el matí que m'obre els ulls
un ornament pintat de nou
l'aspecte ple de telamons
sintaxi amb saber de segles
sobre la pilastra roja
la cariàtide asseguda
m'observa ella assíduament
durant l'ahir d'un gran instant
està enviant un bes al vent



comunes les celles
palpant una idea de falsos sentits
m'estic aturant
i desapareixen les últimes certeses
entén el riure del sol ponent
emmudeix per respecte al monocromàtic
la lluïssor tanmateix
et toca a la galta i engendra una llàgrima
sobtadament se m'acudeix que tu
del sabor ets l'onada



paraula màgica
de vol
com de passatge
sineiaué
a la boca
mentre la gent està mirant
paraula màgica
en la carretera
dic sineiaué
i somric com el somnàmbul



tenim el fred com a signe al front quan s'obre la mà una flor de gebre floreix la tija puja toca la galta sentim el tacte una pertorbació del fred que tenim coneixem les conseqüències la tija el signe necessitem un judici sobre aquesta flor de gebre es converteix en un penjoll de glaç s'enredera veiem el cor brilla lleugerament al bell mig de la tija del caramell glaçat però veiem els batecs moviments una vivacitat que no havíem esperada el cor dins el gel un signe que posseïm i sentim la galta el tacte la calor ens ruboritzem perquè vam oblidar el fred vam oblidar-lo tan ràpidament



confiar els infants un xiulet en la nit anit bé que es vegi l'astre de llenya em donen la mà com si fos la joguina de l'adolescència anit un xiulet estrident els fullatges murmuren a qui pot més el tritlleig d'un mòbil trenca l'absorbiment la confiança i els infants no cal oblidar em miren amb aquells ulls enigmàtics com telamons la insinuació de l'etern estic buscant dins la bossa però no hi ha res penso que res a dir encara sento les mans el xiulet un altre potser almenys calla el mòbil mentre brilla l'astre de llenya la seva pell rovellosa s'arruga prenc el barret endebades assajo de palpar el xiulet endebades anit perdudes les mans estic sol

(Del llibre Vermells, 2009)

* * *

cap al sud cap a l'est
del blau al blau
de la borrasca a la brisa
de la glacera a l'oceà
a en Heinrich importaren els tresors i la saviesa
verborgen schatz vnd wistuom
però ja se m'ha acudit que són els colors
que m'atreuen tant



nafres d'aleshores i nafres d'ara
la guerra que ningú no volgué
rat koji nikto nije htio
de Lissa i Sarajevo fins a Dubrovnik
la història es repeteix
cloc els ulls
i sento els batecs del nostre cor



estic fullejant un llibre:
el títol en el color del cobalt (que és un atzar)
l'autora amb el cognom com el primer poemari
llegeixo, pensiu
la Montserrat ens llegà un volum feixuc
el pes del qual s'anunciava constantment
sense que jo hagués entès que ho feia només per a mi
pàgina per pàgina m'arpa l'enteniment que
els camps foren dins el meu propi país
encara que els paràgrafs em roben l'alè
estic admirant l'elegància de l'estil d'escriure
un assaig contra l'oblit
una llista de noms
pàgina per pàgina

(Del llibre Blaus, 2015)