HAVENT COMPROVAT que el món que l'envolta s'enfonsa en una no-apocalipsi —en un èxtasi silenciós, sense catàstrofes ni cap enrenou, simplement tornant-se més i més banal de dia en dia—, havent-se-li aparegut la Mare de Déu en un revolt d'un camí, i mogut per la dèria de trobar la Pigota àuria o Piga del cel —una ocella, d'espècie indeterminada, albirada pel fabulador Joan Perucho—, en Carles Quovadis es posa a reflexionar:

—Justa la fusta (la fusta sagrada de l'Argo)!: al començament fou el Verb. Ho fou en el temps, que és l'horitzó de l'ésser. Caram! La monarquia absoluta implantada pels sacerdots d'un sol Déu Totpoderós cau per deixar pas a l'anarquia dels politeistes. El déu Cronos torna a cronometrar les lleis de l'univers bo i devorant els seus fills. I Urà va planant llavors d'intemporalitat universal, de les quals naixerà eternament el verb de Zenó d'Elea, el faedor magnífic d'apories. Com reconciliar els paisatges d'aquest món tan estrany? Remeto a les variacions infinites de significat dels somnis múltiples plasmats en obres d'art que fan tremolar les esferes. Ultra això, el moviment no és possible perquè l'espai no existeix sinó com a il·lusió òptica. Penso en tants bandarres sublims!

—Home! —es torna la pilota a si mateix, en Carles—. Tingues present que diu que hi ha suïcidis multitudinaris al peu de les catedrals i que lo bestiar en baixe nu manco imitades qu'us desencants eo tiranys a la que munta ad uma serra que graneja do tempestoles subjectives.

—Com?

—Que sic aubert a la rauxa primitiva auont a tornajornals salpar-nos per a na safor ad hoc o demesiat cenyidamint ni pur medecina les xumam fades.

—No n'estic gens segur, de què em vols refutar. Sigui com sigui, les anades i vingudes dels cambrers de l'art, o testimonis oculistes i ocults, al volt de la muller de Lot, van orientades a donar-li significança, a fer-hi veure significats que són a-sentits-b (ho has sentit bé?), per bé que, precisament per aquesta b, els testimonis apotecaris o cambrers glossadors de l'art (entre els quals hi ha Zenó, senyor d'Elea) resten plenament justificats, com a fadrins, sempre que no cerquin, per a la muller de Lot, vidus eixuts per tapar eixidius per on s'escola el sentit.

(Fragment del llibre La fi del món. Barcelona: Empúries, 1994, p. 17-18)