L'escriptor austríac Klaus Ebner és un autor que escriu poesia en alemany i català. Enguany, aquesta particularitat ha sobtat com una agradable sorpresa literària. Ebner, que va aprendre el català de manera autodidacta, acaba de publicar Vermells, un poemari en català que li ha editat l'editorial de la Cerdanya SetzeVents.

—Klaus Ebner, què el va impulsar quan era jove a aprendre de manera autodidacta el català sense tenir, inicialment, cap vinculació amb aquesta llengua?
—A l'inici vaig descobrir el meu interès per a llengües estrangeres amb el francès i vaig començar gairebé immediatament a aprendre altres idiomes en paral·lel, com per exemple l'italià o l'àrab. El català em va atreure perquè és una llengua romànica i probablement perquè és una llengua que no es pot aprendre tan fàcilment a altres països. Potser vaig pensar que amb el català tenia alguna cosa de particular.

—Quins mitjans va fer servir per aprendre'l?
—Cursos per a autoaprenents, com el «Digui Digui», alguns llibres de literatura, un diccionari de Pompeu Fabra, i un gran nombre de cartes que vaig rebre de corresponsals catalans. A més, el Joan Campabadal i Breu, ensenyant i amic des de molts anys, va enviar-me molt material lingüístic, articles, catàlegs, postals, i adhesius de la Generalitat.

—I, concretament, escriu poemes en català i en alemany? No li surten poesies en cap altra de les 8 llengües que domina?
—Normalment no. Vaig també escriure alguns poemes en francès però penso que en aquest cas només he «tastat» una mica i no va ser mai una producció seriosa. He sempre escrit poemes en alemany, i la meva poesia catalana va sorgir després del 2002-2003, dos anys durant els quals vaig llegir molts llibres de literatura catalana, això vol dir prop de quatre mil pàgines per any.

—Ens podria explicar en poques paraules què és Vermells?
—Una cadena de poemes – perquè estan sempre encadenats per una paraula comuna – que representen i investiguen les connotacions que tinc amb el color vermell. Pensaments i acudits que parlen de l'aurora i del foc, de l'amor i de la sang.

—On troba la seva inspiració poètica?
—En mi mateix. Potser això sona una mica estrany o fins i tot altívol, però quan escric un poema, em sembla que hi ha una mena de veu en mi que està dictant el que haig d'escriure. És clar que en els meus poemes repercuteixen les meves experiències; aquestes, però, poden datar des de fa deu o vint anys – formen una barreja que, juntament amb un sentiment particular, forgen el poema que escric. Potser cal esmentar en aquest context que escric poesia sempre a mà, amb un llapis o una ploma, mentre que escric la prosa directament a l'ordinador.

—Vostè defineix la societat catalana com molt oberta i, en canvi, hi ha qui la defineix com tancada. Com s'ho explica?
—Quan vaig mostrar alguns dels meus poemes a amics catalans i finalment a l'editorial, vaig expectar sorpresa i dubtes; però he rebut entusiasme i encoratjament. Puc imaginar que una persona que rebutja la cultura pròpia del país, considera la societat catalana com a tancada. Però quan hom és obert per a aquesta cultura, es pot experimentar un poble particularment acollidor.

—Coneix la realitat política del nostre país?
—Jo no visc a Catalunya o a un altre País Català, però com a catalanòfil l'actualitat m'interessa. Tinc molt més coneixença sobre la realitat política d'aquest país que la majoria dels austríacs (que coneixen la paraula «català» només en relació amb els èxits del Barça), però si em comparo amb una persona catalana que viu a Catalunya i s'interessa als fets polítics i socials, no puc mai saber-ne el mateix.

—No li sobta la impressionant literatura catalana que hi ha provinent d'una terra de relativament pocs habitants?
—Aquesta literatura sorprenent sempre m'atreia. De l'altre costat, jo vinc també d'un petit país, amb vuit milions d'habitants, que té una literatura de valor mundial. Voldria només esmentar els noms de Stifter, Kafka, Werfel, Zweig, Bachmann, Bernhard, Canetti i Jelinek. No és la grandària d'un país que defineix la seva cultura però la seva població i els contactes interculturals d'aquesta, i espero que un dia també la literatura catalana tindrà la repercussió internacional que mereix.

