Fa uns anys que l'ombra monzoniana comença a ser menys aclaparadora a la literatura narrativa de qualitat en català: ni la maduresa de Jordi Puntí ni l'obra del Francesc Serés o el Ponç Puigdevall d'Un dia tranquil ni aquesta esplèndida novel.la d'Eduard Márquez (Barcelona, 1960) que és L'últim dia abans de demà discorren per la poètica de l'observació asentimental i essencialment irònica. Tots ells, però, disposen de l'ordre bàsic de la literatura: món moral dens i formació literària com a lectors. La potència d'aquesta obra breu de Márquez ve de la nuesa i la lucidesa, el laconisme i la impassibilitat expressiva: és el destil·lat transparent de l'experiència reflexiva d'un subjecte madur que no amaga l'arrel autobiogràfica de la matèria ni defuig la identificació explícita amb l'autor.

Però l'efecte literari de l'entrellat de seqüències i escenes (molt sovint dialogades) no té res a veure amb l'autobiografia sinó amb la novel·la i la seva voluntat més alta de coneixement i comprensió. La lectura es tiba des del primer instant pels salts de temps des d'un present desolat amb les cendres de la filla morta i cap a la infantesa a La Salle —i l'experiència de trobar-se el "gland, vermell i brillant" de l'hermano Bartolomé omplint-te la boca— o els primers revolts de la maduresa, la incandescència del desig i la intermitència de la culpa (malgrat una solució narrativa final menys convincent que la resta).

No hi ha linealitat perquè la memòria del passat des del present no ho és, de lineal, sinó esquerdada i tartamuda com un mosaic sense dibuix precís, incessantment mòbil, indeturable. La vida no es refà en un trencaclosques per fi acabat: és un trencaclosques crònic si vol ser un relat veraç d'una vida complexa. No hi ha linealitat però sí continuïtat i nervis de sentit sense retòrica artificiosa i amb sensatíssima al·lèrgia a l'afectació melodramàtica: hi ha captació fragmentària d'instants i escenes despullades de literatura i vestides de sentit com a peces d'un mosaic que aspira al sentit i ho fa amb un dring de naturalitat extraordinàriament eficaç.

Mentre llegia m'anava creixent la sensació no defraudada de ser davant d'una matèria novel·lesca de l'estirp del millor Ian McEwan tractada a la manera del Cormac McCarthy més tallant i més tardà. No dic que siguin les fonts del seu món; dic que la lectura fa venir l'evocació d'aquesta excel·lent literatura i dic també que el seu ús de la ironia somorta però punyent és calculadíssim: "Això de morir-se només té una cosa bona. Com que tothom s'entesta a fer net, no paro d'endur-me sorpreses", diu el pare del narrador.

La novel·la creix fora d'ella, al cap del lector, fent ressonar sense èmfasi les seqüències que lliguen els nervis del llibre i que no descriuré: no val la pena de fer-ho perquè el que importa no és exactament la matèria de dolor que copsen —i n'hi ha molt, de dolor— sinó el control sentimental de la veu, la naturalitat desembussada amb què se succeeixen els talls de text i una admirable capacitat per deturar la prosa just abans de la sentenciositat, deixant flotar la ressonància de sentit que lliga unes històries amb altres, unes morts amb altres. La subtilesa funciona sense exhibir-se com a subtilesa sinó com a estil tallant i despullat carregat de pertinença, de necessitat, d'aquella sensació de ser davant d'un text on no sobra ni falta un mot perquè el narrador acabi (un altre cop, necessàriament) al final fent net i amb les mans buides.

(Jordi Gràcia. "Les mans buides", Diario El País. 31 de març de 2011)