Diguem-ho d'entrada: Carles Hac Mor és l'autor català que més coses diu sense voler dir-ne cap. I tot plegat amb el benentès que molts dels qui volen dir-ne moltes, de coses, no en diuen tantes, ni tan interessants, com ell. Ni amb tant de ressò present i futur. Perquè, sens dubte, la influència creativa d'Hac Mor serà cada cop més gran, no pas perquè calgui imitar-ne cap tret, gir o manera de fer, sinó perquè el seu impuls creatiu és tan expansiu que allibera, necessàriament, una força artística puixant, font primera de nombroses energies que encara han d'arribar. Certament, l'autor forma part d'aquests rars homenots catalans que sols apareixen de tant en tant i que acaben traspassant fronteres pel seu caràcter extraordinari i singular.

(Lluís Calvo. "Huracà Hac Mor", Caràcters, núm. 43, abril de 2008, p. 32)

* * *

Però si hi ha un títol especialment significatiu en la trajectòria d'Hac Mor és el del volum M'he menjat una cama (2004). D'una banda, és una clara formulació de la paraparèmia en tant que «mot compost de "para" (forma prefixada del mot grec pará, que significa "al costat de", "més enllà" i "contra") i de "parèmia" (proverbi)» i, doncs, en tant que situada «al costat de i [que] alhora va més enllà i ensems va contra la sapiència proverbial o, segons com, contra la doxa ("opinió comuna" en grec), en el qual cas, força freqüent, paraparèmia és quasi sinònim de paradoxa». Per això és un títol que respon provocativament a la dita popular «menja't una cama» —volent dir «fes-te fotre»— amb un «ja m'he fet fotre, i?». També per això el llibre és ple de proverbis populars que tendeixen a utilitzar-se amb un sentit semblant al de «menja't una cama», és a dir, que engeguen el lector i el codi lingüístic «a pastar fang» —li donen «carbassa a tot drap», tal com deia el títol d'un altre llibre tot especificant en el seu interior: «Que mori el sentit! Que mori el seny! Donem carbassa als lectors!» [...]. O s'hi utilitzen altres proverbis per definir comportaments quotidians dels quals l'escriptura d'Hac Mor recomana fugir, de manera que l'opinió comuna és emprada per criticar els comportaments comuns —paraparèmicament ens trobem al costat de la doxa i, alhora, contra aquesta.

D'altra banda, però, el títol de M'he menjat una cama és una clara resposta irreverent al poemari Menja't una cama de Gabriel Ferrater —poeta del qual prové una de les citacions inicials del llibre d'Hac Mor.

(Jordi Marrugat. La revolució com a origen de l'escriptura de Carles Hac Mor i l'escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució. Tarragona: Arola, 2009, p. 102-103)

* * *

Se n'ha anat el poeta Carles Hac Mor, amic i desescriptor de les lletres catalanes. En Carles, sempre amb camisa i mitjons vermells, somriure murri i ulls d'òliba; desnonat i exiliat de Barcelona per part de la cultura oficial dels torturadors addictes a la mediocritat, l'antipoeta es va traslladar, amb la seva inseparable Ester Xargay, a Sant Feliu de Guíxols. Es va deixar créixer els cabells i la barba i va seguir mostrant una colossal generositat cap als creadors més joves. "Hem superat tots els límits —diu el poeta—. S'imposa un retorn al desordre." Autor de més de quaranta llibres, en Carles no va baixar mai del burro: antisistema radical, defensava una anarquia que tenyia textos performances, vida i parlar. Si li trucaves, no et saltava el contestador. A can Hac Mor et saltava el responedor. L'Hac vivia la vida poèticament, amb rebel·lia. Inventava gèneres literaris (la paraparèmia, l'escalaborn i l'hiposeptimí), se'n cardava del mort i de qui el vetlla, fugia de l'estereotip i captivava sense obrir la boca. En una de les presentacions que li vaig fer —autèntics festivals de llenguatge i riallades— ens vàrem vestir igual però a la inversa: en Carles, samarreta negra i camisa vermella, i jo, samarreta vermella i camisa negra. Cridava: "Tot és poesia!", mentre feia anar de corcoll crítics i lectors: Hac Mor és la paradoxa en vers, l'estirabot i la intel·ligència. L'única norma és no tenir-ne cap, oi, Carles?

(Anna Carreras. "Hac Viu", El Punt Avui, 1 de febrer de 2016, p. 5)

* * *

Amb motiu de la mort de Carles Hac Mor he escrit a Ester Xargay, o ho he comentat amb els amics comuns, que cada vegada que ens trobàvem amb en Carles rèiem. Rèiem tots dos obertament. I ara que ja no podrà tornar a ser em pregunto el perquè d'aquesta reacció compartida. La resposta més lògica és pensar que era fruit d'una bona amistat i de la il·lusió o l'alegria del retrobament.

Però també vull pensar que potser, malgrat tot, sabíem que jugàvem. Jugàvem, des de la sinceritat i la complexitat del joc, a buscar les regles que el feien possible. I que quan crèiem que les havíem trobat les volíem reinventar de nou perquè res no fos igual que abans i tot pogués ser diferent. Perquè no volíem dreceres fàcils sinó laberints oberts on predre'ns i cridar-nos pel nom i, en retrobar-nos, explicar-nos com havíem fet un camí nou i un nou reconeixement. Tot era descoberta i tot era camí i aquest era el millor itinerari literari que ens oferia la vida: buscar i establir mirades diferents i veure que totes tenen una lògica possible. I que totes les lògiques són reals i que totes les realitats enriqueixen. Creure en la norma per poder-la subvertir, avançar una mica més, establir-ne una altra i tornar-la a trencar.

[...]

Després, potser en una d'aquestes trobades i rialles de color vermell, quan ell encara no vestia de vermell, deuríem parlar i descobrir i reconèixer que, malgrat l'allunyament que els nostres itineraris havien seguit, no ens havíem estat infidels, no, però que sí que havíem estat una mica diferents. En Carles ha estat més juganer que no pas jo i jo m'he obligat a poder fixar, en tot allò que hagi pogut i hagi sabut, una mica millor les possibles i variants regles del joc. Controvertides i enigmàtiques i que obliguen a difícils localitzacions, però en les quals cal insistir i trobar-les per fixar la regla i la contraregla i saber que totes dues formen i creen allò que en l'acadèmia en diuen el sistema literari. Segur, ara n'estic segur, que quan ens trobàvem i rèiem sabíem que estàvem parlant de tot això que us acabo d'explicar. Encara que no ens ho vàrem dir així, Ester, era això. No ho dubtis que era això: constatar la confluència d'unes complicitats compartides.

(Àlex Broch. "Carles Hac Mor quaranta anys abans", Serra d'Or, núm. 677, maig de 2016, p. 58)