–Des de l'any 1973 ha publicat dotze poemaris. El primer va arribar quan tenia gairebé 40 anys.
–Cada llibre de poemes és molt diferent. En el meu cas, hi ha hagut un punt de predisposició a escriure que ha anat apareixent amb intermitències. De poemes en puc anar escrivint, però ha d’arribar la necessitat de muntar un llibre.

–Com va començar a escriure’n?
–A la dècada dels 60 vaig descobrir el món del teatre independent. Participava en representacions de Piscator i Brecht, entre d'altres. En poesia, aquella dècada va estar marcada per l'escola social. Hi havia autors com Francesc Vallverdú, de qui ara s’ha editat l'obra completa, que eren realment bons. Jo vaig començar entre la poesia social i la generació dels 70.

–Albes breus a les mans començava així: "T'és possible de viure algun instant / sense la pressió dels fets, / entre tantes batalles / que, per més ironia, saps que has de perdre?"
–El 1972 va acabar la meva experiència política com a militant del PSUC. Per a mi, la primera poesia era una manera de reconsiderar el passat immediat i reflexionar-hi.

–Defineix la seva poesia amb quatre paraules: cultura, experiència, música i metàfora. Per què?
–No hauria escrit res si no hagués llegit autors com Celan, Juan Ramón Jiménez, Machado i Salvat-Papasseit: la proximitat amb la cultura ha estat total. L'experiència es reflecteix més en alguns llibres que en d'altres. A Per Puck (1992) em limito a les experiències teatrals. En canvi, a Cançoner (1976) el que explico és molt més viscut. La música és fonamental: el vers lliure no existeix, en la meva poesia. I la metàfora és la poesia mateixa.

[…]

–Encara se l'associa molt amb Brecht, a vostè.
–Vaig participar en el primer muntatge que es va fer a Catalunya d'ell, L’excepció i la regla, l'any 1958. Al principi, la meva adhesió a Brecht era incondicional; ara tinc algunes reserves, potser pel didactisme excessiu, tot i que té mitja dotzena de clàssics. Continua interessant-me: vaig arribar a coordinar-ne l'edició del teatre complet, on hi havia vint traduccions meves.

(Jordi Nopca: "Feliu Formosa: 'En la meva poesia, el vers lliure no existeix'", Ara. Ara llegim, 26 d'abril de 2014)
 

* * *
 

–Fa més d'un quart de segle que Feliu Formosa (Sabadell, 1934) va publicar El present vulnerable, un dietari molt aplaudit que tancava un cicle vital i creatiu. Ara reprèn el gènere amb la publicació del llibre A contratemps (Perifèric Edicions), que aplega anotacions dels anys 1995 i 1997.
"He fet poesia, he traduït més de cent obres, he escrit teatre, he fet d'actor i director teatral... El diari és una manera d'anar seguint tots els meandres de la meva trajectòria, de donar cert sentit a la dispersió", diu Formosa, com si li calgués justificar el perquè d'aquest nou llibre. "La veritat és que no estava gaire segur de voler-lo publicar. A vegades penso que és un subproducte de les altres activitats, que el que haig de dir ja ho dic millor a través de la creació estricta. Si haig de dir una cosa, potser és millor que la digui amb literatura". De fet, també va tenir reserves a l'hora de publicar El present vulnerable: "Va ser Agustí Bartra qui em va animar a fer-ho". Entre aquell primer dietari, que recollia notes dels anys 1973 al 1978, i aquest que ara veu la llum n'hi ha uns altres d'inèdits, redactats als anys vuitanta. I fan cua per ser publicats els textos més recents, escrits durant els anys 1999 i 2001.

"El present vulnerable era una mena de novel·la sobre mi mateix, allà hi havia un personatge. Això, en canvi, són notes d'escriptor. Aquell primer dietari, més íntim, reflectia una època molt conflictiva de la meva vida; aquest d'ara m'agafa en un moment molt més estable, que em permet fer una reflexió més serena sobre tot plegat", explica Formosa. "Sí que llegeixo dietaris d'altres escriptors. L'altre dia rellegia L'ofici de viure de Pavese, que mira que és difícil: no recordava que ho fos tant".

A la introducció d'A contratemps, Xulio Ricardo Trigo afirma: "Feliu Formosa ens demostra la necessitat del dubte, vital o estètic, com a motor de la literatura". L'autor del llibre aclareix: "Això em ve de la meva adscripció brechtiana. Tinc l'actitud d'estar a l'expectativa davant de la realitat i davant del temps. Bàsicament el llibre és una divagació sobre el temps".

Formosa va fer 70 anys el passat mes de setembre. "Als 40 anys penses en el que has viscut i en el que et queda per viure; als 70 procures viure molt el moment, sense fer projeccions de futur. Jo ara em cenyeixo al present". Tot i que es defineix com "un depressiu crònic", la perspectiva de la vellesa no l'angoixa especialment. Això sí, "el pas del temps és un motiu de reflexió continu". Com que escriu dietaris amb intermitències i només pensa en l'ara i aquí, no sap si tornarà a reprendre els quaderns de notes.

El poeta, traductor i dramaturg té sovint la sensació d'haver fet massa coses i massa diferents. "La poesia me la crec una mica més. És el que m'ha donat més consistència". De tots els seus poemaris, en destaca un: "El Cançoner [escrit fa tres dècades arran de la mort prematura de la seva primera dona] és un llibre molt superior a tots els altres, el que trobo més rodó. És l'únic que ha estat escrit per necessitat, en lluita contra un estat de depressió i de desconcert molt fort".

