Carles Hernández Mor neix a Lleida el 26 de novembre de 1940.

A partir de l'any 1950 passa a viure a Barcelona, on la seva família es trasllada. Estudia al col·legi dels jesuïtes de Sarrià i, posteriorment, estudia Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme a la Universitat de Barcelona i Dret Comparat a la Universitat d'Estrasburg. Amb tot, però, no acaba cap d'aquests estudis. L'any 1969 es casa amb Merche Agustí i, el 1970, tenen el seu fill Carles Agustí Hernández. Posteriorment se separen i l'any 1986 coneix la poeta, artista i crítica Ester Xargay, amb qui comparteix la resta de la seva vida i amb qui signa diversos llibres de manera conjunta. Amb Xargay també realitzen un gran nombre d'activitats artístiques i literàries com l'organització d'exposicions o recitals de poesia.

Carles Hac Mor, nom artístic amb el qual signa tota la seva creació, és autor d'una àmplia i molt rellevant obra artística transgressora i de caràcter experimental. Entre 1973 i 1975 forma part del col·lectiu d'art conceptual anomenat Grup de Treball. Entre els anys setanta i vuitanta cofunda les revistes d'art i poesia Ampit, L'avioneta i Tecstual, de la qual se'n publica un únic número, l'any 1976. L'any 1977 publica el seu primer títol Tu'm és no m's. Desig/enuig. Escalaborns, al qual segueixen els reculls Si la lluna és un gorg, jo sóc a dimarts, del 1978, Anar i tornar, del 1979 i escrit conjuntament amb Eugènia Balcells, Agoc, del 1981, i De tranuita, publicat el 1983 amb dibuixos de Joaquim Chancho. Aquests dos darrers títols són reeditats, l'any 2009, amb el títol Regoc.

La seva obra poètica, difícilment classificable i sovint considerada d'antipoesia, comprèn molts altres títols com S'ha rebentat l'hospici (1992), Òrsides i fems (1993), El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp), del 1998 i escrit conjuntament amb Ester Xargay, No em cap al cap (2000), Hi ha un diari sota l'estora (2000), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Ad libitum (2004), M'he menjat una cama (2004), títol pel qual obté el premi Rosa Leveroni de poesia de Cadaqués del 2003, Com aquell qui diu (2004), Ho vaig fer fer (2005), Coma induït (2007), Himnes del no-ésser (2008), Ni poms ni pomes ni formigues (2009), Sí fa que sí (2011), I això no cal (del 2013 i escrit amb Eugenio Tisselli) o No ben bé (2016). L'any 2012, Carles Hac Mor guanya els Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l'estiu.

També és autor de les antinovel·les La fi del món, publicada l'any 1994, i Carbassa a tot drap, o, amor lliure, ús i abús, del 2001 i escrita de manera conjunta amb Ester Xargay. Amb l'antiassaig Despintura del jo, Hac Mor obté el premi Joan Fuster d'assaig del 1998 i és autor, encara, de l'obra d'antiteatre Tirant lo blanc la, publicada l'any 2000 i escrita, també, amb Ester Xargay. Conjuntament amb Antoni Clapés, l'any 2006 publica, en dos volums, l'obra Converses i, el 2011, el llibre de correspondències Fer les cartes. El darrer títol de l'autor que es publica, pòstumament, és l'assaig Escriptures alçurades (2016).

Entre els anys 1985 i el 1990 escriu setmanalment a la secció "De cua d'ull" del diari El País sobre temes relacionats amb l'art i la literatura. Entre el 1991 i el 1992 escriu articles al Diari de Barcelona, també de manera setmanal, a la secció "Mala maror". Aquesta tasca tindrà continuïtat al diari Segre, entre 1992 i 1993, amb la secció "Pit i fora" i, entre els anys 1994 i 2007, al diari Avui. També col·labora en la redacció de guions cinematogràfics com Barcelona Sud (1980), Duchamp, retard en vídeo (1986-87) o És quan dormo que hi veig clar (1988).

Des de finals dels anys noranta, Carles Hac Mor viu entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols, poble natal d'Ester Xargay, on mor el dia 27 de gener de 2016. L'abril d'aquest mateix any se li concedeix, com a homenatge a títol pòstum, el premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

L'editorial Pagès en publica l'obra completa: Obra completa punt u (2012) i Obra completa punt dos (2018).