"Ens hem estès més del que ens proposàvem, en aquestes notes biogràfiques de Ramon Llull. Ben mirat, però, la gegantina personalitat del polígraf mallorquí exigeix de tot aquell que la vulgui estudiar, una atenció tant o més gran en l'examen de la seva vida, que en el de la seva obra. En realitat, és un d'aquells homes de pensament i d'acció per als quals l'escriptura és tan sols un dels mitjans d'expressió del seu viure interior. En ell tot parla, tot és llenguatge vehement de la idea divina que el posseeix. Llibres i prèdiques, visites a prelats, reis i papes, hores de mística contemplació i viatges incessants d'una a altra banda de tot el món aleshores desconegut, pensament i acció, oració i tracte amb els homes, tot era una expressió de l'abrandament interior, del zel apostòlic que el consumia. Ramon, com tots els grans místics, es troba dins la literatura per pur accident. La literatura que ell produeix no basta per a explicar-lo, i totes les obres que ell, sense voler, donà a la nostra literatura, no igualen pas la titànica grandesa d'una vida com la seva -la més gran, sens dubte, de les seves obres-, la qual no admet, potser, comparació més que amb la de Sant Pau, per la seva intensitat, el seu dinamisme, la seva insaciable set d'ubiqüitat. Ell, com l'Apòstol dels Gentils, ens dóna en acció tota una odissea cristiana i marca amb la petjada dels seus peus apostòlics la pols de tots els camins que porten al món dels que viuen fora la llei del Crist i solca totes les mars del gran periple mediterrani de l'heroi homèric, a la recerca, no d'un repòs, sinó d'horitzons cada dia més amples vers la conquesta de les ànimes. La vida de Ramon Llull val per tota una Croada. Més encara, és, en realitat, la darrera Croada, planejada i portada a terme per un sol home; croada que acabà, tràgicament, amb el sacrifici i el martiri d'aquell gran incomprès, d'aquell gran "fantàstic" que fou, tot alhora, el cabdill i l'exèrcit de la fallida empresa. Com la seva obra, també la seva vida té el valor d'una representació integral de l'ànima de l'Edat Mitjana. I és aquest sentit i esperit de croada que té la seva vida, el que ens pot aclarir tota la intensitat d'aquesta representació. És el moment de declinar a la seva posta definitiva, que la darrera croada representada per la vida i l'obra de Ramon Llull sintetitza tota l'essència i tot l'esperit de l'Edat Mitjana. [···]
El temperament de Ramon Llull presenta una combinació de seny i de follia, com sols la podem trobar en els grans místics. La tossuda insistència amb què ell importunava els Papes a favor dels seus projectes, li valgué a la cort romana la fama d'home fantàstic. Ell recollí amb irònic humanisme aquest qualificatiu en el Phantasticus, obra característica del seu temperament, en la qual disputen ell i un clergue mundà i panxa-content. El clergue, després d'escoltar-lo -llegim en una acotació al diàleg-, risum profundit vehementer, i li declara: Credebam te, Raymunde, phantasticum esse, modo vero... esse phantasticissimum. [···] Tot en ell era elevat a la sobrehumana potència; les seves facultats havien arribat per llur descomunal dinamisme a la pròpia superació. Era el seu seny un sobre-seny; i el seu sentir, un sobre-sentir, així com el seu voler era un sobre-voler, i el seu amar un sobre-amar. En les seves mateixes obres mostra tenir consciència d'aquesta d'amirable plenitud de la seva vida espiritual. [···] Aquesta sobre animositat, obra conjunta de la voluntat humana i de la gràcia divina, segella amb una empremta inconfusible la vida i l'obra del gran místic mallorquí. Ramon lo Foll, Ramon lo Fantàstic, com ell mateix s'abellia de qualificar-se, era, però, el mateix home que exaltava el seny humà fins a atribuir-li poder per a penetrar els misteris del dogma amb la llum de la raó i fer-los així comprensibles al món dels infidels, i per a reduir a un esquema de fàcil i pràctica manipulació, que permetés la solució immediata de tots els problemes, el complexíssim organisme del nostre pensar. Aquesta extraordinària aliança de facultats extremes i aparentment incompatibles, característica de Ramon Llull, la trobem encara en altres aspectes de la seva personalitat. No és solament l'aspecte de la contemplació i de la mística, que equilibra en el seu esperit la tendència racionalista del seu pensament apologètic, sinó que també el caire naturalista i experimental que té la seva orientació científica, és un dels factors més importants d'aquest equilibri. El mateix filòsof, és qui primer, en terres hispàniques, proclamà la utilitat i la necessitat de l'experiment i de l'observació psicològica en les ciències de l'esperit. "Ramon llull, ha dit Torres i Bages, ha estat un factor fecundíssim en el pensament català en quant s'ha conformat amb la inclinació racionalment observadora de la nostra gent".

