En la millor poesia de tots els temps hi ha un protagonista d'excepció: el llenguatge. Però l'objectiu últim del discurs poètic és combinar emoció i sentit. Tret de la pintura, cap de les arts conegudes sembla capaç de construir una relació tan estreta amb l'absolut. Aquesta recerca porta molts autors a identificar escriptura i refugi, però sobretot els ajuda a establir un món propi que quedarà com a espai inqüestionable de les seves creacions.

De fa molt que la poesia ha de lluitar contra una concepció del temps que vol convertir la paraula en un valor passatger. Els llibres gaudeixen de poquíssimes oportunitats, i mentre perden sense remei la batalla del present s'enfronten a una societat que ja no considera la memòria com un bé estimable. A més a més, la poesia està en franca retirada davant la tirania immediata de la imatge. La imatge fa possible la creació de ràpides impressions estètiques: un quadre d'Egon Schiele, una escultura d'Aristide Maillol, un edifici de Le Corbusier, poden sucumbir a la universalització que atorga la fotografia, però el poema, un fet d'escriptura, de conceptes, queda massa sovint associat a la vida fugissera dels llibres.

Indagar la incertesa
L'aparició d'obres reunides trenca amb la injusta fagocitosi del mercat. De cop i volta, aquells poemes que havíem oblidat, els llibres que groguegen a la biblioteca, se'ns mostren de nou sota l'esplendor de la lletra impresa. Descobrim la facultat atemporal de la bona poesia i celebrem que a hores d'ara algú tingui prou seny per considerar encara l'art de cercar bellesa a través de les paraules com una arma carregada de futur.

Si explorem una mica la trajectòria literària dels escriptors dels 70 podem comprovar de seguida que la poesia de Feliu Formosa queda marcada des del començament per una idea del temps molt personal. En lloc d'ajustar-se a la inconcreció que marquen els rellotges digitals, l'autor roman fidel a les busques de precisió suïssa, i això atorga a la seva poesia un ritme d'escriptura i de recerca que divergeix dels seus contemporanis.

Però no és aquesta l'única característica a partir de la qual podem establir diferències. Com molt bé apunta Enric Sòria al pròleg d'aquest imprescindible Darrere el vidre (poesia, 1972-2002), Formosa va quedar esplèndidament retratat a partir de les paraules que li va dedicar Jordi Coca al pròleg de Per Puck (1992). És en efecte "l'evidència del misteri i el misteri de l'evidència" el que defineix amb més encert la recerca del poeta. No és estrany si pensem que beu de fonts no gaire habituals a la poesia catalana contemporània: la literatura centreeuropea i la nòrdica, els aspectes de Shakespeare que més voregen el mite, l'expressionisme que, com a generador de mons interiors, es manifesta amb tota la càrrega transgressora que pot albergar l'ésser humà. Imaginem Formosa compartint una tarda de boira amb Georg Trakl, bevent de la copa emmetzinada de subtileses d'Ibsen o discutint de concepcions espacials amb el pintor Van Eyck.

I és que la poesia de Formosa s'articula al voltant dels plecs que la vida quotidiana abandona al seu pas. Hi ha un vers a Per Puck que defineix amb molt d'encert aquesta situació: "¿Per què les teves cartes, si vivim tan a prop?". El lector no triga a descobrir que el poeta s'ha posat com a objectiu indagar la incertesa, la totalitat que amaga una mirada, l'equilibri difícil dels mots quan han estat presa de l'angoixa que transmet el desig de coneixement. Així com la imatge no implica pensament, l'escriptura necessita gratar amb les ungles la terra del subsòl, afegir alguna cosa abans que el sostre s'enfonsi sobre la claredat.

Seria, però, profundament desencertat transmetre la idea d'un Feliu Formosa fosc o difícil. Al contrari, el seu treball de llenguatge, sempre al límit del que és possible, ens dóna l'oportunitat de penetrar misteris i sensacions d'un món cada vegada més superficial. La seva poesia extrema la tensió de l'arc per definir la trajectòria, però la fletxa surt dòcil i neta. Quan encerta en la diana, ha estat capaç de reunir l'aire necessari al poema. Així és com rep el lector l'essència d'un pensament que no sols ens explica les formes de resistir el buit de la contemporaneïtat, també construeix un trajecte possible. El llenguatge com una tradició que l'art transforma, la poesia com una recerca als límits del sentit.

