajecte que només podria conduir-me a la repetició o a l'esterilitat narrativa. No m'interessa. I com que m'agraden les coses rodones, acabo on vaig començar, retornant als contes originals.

—Aquesta decisió no us fa tenir vertigen?
—Durant anys el meu lema ha estat 'menys és més', que vol dir treure el màxim rendiment de la contenció, de la transparència, del rigor constructiu. Ara vull anar en una altra direcció. I poden passar dues coses: que sigui capaç de començar de zero o que no ho sigui. Si no en sóc capaç, deixaré d'escriure. No passarà res. He fet molta feina en tots aquests anys, vint-i-dos llibres, i n'estic ben orgullós.

—Però sabeu què voleu fer?
—Vull continuar escrivint, sí, i intueixo què vull fer.

—Què?
—Vull fer una marató. Fins ara m'he dedicat als cent metres llisos o, més ben dit, als cent metres tanques. Els cent metres no els puc córrer més de pressa. Ara vull preparar-me per córrer maratons: escriure llibres de sis-centes pàgines. Però per fer la marató he de reconsiderar-ho tot: la tècnica, la llengua, l'ús de les descripcions, els personatges… I què pot passar? Que no en sigui capaç.

(Montserrat Serra: "Eduard Márquez: 'O sóc capaç de regirar-ho tot, o s'ha acabat'", Vilaweb, 24 de setembre de 2014)
 

* * *
 

Un pare que fa figuretes amb escuradents, un professor de La Salle que reparteix entre els seus alumnes hòsties amb gust de regalèssia –les guarda en una capsa de Juanola–, una estudiant de Belles Arts que es retrata nua camuflada amb el paper de la paret, un home que ha de llançar al mar les cendres de la seva filla... L’últim dia abans de demà (Empúries/Alianza) posa en joc tota una sèrie de personatges a través dels quals Eduard Màrquez fa un retrat generacional i reflexiona sobre la fragilitat de la vida i les il·lusions perdudes. Tot això i més es condensa en un llibre en què per primer cop l’escriptor passa comptes amb el seu passat.

- D’on neix la novel·la?
- Fa cinc anys em vaig trobar un amic al carrer, assegut amb el carret del super tocant l’harmònica al Portal de l’Àngel. Feia 22 anys que no el veia. Em vaig quedar palplantat davant d’un aparador durant un quart d’hora sense saber què fer. Sigui per por, per prudència o no sé perquè vaig continuar caminant. Se’m va quedar travessat i em vaig començar a fer-me preguntes. Això va ser el motoret que ho va posar tot en marxa. Tanmateix feia temps que volia escriure sobre el meu passat, els pares, l’escola, els amics. Recordo que en aquella època vaig llegir a més un article de Javier Marías sobre la desaparició dels amics d’infància, gent amb la qual has compartit un munt de coses i que de cop i volta s’esfumen. A la mateixa època, llegia un llibre de contes de James Salter. D’aquí vaig extreure la cita que encapçala la novel·la sobre la fragilitat dels dics de contenció sobre els quals muntem la nostra vida, sobre la sensació il·lusòria que no ens passarà res de dolent, però les bigues sempre acaben cedint, caient.
Així que tot va quadrar i va néixer la novel·la.

– És un passat marcat per la diguem-ne mala educació.
– Tenia 15 anys quan va morir Franco. Vam arribar massa d’hora perquè la batalla política ja l’havien fet els nostres germans grans, i massa tard per a determinades coses. Era un moment d’obertura, de canvi, sense haver viscut el compromís polític dels nostres predecessors. Això fa que visquéssim aquella època d’una manera molt concreta: es començaven a enderrocar els murs de conducta a l’escola i el buit de poder era immens. Aquella disciplina espartana que rebíem a l’escola La Salle –en la qual les plantofades anaven i venien sense escrúpols, et podien pujar a la tarima alçant-te per les orelles o destrossar-te els dits a cops de regla– s’enfonsava d’un dia per l’altre. Amb quinze anys et dius:
ara és la meva. Començaven a experimentar amb la droga, anàvem a concerts: tot això formava part d’aquell brou de cultiu d’una generació que vam créixer escoltant aquella música, fumant canutos i prenent LSD, focalitzant l’enemic que eren els Hermanos. Aquest és el teló de fons de la meva adolescència.

