MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)

* * *

20

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

(Del Cançoner, 1976)

* * *

XV

BUSQUEM-NOS DINS EL ROSTRE EL LLOC PER AR-
XIVAR EL CAMP DE GIRA-SOLS COPIA’T AL PAL-
MELL EL SENDEROL DEL BOSC QUE PRECEDEIX
LES CASES I EL JOIÓS CANSAMENT ENS SORPREN-
DRÀ ESGUARDANT EL CAMPANAR REMOT ON SO-
NARÀ EL MIGDIA QUE TAMBÉ HAUREM FET NOS-
TRE TOT SÓN PREPARATIUS PER AL JOC DE L’ATZAR
TAMBÉ CAL ASSUMIR AQUEST DEIXAR-SE ENDUR

Convertir todo en acaso
en azar puro,
PEDRO SALINAS

I recobro la veu enmig dels cossos,
que l'atzar interposa entre nosaltres,
entre uns signes que ens portaran als actes;
una fonda carícia que se'ns grava
per sempre, perquè el temps sigui per sempre
reconquerit, guanyat contra el temor
de perdre'l, el temor va fent-se enrere.
Ho sabem perquè encara ens pot sorprendre
a traïció: aquest temor de perdre.
És per això que l’atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l'oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l’amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l’atzar.

(De Semblança, 1986)

* * *

16

A Miquel Anglès

Ell surt de sota l'aigua
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.

Ella,
nua a la cala.

Amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.

Lentament, sota el sol,
després es llepen
l'un a l'altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d’aigua del bany recent
en una mar perfecta.

Respiro fondo:
cap conclusió.

(De Al llarg de tota una impaciència, 1994)

* * *

DARRERE EL VIDRE

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

(De Cap claredat no dorm, 2001)

* * *

HORABAIXA

Dos gats parnassians darrere els vidres
al vell jardí del brollador esquifit
i el Rèquiem de Fauré, a mitja tarda,
com si el món no fos fet
sinó d'aquests moments
en què tot és present i alhora calla.
¿Què em quedarà de tots aquests parèntesis
que sempre he estimat tant?.
¿D'aquest poema que no estriparé,
malgrat que m'ho plantejo?

I la precisió de Gottfried Benn,
els mots diamantins que vull fer meus.
I aquest passat, tot ell tan ple d'absència
i tan poc precisable.

(De Llibre dels viatges, 1978)

* * *

27

A Agustí Bartra

Encara escric per tu
(que ja no em pots llegir),
com esperant la teva
opinió possible.

Escriure és, doncs, per mi
descriure la consciència
d'allò
que no és possible.

(D'Al llarg de tota una impaciència, 1994)

* * *

MEMÒRIA DE JOAN VINYOLI

Això que faig no pot estar al marge de tu
És cert però que ja no em dius com haig de fer

Aquell racó pintat de blanc amb els licors
Que tendrament perduda encara en el record!

Aquells moments en què et paraves a la plaça
Com em fan falta quan m'adreço al vell cafè!

Aquell frenètic perseguir el mot més intens
Com flota encara dins la contemplació!

Aquell pujol a la mesura teva i meva
Vam anar fent-lo com encara el veig avui

I gairebé no hi ha moments que no serveixin
Per situar-hi el doll constant del teu parlar

Lluito amb els dubtes per copsar-te ja acabat
perquè els meus dubtes vull que siguin com els teus

(De Cap claredat no dorm, 2001)

* * *

Molts anys després del desastre que vam viure entre el trenta-sis i el trenta-nou del segle passat, quan encara quedaven prou testimonis que l’havien patit, la guerra servia de límit i referència per a gairebé tot, tant quan es volia precisar una data, un fet, una anècdota o un esdeveniment, com per indicar la qualitat d’un producte. Entre nosaltres, en general, i malgrat la propaganda oficial, ningú no dubtava que tot el “d’abans de la guerra” era molt millor que el de “després”. Fins i tot, recordo un anunci, em sembla que d’una llet amb cacau que, per dissimular i no assenyalar-ho d’una manera tan concreta, proclamava, en castellà, naturalment: “Tal com dèiem el 1936, l’aliment número u”.

