LA INFERMERA (suplica): Faré el que vulguis però no em facis mal.

EL PSICÒPATA: Saps jugar a encadenar paraules?

LA INFERMERA (suplica): Siusplau.

EL PSICÒPATA: És molt fàcil. Jo dic una paraula i tu n'has de dir una altra que comenci per l'última síl·laba de la meva. I així, tota l'estona fins que algú falli. No s'hi val repetir.

LA INFERMERA: Escolta...

EL PSICÒPATA: Va. És un exercici molt bo, perquè a més de demostrar la competència lingüística fa que apareguin relacions subconscients de paraules molt reveladores. (Com si fos un nen petit.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?

(LA INFERMERA, que no sap què fer ni què dir, se'l mira)

Una altra vegada. Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?... Ningú? No hi ha ningú que vulgui jugar amb mi a les paraules encadenades?

LA INFERMERA (amb un fil de veu): No puc...

EL PSICÒPATA: Què vol dir que no pots. Jo crec que sí. N'estic convençut que sí. (L'agafa pels cabells.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?

LA INFERMERA (a qui fa mal, accepta): Jo.

EL PSICÒPATA: Quin poc entusiasme.

(EL PSICÒPATA la deixa anar, agafa una cadira i seu davant per davant de LA INFERMERA.)

EL PSICÒPATA (amb solemnitat.: Començo.

(EL PSICÒPATA la mira en silenci. Se li escapa el riure.)

EL PSICÒPATA: Temps! (Rient.) La primera paraula era "començo", burra.

EL PISCÒPATA li pega un calbot. És un cop fort.)

LA INFERMERA (amb ulls i veu de pànic, mig plorant, crida a mitja veu.): Socors! Socors!

(EL PSICÒPATA se la mira impassible. Somriu.)

EL PSICÒPATA: "Començo" va amb ce trencada. Si jo dic "començo" tu no pots dir "socors", perquè comença per essa. Concentra't. Tornem-ho a provar... Un moment. En hi jugarem alguna cosa per fer-ho més emocionant. Què t'hi vols jugar? Ja ho tinc: si em guanyes podràs marxar. Anar-te'n. Què et sembla? Bé, no? Si perds et buidaré un ull... És molt fàcil, fiques una cullereta pel costat, pitges endins i fas palanca. (Fent el gest.) Flop! No pateixis, no et moriràs per això. T'aturaré l'hemorràgia. A dins tinc una farmaciola molt completa. Va. A partir d'ara ja val. (EL PSICÒPATA es posa darrere d'ella.) Guerra.

LA INFERMERA: (acollonida) Ramon.

EL PSICÒPATA: Moneda.

LA INFERMERA: (suplicant.) Siusplau...

EL PSICÒPATA: (li posa el dit a l'ull, amenaçadorament.): Flop! Flop! Flop!

LA INFERMERA: D'acord. D'acord. Jugaré. Què has dit?

EL PSICÒPATA: Moneda.

LA INFERMERA: Moneda... Doncs, da... rrera.

EL PSICÒPATA: Ràpid.

LA INFERMERA: Pi... dolaire.

EL PSICÒPATA: Sí, senyor. Aquesta era molt difícil. Pidolaire... Retorn.

LA INFERMERA: Tornar.

EL PSICÒPATA: Retorn... tornar. Ho veus? Tot va lligant. Tornar... Narcotràfic.

LA INFERMERA: Ficar.

EL PSICÒPATA: Es poden ficar moltes coses. Ficar... carta a la bústia. Carta.

LA INFERMERA: Tarat.

(Fragment de l'obra Paraules encadenades. València: Eliseu Climent - 3i4, 1996, p. 30-33)