(Eva Piquer: "Feliu Formosa: Ara em cenyeixo al present", Avui, 30 d'abril del 2005)
 

* * *
 

–Després de tants anys, ¿s'arriba a racionalitzar l'origen del poema?
–Més aviat no. Carner deia que el primer vers te'l donen els déus. Però, com que en aquest llibre [Immediacions] només hi ha primers versos, se suposa que ja no cal una elaboració posterior. En definitiva, del que es tracta és d'estar una mica a l'aguait, a partir de les experiències vitals i de moltes lectures, per captar aquest primer vers. Després, pots fer servir procediments molt diversos. Per exemple, el meu amic Joan Margarit escriu i reelabora contínuament. Jo, en canvi, no ho faig tant. Més aviat deixo que maduri alguna cosa dintre meu perquè després es transformi en llenguatge. Margarit treballa sobre dades molt concretes de coses que li han passat i s'atreveix a parlar d'un dia que el seu pare va fer tal cosa o de quan el seu avi era al front...

[...]

–Cada llibre respon a moments de vida concrets?
–No sempre. Als dos últims llibres es pot dir que passo comptes amb la vida, en una actitud bastant contemplativa, més que no pas comunicar una experiència molt concreta. Cançoner sí que partia d'una experiència única i concreta, que era la mort d'una persona. A Per Puck tractava l'espectacle i el que el teatre representa per a mi. Però els dos últims llibres tenen una estructura formal molt pensada i molta musicalitat. L'experiència està molt transcendida per la metàfora. Jo sóc un gran lector de poetes castellans com ara Machado, Miguel Hernández i Unamuno precisament perquè m'agrada molt aquest tipus de poesia de reflexió.

–La seva trajectòria com a traductor i com a docent, ¿li ha tret temps per escriure poesia?
–Si es tracta de traduir no em sap greu, perquè m'ho passo molt bé, sobretot traduint de l'alemany. La frase alemanya m'agrada molt. M'agrada haver de reordenar. És un procés creatiu, encara que ara ja ho faig d'una manera molt ràpida. Els poetes que he traduït també m'han influït molt. Per exemple Brecht, pel que fa al llenguatge. Brecht és un poeta molt divers, amb 1.300 pàgines escrites de poesia. M'agrada el Brecht que planteja un dubte i acaba el poema amb una pregunta, més que no pas el Brecht dels personatges marginats. També he traduït l'obra poètica de Trackl.

[...]

–Ara vostè s'ha convertit en el traductor oficial de Brecht al català...
–Brecht és un autor molt especial perquè té una evolució molt complexa. Primer, hi ha el Brecht jove, que és molt anàrquic, expressiu i contundent. Després, el Brecht dogmàtic i polític dels anys 30. I, per últim, el Brecht de les grans obres que, tot i que manté estructures de l'època dogmàtica, té personatges que s'assemblen als del Brecht jove. En general, és un autor difícil de traduir. De tota manera, abans de l'obra completa, tampoc no l'havia traduït gaire. Havia traduït poesia, cosa que Serrallonga no va arribar a fer mai. El Brecht poeta m'agrada molt perquè no té els problemes de dogmatisme que té el seu teatre.

(Marta Ciércoles: "Entrevista. Feliu Formosa". Avui. Cultura, 16 de març del 2000)
 

* * *
 

–Quina seria, per a tu, la funció del teatre?
–Jo, per raons purament personals, defensaria l'eclecticisme del Lliure. Sóc partidari també de formes parateatrals, festes, carnavals populars, el que sigui, encara que jo sóc home de teatre de text. Però tinc els meus dubtes que s'arribi a consolidar una acció teatral com la d'abans de la guerra, vull dir que el teatre recuperarà molt difícilment un poder de convocatòria semblant. Serà, al meu entendre, un mitjà de culturalització (aspecte pedagògic) i un mitjà de festa, en les seves formes noves (cosa que li permetrà de conviure amb altres formes d'omplir el lleure).

–Com et fas poeta?
–Jo no havia fet tempteigs des de l'adolescència, que ho feia en castellà. Després col·laboro en l'Antologia poètica universitària, 1952-56, en català. Ja el 1972, em devia sortir d'una manera espontània i natural la necessitat d'explicar altres problemes vitals no explícitament desenrotllats en les altres activitats meves. Una tarda, en la primavera d'aquell any, passejant pels afores de Terrassa, on el Vallès pren caire suburbial, em sortí un poema i el vaig ensenyar a la Mari. Li agradà. En vaig fer més i cada un era una sorpresa per a mi mateix. Quan en vaig tenir una desena, els vaig ensenyar a Bartra, que m'encoratjà molt. D'allí sortí Albes breus a les mans. És un llibre que no he renegat gens perquè és molt espontani. Després vaig veure que en faria més, de poesia. I he anat fent tot recercant cada vegada aquella espontaneïtat primera, és a dir, intentant sempre tornar a partir de zero. Quan aquest fet no es produeix, els textos van a parar a un calaix, i molt sovint acabo estripant-los.

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Feliu Formosa, home de teatre i solitari sociabilíssim". El Correo Catalán, 8.IV.1978. Entrevista recollida dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980, p. 145-152)