Sala de reunions d'una empresa. Mobiliari de qualitat. Parquet. Parets folrades de fusta. Sobre una taula, ampolles d'aigua i quatre gots. Un tapís mironià a la paret.
Al fons, una porta doble. En un lateral, una porta més petita. Un gran finestral deixa entrar la darrera llum del capvespre. A través del finestral, el cel. Intuïm que la sala es troba en un pis d'alçada.
En una de les cadires, hi seu FERRAN AUGÉ, un home d'uns trenta-vuit anys. Atractiu. Vestit elegant i modern. Davant seu, sobre la taula, un maletí d'executiu.
Després d'una segons, FERRAN mira el rellotge, treu del maletí un diari d'informació econòmica i comença a fullejar-lo.
Sona un mòbil. FERRAN se'l treu de la butxaca i el connecta.

FERRAN, al mòbil: ¿Sí?... Hola, nano... Ja hi sóc. Estic esperant...

Per la porta doble entra ENRIC FONT. FERRAN sembla que no el veu.

Hòstia, ¿aquesta nit a sopar?... ¿I per què quedes sense dir-me res? No, no vindré. No ho sé, tu mateix... Passo de llepar el cul a aquests japonesos per quatre duros. Escolta, estic a punt que em donin una feina de collons, o sigui que, per mi, els pots dir que se'n vagin a prendre pel sac... Estic tip de baixar-me els pantalons davant d'aquests gilipolles... Mai més. T'ho juro.

FERRAN veu ENRIC.

FERRAN guarda el mòbil. ENRIC és un home grassonet, que supera la quarantena. També du trajo, però no tan modern com el de FERRAN. Maletí d'executiu a la mà, un maletí més usat que el de FERRAN.

ENRIC: Bona tarda.
FERRAN: Bona tarda.
ENRIC: M'han dit que l'entrevista és aquí...
FERRAN: Sí, a mi també.
ENRIC: ¿Vostè és de l'empresa...?
FERRAN: No, no. Sóc un candidat al...
ENRIC: Ah, jo també.
FERRAN: Encantat.
ENRIC: Igualment.

Encaixen. ENRIC deixa el seu maletí a la taula. Hi ha uns segons de silenci.

ENRIC: ¿T'han explicat alguna cosa?
FERRAN: No. Res.
ENRIC: Curiós, tot plegat, ¿no?
FERRAN: Sí.
ENRIC: Tècniques no convencionals.
FERRAN: Això sembla.
ENRIC: Quan m'ho van proposar... No sé. No és... habitual. ¿Què serem, nosaltres dos?
FERRAN: No ho sé. Hi ha quatre gots.
ENRIC: Potser són pels que ens han d'entrevistar.
FERRAN: Potser.
ENRIC: Això de l'entrevista conjunta és una mica... com a mínim, original. I més per a una feina d'aquest nivell. Normalment, és tot més confidencial.
FERRAN: A mi, això...
ENRIC: No, a mi també, però vaja... Tu i jo no ens coneixem. Però seria fàcil que ens trobéssim algú conegut.
FERRAN: ¿I què?
ENRIC: Home, seria una mica violent.

(Fragment inicial de El mètode Grönholm. Barcelona: Proa - Butxaca, 2005, p. 7-9)