La meva partida de naixement exposa obertament que sóc “d’abans”, però els meus records fins a complir els quatre anys –agost de 1936– són mínims, molt difusos i, la majoria, propiciats per unes quantes fotografies i les converses familiars que mai no van deixar de banda la crònica d’aquella època tan esperançada per l’adveniment de la República i la tragèdia d’aquells tres anys de sang, foc i gana, que va acabar amb el recompte de morts d’un i altre bàndol. En el dels perdedors, a més de lleparnos les ferides en privat i sense aixecar la veu, vivíem la repressió, l’exili, els camps de concentració, les presons i una postguerra miserable. I això que a casa vam tenir la sort de no perdre ningú del nucli familiar més proper, cosa que no pot dir la meva dona, la Rosa, dos anys més jove que jo.

Si no fos per algunes fotografies –molt poques–, la Rosa gairebé no podria recordar la figura del seu pare, una bona persona que va morir l’any trenta-nou a la platja del Barcarès pel fred i la gana que va passar a la sorra. Es deia Josep Jordi i Vidal, i va anar al front malgrat els consells del metge de capçalera que insistia a certificar-li la malaltia estomacal que patia. Qui hauria d’haver estat el meu sogre, que era una persona d’una gran integritat, no ho va acceptar perquè, tot i que no era un home “d’idees”, no va permetre que veïns, amics i companys de feina li traguessin les castanyes del foc. En canvi, el meu pare, fervent republicà i catalanista, va avançar la seva incorporació a l’exèrcit com a voluntari per introduirse en el cos sanitari dels carrabiners en què es mantindria a certa distància de les trinxeres.

A partir dels anys seixanta, algunes de les situacions més incòmodes que vam viure en família van ser les manifestacions radicals del meu pare a favor de l’acció i el compromís, quan retreia la tebior i passivitat general o d’alguna persona en particular davant les arbitrarietats del règim. Això alterava profundament la Rosa, conscient que aquell home en aparença tan abrandat no havia donat la cara a l’hora de la veritat, i que, en canvi, el seu pare, d’un tarannà ben diferent, hi havia deixat la pell, cosa que a ella li havia robat la infantesa i l’adolescència. Sé que ella, per prudència –per això s’empassava les llàgrimes– mai no li va retreure la contradicció entre dits i fets. En vam tornar a parlar a la sortida del Teatre Nacional, en la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, després de veure un cop més aquell cartell que pregunta: “I tu, què has fet per la victòria?”.

La meva sogra, ja vídua, que prou feina tenia per mantenir el pis i els fills, es va haver de guanyar la vida fent d’escarràs i va posar la Rosa a treballar als dotze anys perquè necessitava el migrat jornal que podia guanyar. A part de la falta de recursos, mai no va comprendre l’interès que la seva filla tenia per tot el que fos llegir, estudiar i aprendre. L’única ajuda que van rebre de la família va ser més aviat interessada: uns cunyats benestants que tenien dues filles es van fer càrrec del germà de la Rosa –els feia gràcia, un noi– i se’l van endur a casa amb la intenció de pagar-li una carrera. Ell, però, així que va poder, es va desfer d’aquella tutela, va tornar a casa i va aprendre un ofici a l’Escola del Treball.

Si el seu pare no hagués mort tan jove, la Rosa sí que hauria aprofitat qualsevol oportunitat, però la seva mare, a part de les dificultats per sobreviure, mai no va ser sensible a la seva capacitat per a l'estudi –més, tractant-se d'una noia!– i no va escoltar una excel·lent professora de l'Escola Baixeras, la senyoreta Santullano, que s'havia adonat de les possibilitats d'aquell infant i s'oferia a tramitar-li una beca per aprofitar la seva intel·ligència i bona disposició.

(Fragment de "La família", del llibre Sala de miralls, 2013)