[...] MUTILAT: M'ompliu els carrers de barreres arquitectòniques, em doneu un subsidi de misèria i gireu la vista quan passo per davant, pensant que ja heu fet prou. Què us penseu, que sou invulnerables?

HIPÒLIT: No em vinguis amb tòpics.

MUTILAT: I a sobre m'heu convertit en un tòpic. Increïble. El progrés d'una societat es mesura per l'atenció a les minories i als col·lectius menys afavorits. Com jo. Intolerant.

HIPÒLIT: Tu no ets un col·lectiu.

MUTILAT: Sí que ho sóc. Dóna'm vint duros, interlocutor.

HIPÒLIT: No.

MUTILAT: Molt bé. Després no us estranyi si agafem una metralleta i matem vint-i-sis persones en un McDonald's de Bismark. (Emprenyat.) Però clar, tu no tens ni idea d'on és Bismark. A tu t'importa una merda el que pugui passar a Bismark, insolidari. Doncs, perquè ho sàpigues, Bismark existeix, companys. Hi viuen persones. (Comença a marxar. Es tomba.) Ja ho llegiràs als diaris. Només amb vint duros podies haver evitat una massacre. Indocumentat.

(El MUTILAT surt.)

HIPÒLIT: (Al públic.) Convençut de la veritable realització dels meus somnis, vaig creure que era la meva obligació escriure una carta a l'alcalde de Bismark. Li vaig escriure avisant-lo que un veterà de guerra faria una matança en un McDonald's, tal com profetitzava el meu somni. Al cap d'un mes va venir a casa un home de l'ambaixada americana. Els americans s'ho prenen molt a pit, això de la seguretat. Venia a comprovar. Vaig pensar que si el feia partícip dels meus somnis s'ho prendria a broma, com havia fet la Laura. No li vaig dir la veritat. Li vaig dir directament que era una broma. (Com si ho digués a l'home de l'ambaixada.) «Me lo jugué con un amigo. ¿A que no te atreves a escribir una carta al alcalde de Bismark? Y yo, que soy muy lanzado, la escribí. (Riu dissimulant.) Ha, ha. No creía que esto pudiera desencadenar una crisis. Ha, ha.» No podia parlar dels meus somnis a un estrany. Tampoc no m'hauria cregut... Em sembla que va ser llavors, prenent aquell cafè amb l'agent secret americà, que la Laura va començar a pensar que no estava gaire bé del cap. L'agent secret es deia Percy. Li vam caure simpàtics. Va explicar-nos que el seu avi era de Gijón, per això l'havien destinat a Espanya. El seu avi havia emigrat als Estats Units i havia fet diners amb túnels de rentat per a cotxes, la cadena Window, molt coneguda allà, però ell desitjava aventures i s'havia apuntat com a agent secret. Em va sorprendre que et poguessis «apuntar» com a agent secret, però el Percy no dominava a la perfecció el castellà i era possible que no hagués trobat el verb adequat... Encara que els Estats Units és un gran país. Allà tot és possible.

(Fragment de l'obra Dakota. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1996, p. 45-56)