—Com va sorgir el seu amor per la cultura catalana?
—Sempre tenia un interès per a cultures petites i minories lingüístiques. Però penso que el meu amor va sorgir quan vaig descobrir una literatura inesperadament rica com és la catalana i un poble molt acollidor.

—Viatja sovint a Catalunya? Què és el que més li agrada?
—Viatjaria molt més sovint si no fos també per una qüestió de diners. El que més m'agrada són la gent i la cultura, i finalment els amics que ja tinc aquí.

—Curiosament, vostè és especialista en informàtica. Hi ha algun tipus d'influència de la seva especialitat en la seva obra literària?
—Només una influència pràctica perquè escric a l'ordinador i utilitzo les possibilitats que la tecnologia m'ofereix. Però no veig cap altra influència.

—Precisament, vostè està permanentment connectat amb Catalunya a través del facebook. Com evoluciona l'experiència?
—L'editorial SetzeVents utilitza el Facebook com a eina de comunicació amb els autors. Això va ser la meva «entrada», però he entès ràpidament que aquest sistema em serveix com a comunicador a moltes persones als Països Catalans, autors i amics. A més sóc un usuari de Segona Vida (Second Life) que a més ofereix la possibilitat de parlar amb altres usuaris dotats d'altaveu i micròfon. Aquesta experiència fa desaparèixer les distàncies.

—Per què parla en francès als seus quatre fills? Considera, com algun especialista, que l'ús d'una o altre llengua pot canviar o influir en les relacions socials?
—Jo penso que ser bilingüe o parlar més d'una o dues llengües és un tresor personal perquè la persona bilingüe és «a casa» en dues cultures. Si coneixem més cultures i societats, som molt menys disposats a intolerància i conflictes. Jo no sóc bilingüe però si puc oferir aquesta capacitat als meus fills, és un gran plaer fer-ho. Vaig triar el francès perquè és la llengua estrangera que estic dominant millor.

—Com valora la seva feina de traductor d'obres literàries del francès i del català a l'alemany?
—És una feina que m'agrada molt. Malauradament la traducció no és la meva feina principal (que són la informàtica i la gestió de projectes). Vaig traduir una novel·la de J. N. Santaeulàlia a l'alemany però encara no hem trobat cap editorial que la publiqui. Temo que em faltin les bones connexions per a traduir obres literàries i publicar-les. Doncs la major part de les traduccions que faig són textos informàtics i de l'anglès.

—La seva obra també inclou narracions que tracten sobre tradicions jueves. D'altra banda també va escriure un assaig sobre l'islamisme a Europa. Què el motiva a escriure sobre civilitzacions aparentment tan separades?
—Penso que ja no estan tan separades. L'Europa té una relació íntima amb la cultura jueva, i sobretot a Àustria on hem tingut un component jueu força important en la nostra cultura per molts segles i després hem desencadenat i viscut l'horror de la shoah. I l'islamisme, sobretot l'islamisme violent, el jihadisme, és una amenaça actual que sentim pertot arreu. Per tot això penso que les civilitzacions que va esmentar pertanyen també a la meva vida.

—Per acabar, quins són els seus propers projectes literaris més immediats, en general, i catalans, en particular?
—Estic cercant una editorial a Àustria o Alemanya per al meu assaig historicocultural sobre Andorra que vaig escriure al cap del 2007; i actualment estic escrivint dues novel·les en alemany, de les quals l'una tracta sobre les creences religioses de la humanitat. En català he començat a escriure un recull de poesia que reflecteixi les meves experiències andorranes; encara no estic segur sobre la forma – potser seran poemes en prosa – però sento que aquest projecte ja està creixent dins el meu cap.

—Moltes gràcies de debò, Klaus.

(Ramon Texidó: "Entrevista amb Klaus Ebner", Diari Maresme, 29 d'agost de 2009)