Els dos primers reculls de contes d'Eduard Márquez, apareguts a Quaderns Crema a mitjans de la dècada dels 90, es titulaven Zugzwang i L'eloqüència del franctirador. Eren una aposta d'autor de l'enyorat Jaume Vallcorba i van ser molt elogiats per la crítica però, com passa amb el fons de tantes editorials, van anar desapareixent de les llibreries. Ara Empúries els torna a posar en circulació aplegats en un sol volum del qual Márquez, un perfeccionista insaciable, n'ha eliminat vint-i-nou: la solució crea un efecte de conjunt ben travat, apte per a primeres lectures i també per a relectures, perquè el pas del temps li ha anat a favor, i no en contra. Són contes brevíssims –només uns quants sobrepassen les tres o quatre pàgines– i estan escrits en l'estil que després Márquez consolidaria a les seves novel·les: concís, sense floritures, de frase curta i to quirúrgic. Alguns són exercicis perfectes sobre el punt de vista, el ritme o el desdoblament del narrador. D'altres, els més llargs, agafen un cert aire d'historieta, però és un miratge: tots estan tallats pel mateix patró d'història al·legòrica o una mica abstracta.

Els protagonistes són personatges tipus i per això tenen noms i cognoms excèntrics: no hi ha Joans ni Marcs, són l'Emeri Nyus o el Narseu Gàver els que viuen, al límit de la malaltia mental, històries que gairebé sempre giren entorn del tema de la construcció de la identitat i de les pors que això genera, com la de la suplantació. Márquez és un mestre a l'hora de dibuixar, amb el mínim d'elements, vides que, en lloc de simplificar-se, es bifurquen de manera infinita. Tot funciona sense estridències, cada paraula està col·locada on li pertoca. I llavors és quan ens n'adonem: fa estona que no sona un mòbil o que ningú no diu que ha d'actualitzar el Facebook! Aquí els detectius truquen al telèfon fix i els clients arriben a l'hora a les cites. ¿És només una marca dels anys en què van ser escrits els contes? Sí i no: no és el mateix haver oblidat la contrasenya del compte de Twitter que posar la clau al pany de casa i que no obri. Abans de tenir un jo multiplicat en set xarxes socials diferents, calia sortir de casa per veure un doble, i l'artifici literari que es construïa a partir d'aquesta materialitat era més nítid, menys ennuvolat. Val la pena rellegir la literatura d'abans de l'ADSL per recordar que no tot se soluciona amb la banda ampla.

(Marina Espasa. "Contes sense internet", Ara, 20 de setembre de 2014)

* * *

Els contes d’Eduard Márquez són plens d’imaginació visual i inspiració onírica, tot i el realisme amb què estan escrits. Això no és cosa baldera, ja que és a través de la ficció més arborescent que l’autor vol mostrar la realitat pura i dura.

En la rondallística tradicional, que, com tota literatura, imita la vida que es veu i la que no es veu, trobem un gavadal de situacions conflictives, terrorífiques i personatges monstruosos, agressius. En aquests Vint-i-nou contes menys també. I, com en aquelles contalles, hi ha personatges en contínua transformació, o en trasvassament d’energies d’un cos a l’altre, o revestits d’una màscara rere l’altra, com les nines russes, o desdoblant-se en diverses personalitats. Els personatges que protagonitzen els contes de Márquez basculen entre escenes de trets de pistola (com en els films de James Bond) i la por de la novel.la gòtica amb tipus com Frankenstein o el Gòlem, així com transiten en paratges de relats detectivescos o en tètrics estatges de vampirs amb fesomia postmoderna.

Per tot plegat, cal dir que en aquests contes no hi ha situacions amables, tot està escrit en règim nocturn. El sol surt cada dia i si no plou il.lumina les estances fosques de la vida, però ni un trist raig d’aquest sol no arriba als personatges d’aquests vint-i-un contes atrapats ens obscures teranyines de la ment. Vegem-ne unes quantes: mania persecutòria, desmemòria, ja sigui programada o no; terror còsmic davant la perspectiva de confrontar-se a un possible doble; temença –en alguns casos, volença- d’un ull vigilant, constant i sistemàtic sobre la persona; i, encara, l’esglai patit un segon abans de caure a terra per causa d’una mort violenta.