(Del llibre Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Barcelona: Alpha, 1958, p. 26-34)

* * *

"Blanquerna. - Amb aquesta designació és coneguda generalment la gran novel·la mística i social de Llull, el títol de la qual és Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna, amb la variant de Llibre d'Evast e Blanquerna. És, aquest, sens dubte, el llibre de Llull on més vivament resplendeixen les seves altes qualitats poètiques i literàries, com són un extraordinari poder d'evocació, una força creadora de figures humanes, la seva ardent imaginació, el seu do de bastir monumentalment una ficció novel·lesca i de donar plasticitat i vida a figures simbòliques i al·legòriques; en una paraula, el diví secret del poeta d'encarnar en forma bella i concreta i de combinar en una harmònica arquitectura els anhels i les esperances, els goigs i els turments, les visions, els somnis, les idees i els sentiments, les passions i els ideals de la vida d'un home. El Blanquerna, malgrat el seu fons eminentment doctrinal i didàctic, com el de totes les obres lul·lianes, és plenament, per la seva forma, un dels grans monuments de la bella literatura de l'Edat Mitjana, i és l'exemplar primer (i en la seva època, l'únic) d'una vasta novel·la escrita en llengua vernacla per donar bella i popular expressió literària als grans ideals de l'espiritualitat cristiana de l'Europa medieval.
Sembla que l'autor escriví el Blanquerna primerament en català i el traduí més tard al llatí, encara que no manquen d'altres que sostenen, sense gaire fonament, la prioritat de la redacció llatina sobre la catalana, que en tot cas, és indubtablement deguda a Ramon Llull.
La nota característica del Blanquerna és que l'autor segueix el seu protagonista des de la seva naixença i a través de les etapes principals de tota la seva vida. Per això podem amb tot fonament afirmar que aquest llibre lul·lià és el més remot precursor, en la història de la literatura europea, d'aquesta forma novel·lística tan conreada modernament, que els alemanys anomenen Entwicklungsroman, "novel·la d'evolució"."

(Del llibre Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Barcelona: Alpha, 1958, p. 81-82)

* * *

"MODERNITAT I AUDÀCIA EN LA POESIA D'AUSIÀS MARCH

Com podem veure, d'aquesta anàlisi, un xic detinguda, de la poesia d'Ausiàs March, surt ja des d'aquest moment formada una imatge de l'ànima del nostre poeta i una impressió de la seva obra, que no es troben pas gens d'acord amb la fama que els crítics i els historiadors literaris generalment li han atribuït de poeta gris, taciturn, raonador, tan mancat de sentiment i d'imaginació com ric de pensament especulador i d'observació psicològica. Cal saber llegir Ausiàs March. Cal saber tenir paciència per contemplar la lenta desfilada dels núvols grisos de les seves estances i per esperar l'esclat súbit de llampegar i retornar de la furiosa passió concentrada. Ausiàs March en aquests moments de màxima sinceritat gosaríem qualificar-lo de precursor de la lírica moderna, especialment de la romàntica, com a expressió directa, sense recursos d'imatgeries mitològiques o convencionals, de la individualitat viva del poeta. Ausiàs March i François Villon ja assenyalen l'adveniment i el domini d'una nova sensibilitat; deixant enrere els jardins simbòlics i artificiosos del petrarquisme i de les escoles poètiques de tradició medieval, truquen fortament, de vegades amb brutalitat, a les portes d'una nova lírica de tons accentuadament dramàtics i fonamentalment realista. Ausiàs March retorna a Dant, per damunt de Petrarca; però tot respectant l'armadura escolàstica del cantor de Beatriu, té el gest atrevit de llevar a l'amada tota significació transcendent i tota intenció de simbolisme més o menys concret i conscient. I el que hereta Ausiàs March del Dant és principalment el seu fort sentit realista de la vida i la seva profunditat de pensament."