No hem llegit Formosa
Per últim caldria apuntar una altra sensació que ens brinda Darrere el vidre. A mesura que retrobem els poemes de Raval, de Semblança i del Llibre dels viatges, entre d'altres, ens assalta la certesa que encara no havíem llegit Feliu Formosa com mereix. No per complex, qui busqui la senzillesa conceptual de la poesia val més que dediqui el seu temps a una altra cosa, sinó per la multiplicitat d'idees que hi viuen, per l'ambició de les propostes, per la intensitat del seu treball poètic.

Potser, només potser, si atenem a l'estranya situació que la poesia comença a tenir dins d'un mercat que premia l'obvietat, hauríem de transgredir el suport tradicional del gènere. Recitals i lectures públiques ajuden a aquest propòsit, però també es podrien assajar altres accions. ¿Per què no fotografiar poemes proclamant la bellesa del llenguatge decandint-se sobre la pàgina en blanc? Proposo Entre dues batalles, d'Albes breus a les mans, com a primera imatge per embellir la globalitzada coloraina del ciberespai. Potser d'aquesta manera començaríem a perdre dignament la batalla contra la banalitat.

(Xulio Ricardo Trigo. "Feliu Formosa: el plaer suprem de l'escriptura", Avui. Cultura, 1 de juliol del 2004)
 

* * *
 

De les moltes maneres que hi ha d'escriure més poesia, la més habitual és d'escriure'n més; de les que n'hi ha d'escriure un altre llibre, però, Feliu Formosa ha triat per a confegir aquest Cap claredat no dorm potser la més difícil: girar la vista enrere per tal de fer possible mirar cap endavant. Atenent a les dates en què van escriure's tots aquests poemes, podríem dir que el llibre que tenim entre les mans pot funcionar com una antologia invisible de Feliu Formosa on ja han quedat recollits els primers poemes del seu avenir. Saber que sempre hem escrit permet entendre perquè sempre escriurem.

(Antoni Martí Monterde. "Feliu Formosa: la mesura de la impaciència", pròleg a Cap claredat no dorm, Lleida, Pagès Editors, 2001, p. 18)
 

* * *
 

"No us deixeu seduir", dictava al Saló Diana. Alguns espectadors-alumnes, d'Aula Brecht havíem pres llapis i paper i escrivíem. Jo recordava en Feliu, com el vaig conèixer a Terrassa. Els nois de classe de literatura s'havien atrevit a muntar un Lorca. Bodas de Sangre, justament. "No heu de ressuscitar". Prenia nota. Ara, els nois, no sabien com sortir-se'n. "El dia ve a la fi / Ja bufa el vent nocturn / I l'alba no vindrà." Eren temps de clandestinitat encara. […] En Feliu vingué, i pacientment s'empassà un assaig general de l'obra de Lorca. La representació, per part dels nois, fou calamitosa. Alguns, vergonyosament, amb sentit del ridícul, ho volien deixar córrer i tot. En comptes de dir-los res de les falles de conjunt, es limità a corregir detalls. Els nois s'animaren i l'endemà ho van fer força millor. "No us deixeu reduir / a ser esclaus i explotats", anava dictant, no fa pas gaires dies.

(Lluís Busquets i Grabulosa. "Feliu Formosa, home de teatre i solitari sociabilíssim", dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona, El Mall, 1980)
 

* * *
 

Si Shakespeare és el Teatre, si el teatre és on el món es manifesta alhora terrible i banal, si el sentit velat de la poesia arriba fins al sentit del no-sentit per la bellesa de la paraula –Une rose dans les ténèbres?, havia escrit Mallarmé–, si al teatre essencialment es juga amb la veritat i la mentida, Feliu transmuta la modesta aparença inicial del seu llibre –uns poemes i unes proses que evoquen moments estel·lars de la història del teatre– en un text plural i savi on res no hi és sobrer i la vida, acompanyada de la mort, es mostra insuportable i bella.