– Els dos amics sobre els quals pivota la història provenen de famílies ben diferents (el protagonista té uns pares grisos, mentre que els del seu amic Robert
són hippies). Què tenen en comú?
– La relació dels dos amics és un poti-poti de relacions reals. He ajuntat en un personatge, el Robert, els meus amics de la infància. De fet dedico el llibre a un que encara ho és i que em va ajudar a reconstruir aquell període. En el Robert s’ajunta també la part d’un amic que vivia al Putxet i que tenia uns pares molt desinhibits i liberals, que es banyaven a la bassa en pilotes en una època en què a
l’escola no ens deixaven dutxar després de fer esport. Ai! Els Hermanos no et deixaven dutxar i després es comportaven com ho feien, però aquesta és l’empanada mental que portàvem tots. Pràcticament, tot elque s’explica d’ell és veritat, però és una simbiosis de persones diferents. En tot cas, tots dos semblen
marcats per la família. Crec que tenim les famílies per al que és bo i el que és dolent. Estem marcats i amb el temps ho veus més clarament. Ara que tinc 50 anys reconec en el meu comportament tics dels meus pares. Venim d’on venim i en el cas del protagonista i del Robert passa això, els seus pares són uns hippies passats de rosca i ell en queda tocat.

– És una història de desil·lusions, d’aquest tempus fugit que obsedeix els dos amics, un que vol esdevenir escriptor i l’altre, artista.
– Aquest és un altre dels temes del llibre: la dificultat de sortir-se’n en la vida. La societat està muntada de manera que la gran majoria de gent no pot ser el que li agradaria ser. Encara recordo la conferencia, vital per a mi, El trabajo gustoso, de JuanRamón Jiménez. Defensava que caldria donar a la gent l’oportunitat de ser el que vol, així tindríem un món més feliç. La penya està molt insatisfeta i a mesura que vas creixent t’envoltes de més frustrats.

– Sempre hi ha persones, com Gil de Biedma, que acaben d’enfonsar les aspiracions juvenils, com li passa al protagonista.
– És el que em va passar a mi. Estava escrivint els meus primers poemes i vaig tenir la immensa sort que Gil de Biedma accedís allegir-me. La frase que esmento en el llibre és literal [“como elucubraciones de un adolescente pretencioso, no están nada mal, pero que no tienen ningún interés”] i em va fer molt mal. Ara bé, un cop vaig ser capaç de sortir de la petulància adolescent, encara m’alimento del que vaig aprendre aquelles tardes amb Gil de Biedma: la importància de llegir en veu alta, de traduir per aprendre, de treballar la musicalitat dels textos, la mètrica que obliga a tenir ritme, cadència, música. Va ser una lliçó de vida i de literatura enorme. Per això el menciono a la novel·la i és un acte de gratitud no només al Gil de Biedma, sinó també a mestres com José Manuel Blecua pare, Martí de Riquer i Jordi Llovet.

– És un llibre dur, però sempre hi ha aquest “demà”...
– M’he d’anar entestant a defensar que sóc optimista. Crec fermament en la capacitat de redempció i de canvi. Certament ens ho posen molt difícil perquè vivim en un societat en què tenim una gran pressió. Per això volia parlar de gent que trenca motlles, que té valor i ganes.

– Però un dels personatges que ho fa, la Francesca, no acaba gaire bé.
– Perquè està malalta. Hi ha una frontera entre la gent que se’n surt i la que es queda pel camí, penso en amics que es van passar de rosca amb les drogues. Els pares són els meus, clavats. La meva mare era així. Era particular i com a nen no entenia la seva particularitat... avui li haurien diagnosticat alguna malaltia mental. Amb els anys va acabar amb demència... Aquí tinc els escuradents que feia el meu pare i dels qual parlo al llibre, i aquí les cartes porno que vaig fer als 14 anys a la impremta del meu pare. Aquesta és la nostra revista a la facultat de filologia amb el dibuix de Tàpies de portada. I aquí el llibre buscadíssim de Jaime Gil de Biedma. Es va distribuir i el van retirar de les llibreries. El vaig trobar al Port de la Selva els anys 80 als prestatges de best-sellers. És un llibre mític, l’exemplar anterior a Las personas del verbo.

– Com ha afectat el seu estil parlar per primer cop d’aspectes tan personals?
– Vaig començar construint la novel·la pensant en els diferents fils que volia estirar, la relació amb la filla i la dona, la relació d’amistat, els pares, l’escola, el retrobament, i fer-ho a base d’escenes concretes. Tenia aquest afany de contenció narrativa i d’anar a l’essència a través d’anècdotes que recordava. Això em va obligar a dur al límit la poètica del menys és més. La meva obsessió era arribar a la màxima transparència possible. Tipogràficament el llibre no té res que enterboleixi la imatge, hi ha pàgines que semblen poemes, res de cursives, guions, res: la màxima nuesa i pulcritud formal, estructural i lingüística.

– El personatge de la Francesca està inspirat en la fotògrafa nord-americana Francesca Woodman. Què li va interessar d’ella?
– Em va caure a les mans per atzar un catàleg seu en una exposició col·lectiva i em vaig quedar bocabadat. Em vaig estar setmanes mirant el seu treball i llegint sobre la seva vida. Era una noia que només treballava el seu cos en una sèrie d’autoretrats i que es va acabar suïcidant als 22 anys. El personatge també és la simbiosis d’altres amigues meves de l’època. Ella és el catalitzador de la història i encarna el que vam viure: aquest impuls constant, una mena de centrifugadora, un no saber mai on acabaràs la nit, i això és molt atractiu quan tens vint anys. Era fantàstic, molt divertit. Era l’època del punk, de la psicodèlia, de Pink Floyd, de la Patti Smith.... eren músics que tenien alguna cosa extra que ara ja no es troba.