(Del llibre Ausiàs March. Barcelona: Alpha, 1959, p. 71)

* * *

"ELS CANTS MORALS

Malgrat les altres dots que mostra posseir Ausiàs March, la seva obra fou influïda, fatalment, pels corrents i les tendències de la seva època. L'ideal que en general perseguien els poetes medievals era exposar bellament per mitjà del llenguatge rimat i dels recursos de la imaginació, la veritat mateixa amb el propòsit d'ensenyar-la al lector. Així s'explica que la majoria dels poetes lírics d'aquella època siguin sempre moralistes i didàctics. Aquesta unió de la poesia amb la filosofia i la ciència és particularment accentuada en Ausiàs per tal com ell aspira a cantar l'amor a fi d'escorcollar-ne els enigmes; en el fons ell es proposà construir en els seus Cants tot un tractat de psicologia i de moral de la passió amorosa. L'aspecte moral és especial objecte de les seves meditacions en la secció de la seva obra que ha estat intitulada Cants Morals. A aquest deu principalment Ausiàs la seva gran fama de moralista. Els Cants Morals vénen a ésser, com diu Torras i Bages, "meditacions líriques sobre les seves passades errors; expressió del penediment per les seves passades defallences i dels propòsits de mudar costum; una exposició de la moral cristiana i especialment de la doctrina escolàstica de la Virtut i del Bé". [···]
Segons Ausiàs March, que segueix en aquest punt les doctrines d'Aristòtil, la llei moral reposa en la recerca de la benaurança o del bé. Però el bé té per a un cristià una doble significació; pot ésser terrenal o celestial. El principal esforç del poeta s'aplica a esbrinar en què consisteix el bé, la benaurança que ens és accessible en la vida terrenal. En els seus Cants trobem una exposició raonada de les principals opinions dels grans filòsofs i moralistes que han tractat d'aquesta qüestió. Hi revisa les opinions antagòniques dels epicuris i dels estoics. Es manifesta francament contrari a la doctrina del plaer dels primers, i s'inclina a la dels segons, per bé que l'atenuï amb l'opinió eclèctica d'Aristòtil. Ni les riqueses ni l'honor constitueixen el fi darrer de l'home. Si l'honor és un bé, declara, és, en tot cas, per a aquell qui honora i no per a l'honorat. Per a aquest no és més que el signe del bé i si el bé manca, l'honor és una follia que l'home bo té en absolut menyspreu. Distingeix el fals honor de l'honor veritable. El fals és el que atorguen els homes; el ver no és més que l'esplendor i la recompensa de la virtut. L'honor fals es confon amb la reputació, desitjada pels vanitosos. Així i tot, considera saludable el desig equilibrat de la bona reputació.
De la salut aifrma que no és un bé en absolut, car solament els malalts la senten com a tal, d'igual manera que la riquesa apareix com un bé absolut solament als pobres.
Dels plaers corporals opina categòricament que són béns desitjables, perquè són el mateix fonament de la nostra existència terrenal i no és possible de renunciar-hi. Malgrat això, essent béns comuns a l'animal i a l'home i, d'altra banda, limitats, no poden satisfer plenament l'ànima.
L'únic bé que interessa a l'essència mateixa de l'home, i que és el seu acte propi i específic, és el Bé. Té altres noms: virtut, saviesa, coneixement: "Lo delit d'hom en l'entendre s'assenta... Si ho fa per Déu, sa vida és perfecta" (C, 65, 72). [···]
Si tota la doctrina d'Ausiàs sobre la felicitat peca de vaguetat i de vacil·lació, la seva doctrina de la virtut, per contra, és exposada amb més seguretat i precisió. Defineix la virtut dient que és l'habitud del bé. No sols és necessària la disposició natural per a la virtut; cal també l'acte. La virtut és, per ell, també definida com el mitjà entre els extrems (in medio consistit virtus), seguint Aristòtil:

Car la virtut en lo mig lloc se met
e los extrems per vicis abandona.

