El poeta Carles Hac Mor (Lleida, 1940) ha publicat multitud de llibres i articles sobre poesia, art i els temes més diversos. Recentment ha publicat M'he menjat una cama, un recull que va guanyar el premi Cadaqués a Rosa Leveroni i que intenta dir el màxim negant la intenció de dir res. Ho explica —entre altres coses— en aquesta entrevista.

—Una de les seves màximes és que no vol dir res. Creu que M'he menjat una cama és el llibre que menys diu?
—Sí, però quan no volem dir res és quan diem més coses, perquè aleshores és el llenguatge, que parla. Amb això ja va implícit que sempre es diu alguna cosa. Això no vol dir que no pugui haver-hi la utopia de no voler dir res, però sempre es diu alguna cosa. És com la inintel·ligibilitat: tot és intel·ligible, qualsevol cosa es pot entendre, una pedra, una fusta, una taula, una frase inconnexa... Tot es pot entendre. M'he menjat una cama és potser el llibre en què dic menys coses però és el llibre que en diu més. Això és el que pretenc. Es tracta d'escriure sense voluntat de dir, mirant d'eliminar la voluntat i la intenció. Mirant d'eliminar, perquè és impossible eliminar-la. Eliminar la voluntat i la intenció de dir coses. Aleshores es tracta d'escriure uns poemes que agafen un sentit, perquè sempre hi ha un sentit. El no-sentit per si mateix no m'interessa, però sí esborrar el sentit convencional i que llavors en surti un altre sentit.

—Per què ens entestem a entendre les coses d'una manera determinada?
—Suposo que és tota una tradició cultural que portem al darrere i que va cap aquí. Ara em passa pel cap un que parla molt de la intenció i de la voluntat que és el John Cage, per exemple, i Duchamp, les paradoxes dels quals porten a una suspensió del judici. Suspendre del tot el judici també és impossible perquè ens transformaríem en uns vegetals o en uns minerals, però és un concepte que pot estar bé. Llavors si els poemes diuen alguna cosa al lector, bé, i si no, també.

—Es tracta de la llibertat...
—Sí, tot això és una recepta de llibertat. No em refereixo al deixar-se anar en el sentit surrealista de l'escriptura automàtica, perquè els meus poemes estan molt treballats. Faig com els pintors que fan capes de pintura, fins que d'alguna manera allò em diu alguna cosa que deu ser alguna cosa abstracta, perquè no hi ha un missatge. El que es tracta de combatre, des del meu punt de vista, i ho dic amb un cert humor, és aquesta noció de missatge, que el poeta és com una mena de privilegiat que diu coses i que pel fet de ser poeta ja pot adoctrinar...

—Però vostè té força textos programàtics i, doncs, adoctrinadors...
—Tocant la paròdia i la paradoxa, també. Tinc un passat teoricista, que és un llast, però no el puc llençar per la borda, hi és i l'haig d'anar treballant. Sí que en certs moments aquest llast pot comportar com un dogmatisme, com per exemple des del punt de vista polític, tota un teoria política, la teoria de l'art conceptual del començament dels anys 60..., tota una teoria de la literatura que vindria del textualisme, de la revista Telquel, la barreja de l'herència avantguardista amb el marxisme, leninisme i pensament Mao Zedong..., però d'alguna manera ho haig d'assumir, transformar-ho i desprendre-me'n, perquè la poètica que cadascú pugui tenir es va transformant, i a mesura que es transforma la teoria canvia la pràctica.

—Com va començar a escriure?
—A finals dels anys 60 i començament dels 70 jo estava molt desvinculat de la literatura catalana, em dedicava només a llegir, que és un empatx molt gros, llegir també priva d'escriure i pot ser una nosa: llegir massa pot ser un altre llast. M'havia passat molts anys llegint i escrivint molt poques coses, i llavors vaig entrar en contacte amb molts artistes conceptuals i això em va donar tot un equipatge teòric respecte a l'art i respecte a la literatura. No crec que hi hagi uns compartiments estancs per a art i literatura, per a mi tot sempre ha anat barrejat. He organitzat accions, he participat en mostres d'art i faig exposicions col·lectives i individuals... No hi ha tanta diferència, tot i que no tinc res a veure amb aquests artistes que ho volen fer tot, que tan aviat escriuen com pinten. Penso que escriure és una pràctica que demana molt, demana seguir tota una tradició i tot un treball.

—Però vostè es considera escriptor, i no artista...
—Mai m'he considerat artista tot i que podria tenir un currículum molt més llarg que molts artistes. L'època del començament dels 70 era molt polititzada, i es barrejava tot: literatura, política, art, música... La música sempre m'ha interessat molt, també. Com és lògic, aquest passat teòric va quedant antiquat, t'has d'adaptar a les circumstàncies perquè se't desmunta tot el que pensaves...