(Jordi Coca. Pròleg a Per Puck. Barcelona, Columna, 1992)
 

* * *
 

Ha escrit un text cabdal en la literatura catalana: El present vulnerable. Diaris I (1973-1978). És el dietari d'un poeta que s'ha reconegut plenament com a tal en la maduresa, i amb una clara voluntat de reflexionar sobre la poesia i sobre l'acte de la creació. Després d'haver destacat en el món del teatre, en un moment en què tirava endavant una vocació pedagògica a l'Institut del Teatre de Terrassa, i una tasca virtuosa com a traductor de l'alemany, Formosa, inicià el camí poètic, i aquest diari és la crònica imprescindible de la nova projecció de la seva personalitat.

Així, El present vulnerable és una crònica amb doble sentit: de la presa de consciència com a poeta (bagatge de lectures, traduccions, reflexions que traeixen els dubtes íntims de l'escriptor) i de l'evolució personal (morts, dolors íntims que han tingut un efecte notable en l'escriptura, el plantejament pràctic de la condició de l'home). Assistim també a l'acte de creació, o si més no, n'endevinem els mecanismes, ens dóna breus tasts de proses que poden desembocar en textos més complets, i participen de la complexitat dels somnis. Però els Diaris són també una mostra excel·lent d'una prosa depurada, flexible i àgil, que es demostra capaç d'expressar un pensament en formació i les giragonses d'una vida dels homes i les dones, i una prova del to d'equanimitat que caracteritza Formosa: ben lluny de la insolència o la rebequeria maldestra.

(Enric Bou. "Feliu Formosa", dins Riquer/Comas/Molas, Història de la Literatura Catalana, vol 11, Barcelona, Ariel, 1988: p. 371-372)
 

* * *
 

El present vulnerable és un diari intel·lectual, no un relat quotidià de fets, tot i que accions, anècdotes, se n'hi troben, però sempre com a matèria de pensaments, a vegades trampolí de la imaginació. El mateix cal dir de la poesia, també és de pensament, es nodreix d'idees encara que neixi de la realitat: actes, contactes, impressions visuals, tot hi té transcendència. En aquell conegut poema que fa 'sóc amic de la tarda d'hivern...' Formosa indica un dels seus intents, el de 'comprendre el llenguatge atzarós dels objectes interns' i transcriure'l. Això no significa una poesia obscura, però sí subtil. No és difícil d'entendre que la música sigui 'de plata fosa' ni que dels pètals vinguin besos, que un poeta assimili d'un altre poeta la idea del temps, ni d'un altre encara, que tot resulta atzar... Aquest és Feliu Formosa, el de presència invulnerable, poeta d'imatgeria, el de les fidelitats.

(Anna Murià. "Presència invulnerable". Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1994)
 

* * *
 

El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) –Premi de la Crítica Serra d'Or, 1980–, amalgama d'aprenentatges professionals i personals i de reflexions intel·lectuals a l'entorn del fet literari i la recerca d'una veu poètica pròpia; una crònica heterogènia i malenconiosa, de prosa depurada i àgil, on Formosa parla, entre altres coses, de Rilke i Valéry, de Losey i Visconti, del descobriment d'una ciutat desconeguda i la interpretació d'un gest, de la militància política i de l'evolució i creixement dels fills. Diari on el temps flueix i s'amaga, on l'emoció de l'escriptor va traçant una línia recta, com la darrera encefalografia de la dona amb qui havia viscut durant catorze anys. I on es tanca un cicle.

(Anna M. Gil. "Feliu Formosa: l'explorador". Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1994)
 

* * *
 

Ell, juntament amb altres creadors, però sobretot ell, va ser qui en la dècada dels seixanta i dels setanta va saber introduir a casa nostra, d'una manera profunda, rigorosa i gens frívola, algunes de les més grans aportacions de la dramatúrgia europea contemporània. A ell, li devem el coneixement de tècniques i teories teatrals transcendents i profundament renovadores, en un moment en què el teatre català es buscava a si mateix i necessitava una empenta per tirar endavant. El teatre com a espai de llibertat, com a arma combativa, com a epicentre dels conflictes de l'home en societat, com a plataforma de la revolta i de la lluita.

(Sergi Belbel. Dins DD. AA.: Feliu Formosa. Col·lecció Homenatges. Ajuntament de Terrassa, 1995)