Fins aquí els contes vistos des de la seva estricta forma externa i narrats de forma perfeccionista i amb tècnica de bisturí: frases curtes i tallants, idees i situacions condensades, imatges contundents, incisives, i en algun moment fins i tot brutals. Els personatges, típicament urbans, pateixen les seves circumstàncies dins la ciutat, un món que en aquests relats sovint esdevé tancat en ell mateix, fins a l’asfíxia. Darrere d’aquesta perspectiva angoixant sens dubte hi ha l’imaginari de Kafka, amb la narració de situacions absurdes en aparença, ja que la realitat de cada dia, no ens enganyem, subministra absurditats i perplexitats a dojo i d’una forma tan natural que esgarrifa.

Més enllà, més ençà o més endins del relat realista, en aquests contes, com en les velles contalles, s’aprecia el corrent subterrani de tèrboles forces metafísiques, o, si més no, dels ocults patiments metafísics que ens assetgen. És clar que la majoria de nosaltres no morim pas assassinats d’un tret de pistola. Però hi ha situacions dantesques que ens col.loquen davant d’un d’aquests canons en miniatura, armes invisibles que actuen amb el mateix efecte damnador. És allò que diu la saviesa popular: Si les mirades (o les intencions) matessin.

En un sentit metafísic també patim transformacions quan, posem per cas, en un atac de còlera extrema o de ràbia afrosa, ens transformem en una mala bèstia; o sentim com ens horroritza la possibilitat que hi hagi algú que sigui igual que nosaltres, un doble de debò, de carn i ossos, més enllà de la imatge que ens torna el mirall; o busquem amagar-nos en la màscara corresponent al rol que ens hem imposat, o que ens imposen, encara que sigui contra natura del nostre ésser intern.

Segons la meva percepció, hi ha dolor psicològic, en aquests personatges d’Eduard Márquez, fins i tot en aquells que, en aparença més gèlids, o més neutres, encarnen arquetips malignes. Tal com anem, el nostre món provoca sentiments ben retorçats en gent corrent i sembla que cada dia s’alimenti una nova patologia mental. Hi ha solucions, per a tant desgavell? La literatura de ficció exposa, no treu conclusions com en un assaig. Una altra visió podria imaginar els personatges en règim diürn… Però aquesta és una altra història.

L’autor de Vint-i-nou contes menys descriu, perquè les observa amb deteniment científic, de laboratori, realitats obscures de la psique. Realitats que no són insòlites, tot i que ho puguin semblar atesa la imaginació amb què estan narrades, com he dit més amunt. Deia Sartre que l’infern són els altres, però s’equivocava de mig a mig, ja que molt més sovint l’infern és obra pròpia. Així com la por no és només un sentiment aliè, i sentir-se trinxat en la taula del quiròfan social no és una metàfora sinó un fet concret.

Llegint els contes d’Eduard Márquez ens trobem immergits en un ambient d’opressió existencial que genera violència en uns personatges els quals, en un efecte bumerang, a vegades també queden situats en el bàndol de les víctimes. Amb un cert sentit de l’humor, però, també hi ha personatges que tenen la pinta d’un censor de Franco, o d’espia soviètic, o d’informant del CNI, tot i que només es tracti d’un trist detectiu de barri. L’escenari dels contes és ciutadà, i segons com amb una ambientació futurista. Amb tot, el lector, o almenys a aquesta lectora, l’imaginari d’aquests contes li ha semblat proper a aquells bestiaris medievals, amb animals i monstres impossibles, però que, revestits de fisonomia moderna, continuen fent niu en el cervell humà del segle XXI.

Eduard Márquez explica sense concessions foscors mentals i nihilismes psicològics fins al punt que els que els pateixen en volen eixir a trets de pistola, buscant l’extinció pròpia, o la del presumpte enemic per allò de morir matant. Res que no hàgim vist a les pantalles de la televisió. En aquests contes no hi sura una realitat agradable, no. Al nostre món hi proliferen humans-llop o, pitjor encara, humans-màquina, amb ànima freda, de metall, ens ve a dir Márquez. Perquè, qui ha dit que l’infern són flames? L’infern (un estadi de la ment) que som capaços de bastir, i no només amb el pensament, sinó també de paraula i obra, hi fa més fred, em penso, que en les èpoques glacials que van desertitzar el planeta. Dita a través de la ficció, la part de la realitat que Eduard Márquez planteja en els seus contes ens la podem trobar a la cantonada, i, com alguns dels personatges, ja podem canviar de carrer tot seguit si no volem que ens encalci abans d’hora. Perquè el final de tot, materialment parlant, ja el sabem.

(Teresa Costa-Gramunt. "Punt de llibre. Núvol". 1 d'octubre de 2014).

* * *