—Com és que va escollir la poesia?
—Perquè m'interessava molt el llenguatge, el català. Jo vaig néixer a Lleida i vaig viure-hi fins als 10 anys. Llavors vaig venir a viure a Barcelona, on se'n burlaven de la manera de parlar d'allà. Ara no passa, s'admeten totes les variants dialectals, però llavors... Fins al punt que a casa parlàvem lleidatà i quan sortíem dissimulàvem. Aquell llenguatge de la infància sempre m'ha quedat molt mitificat, i escriure és en certa manera recuperar aquell llenguatge de Lleida dels anys 40, que també és un llenguatge que me l'he fet jo i una mica també me l'he inventat. És una passió pel llenguatge. Al meu primer llibre, Agoc, hi ha tot el català de manera sincrònica i diacrònica, tot des del català medieval fins a l'actual i totes les variants dialectals allà barrejades, tot un magma sense puntuació. Aquesta passió pel llenguatge m'ha portat més a escriure que a l'art.

—Avui es parla molt de poesia visual, acció poètica, polipoesia... ¿Les diferencia de la poesia diguem-ne clàssica?
—Què vol dir exactament polipoesia? No vol dir res, per mi és com un reclam perquè surti una cosa nova. Igualment la poesia sonora, la poesia fonètica..., podríem definir-la però la poesia sempre és fonètica i sempre és sonora, aleshores totes aquestes etiquetes trobo que serveixen per embolicar, per enganyar una mica. És molt interessant recitar poesia, he participat en molts recitals i n'he organitzats molts, et dóna una dimensió diferent de la mateixa poesia, perquè com que ho planteges de cara al públic... Però aquest contacte directe amb la gent porta moltes vegades a fer poesia fàcil, poesia que la gent pugui entendre i acabar fent una poesia del "he, he, he", que és molt corrent actualment; penso en una sèrie de noms que fan una poesia que consisteix a dir uns acudits, i alguns poemes bons, però tot "he, he, he"... És un efecte negatiu dels recitals.

—Però vostè ha defensat molt el tot s'hi val...
—Sí, esclar, tot s'hi val, però hi ha coses bones i dolentes. És entrar en uns terrenys paradoxals. La suspensió del judici porta a això, però és com una utopia. Són paradoxes i la cultura és això, jugar amb les contradiccions.

—En un poema diu que "el poeta és un ésser humà en procés d'esdevenir ca". Per què?
—Això ho vaig escriure fa molts anys, i és per desmitificar l'actitud de ser un poeta, de ser important. És molt simple i molt elemental, però jo ho he viscut: hi ha molts poetes que van molt seriosament de poetes, es pensen que són importants, una mena d'inspirats per alguna deïtat. És per contradir-ho. És molt important fer el ridícul, una cosa que ensenyen les avantguardes.

[...]

—¿Les avantguardes són sempre un referent?
—A mi se m'ha dit moltes vegades que sóc avantguardista, i m'empipa molt. Avui no existeix l'avantguardisme, és una cosa de fa cent anys. Ara bé, hi ha una saviesa en les avantguardes que l'art contemporani ha sabut agafar. Però en art avui és gairebé insultant dir-li avantguardista a algú. En canvi, la literatura, i sobretot la catalana, no ha sabut incorporar el llegat de les avantguardes. Jo he intentat, potser per la meva formació artística, incorporar dins de la tradició de la poesia catalana aquests elements avantguardistes que no hi són.

—¿Potser el problema de la poesia és el mateix llenguatge?
—El llenguatge és el mateix malentès. Això ve de la psicoanàlisi, que sempre m'ha interessat molt i també és molt pròpia dels anys 70 i així. Jo em definiria com a paraparèmic, i si se'm pregunta què és la paraparèmia, doncs no ho sé. No té definició, no es pot definir i si algun cop intentes definir-la i t'hi acostes una mica automàticament la mateixa paraparèmia ho nega. M'interessa molt això de la paraparèmia, que ho faig servir molt de tant en tant, perquè sinó s'institucionalitzaria... És un concepte volàtil, que no es pot concretar.

—D'on surt?
—No me'n recordo. Ve de parèmia, que vol dir proverbi, i el prefix para, que vol dir contra o a prop: contra el proverbi i a prop del proverbi, i sonava bé.

(Francesc Bombí-Vilaseca: "La literatura catalana no ha sabut incorporar el llegat de les avantguardes", Avui Cultura, 7 d'octubre del 2004, p. 1-3)