(Valèria Gaillard. "El Punt Avui". 24 de febrer de 2011)
 

* * *
 

—Per quina raó construïu un relat dedicat a explicar la vida d'un pintor a partir del xantatge al qual van sotmetre els nazis, que li demanaven un Lucas Cranach a canvi de tornar-li els quadres que li havien requisat?
—Perquè és el punt de partida real. El xantatge és el que li van plantejar els alemanys a Georges Braque, en les mateixes condicions. I si el germen de la novel·la va ser aquest, vaig pensar que havia de ser el punt de partida al voltant del qual pivotava la història. En descobrir l'anècdota, em va semblar que podia ser no només el motor narratiu sinó també el motor moral, la d’un home enfrontat a aquest dilema i que, a la vellesa, ho recorda com un dels grans moments de la seva vida.

—Heu volgut crear un pintor que representés l'art del segle XX?
—Que fes una evolució creïble i coherent i que pintés d'una manera que el règim nazi considerés decadent. [...]

—Us agrada moure-us en terrenys que no us siguin propers o familiars. És perquè així el tema el veieu més clar i el poden construir amb més nitidesa?
—És casual. No és una decisió premeditada. Tant amb El silenci dels arbres com ara, han estat temes tan potents que no els pogut abandonar. Escriure sobre temes que aparentment queden lluny és el sistema per aprendre coses. En aquest cas, sobre la pintura. Això no vol dir que els llibres estiguin absents d'obsessions personals. Brandes té molt de mi en la seva manera d'entendre el seu compromís amb l'art. I la seva història familiar em serveix per transmetre emocions personals. El fet de parlar de persones allunyades no impedeix concebre idees, sentiments, ben propers. Fins i tot penso que pot ser més fàcil.

—La tècnica memorística permet l’espontaneïtat, que el narrador salti d'època quan vulgui i canviï de tema, sense haver de seguir un fil rígid. No us ha calgut construir un pla rígid, per tant?
—No. Tot al contrari, és una peça d'arquitectura dificilíssima. Cal mantenir el ritme, l'atenció, i això s'ha d'aconseguir amb una estructura, encara que aparentment no ho sigui. El fet que sigui un discurs aparentment desgavellat no vol dir que ho sigui, perquè tot està calculat fins al darrer mil·límetre. Ara, ha de donar aparença no de desgavell, sinó d'una certa espontaneïtat. I això només es pot aconseguir amb una estructura ben travada. Jo crec, de fet, que és l'estructura més complexa de tots els meus llibres. Si més no, la que m'ha donat més feina.

(Lluís Bonada: "Braque és el germen de la novel·la i l'essència del protagonista", El Temps, núm. 1162, 19 de setembre de 2006, p. 82)
 

* * *
 

—Quan va posar-se a treballar en Cinc nits de febrer, ¿què volia aconseguir?
—Volia fer un thriller que es pogués llegir com un poema, que tingués un llenguatge molt poètic. Aquesta, potser, és la raresa del llibre: haver-lo fet amb un estil que no quadra amb la història narrada. [...]

—¿Per què ha usat el format de novel·la curta?
—En sóc un gran partidari; m'agraden molt com a lector. De fet, quan preparo qualsevol obra, sempre procuro dotar-la d'una estructura que em permeti fer-la breu. M'interessa molt més la intensitat que la quantitat. [...]

—En l’entrellat editorial d’avui, els autors que se'n van pels marges no tenen ni espai ni ressò. Però si mirem la narrativa catalana dels anys 70, tant el públic com els editors semblaven més receptius.
Hem reculat, en la mesura que tot és força més avorrit, més monòton. Tens la sensació d'estar llegint sempre el mateix tipus de llengua, molt estàndard, amb poc risc estilístic. No crec que l’experimentalisme dels anys 70 o 80 fos un fi en si mateix, però la gent el consumia. Avui, en canvi, s'investiga i es busca molt poc i serà molt difícil trencar aquests hàbits, ja que hi ha un cert tipus de narrativa i de llengua força consolidat. [...]

—Vostè compagina la narrativa per a adults amb la juvenil. Allà hi arracona els climes tancats, tètrics i opressius, i opta per aventures lluminoses, vitals i coloristes. ¿Com porta aquesta dualitat?
—Molt bé. Els autors no som monolítics. El que passa és que no tots tenen la sort de poder donar sortida a aquestes facetes tan diferents. La literatura infantil és molt estimulant: em permet usar la màgia i la imaginació. Les experiències quotidianes més dures, més existencials, les reservo per a la literatura adulta.

(Sebastià Roig: "Prefereixo la intensitat a la qualitat", Diari de Girona, 15 de setembre de 2002)