(XXX, 31, 32)"

(Del llibre Ausiàs March. Barcelona: Alpha, 1959, p. 108-110)

* * *

LA HISTORIOGRAFIA MEDIEVAL CATALANA

En totes les literatures nacionals el gènere històric comença amb la primera cristal·lització de la forma constitucional de l'Estat, d'una jerarquia fixa i permanent al voltant de la qual funcionen, d'una manera normal i regular, els organismes encarregats de mantenir l'estructura social i els drets i els deures individuals. A aquestes condicions externes s'ajunten altres d'internes, indispensables també perquè sorgeixi el gènere històric. Aquest es fa necessari, i neix, quan, assolida, gràcies a aquelles condicions, la unitat política d'un poble sota l'autoritat suprema d'un individu o d'una institució, es produeix en l'esperit de les seleccions cridades a ocupar els llocs eminents de la governació del país, la consciència de la missió històrica de l'Estat. Llavors la tendència natural i instintiva a registrar fidelment els fets importants de la vida de la nació es fa sentir com una viva necessitat, i la primera organització, conservació i classificació dels documents de la vida oficial és immediatament acompanyada d'una tendència espontània a treure aquests documents dels secrets de les cancelleries, per tal de traçar, amb llur contingut prèviament seleccionat, una relació o exposició que divulgui i perpetuï la memòria de les empreses i les activitats, amb les quals s'enalteixin o restin simplement justificades l'acció i la permanència mateixa del poder constituït. Aquest és l'origen de la forma més simple de la historiografia: la Crònica.
En les societats primitives, aquest desig de perpetuació de les gestes d'un poble o Estat, té una segona manifestació, que es confon o combina, moltes vegades, amb la que acabem d'exposar. En els primers moments de l'organització política d'un país, l'autoritat no obra com a organisme independent de la resta de la nació, ans té consciència de representar i plasmar en actes l'esperit mateix del poble regit; i així, aquest esperit es pot manifestar en una col·laboració efectiva en la composició dels primers monuments historiogràfics, i els autors d'aquests monuments admeten a gracient, en llur redacció, les llegendes en què han cristal·litzat els fets històrics, en el sentiment i en la fantasia populars. Així, l'èpica nacional, la poesia heroico-popular de molts països té ultra la seva manifestació independent en els poemes consagrats a la glorificació de certes gestes, una segona manifestació, no menys interessant, com a col·laboradors en la tasca dels autors de les cròniques, que creuen, no sols fer més interessant i atraient, sinó també més verídica i documentada, l'exposició dels fets i les empreses memorables del país respectiu amb l'aprofitament i valoració, en llurs escrits, de l'element llegendari popular.
Així, doncs, als orígens dels pobles civilitzats, la poesia i la història confonen les seves aigües en un mateix corrent.
D'aquestes tres formes de la historiografia primitiva: cròniques cancelleresques, poesia èpica heroico-popular i cròniques amb elements èpics i llegendaris, Catalunya sols pot mostrar, avui, exemplars de la primera i tercera categories. Res no coneixem de l'èpica; i si existí en alguna època a Catalunya una poesia èpica heroico-popular, no ens ha pervingut per la qual cosa ens hem de limitar a admetre, per raons poderoses, la seva existència amb un caràcter semblant a la que tingué als pobles veïns."

(Del llibre Les quatre grans cròniques. Barcelona: Alpha, 1959, p. 7-8)

* * *

"Els catalans, en efecte -i això no solament per a la nostra literatura, ans també en tots els ordres de la nostra cultura i de la nostra espiritualitat-, s'han mantingut tostemps equidistants de dos pols de la vida espiritual: l'universalisme i el casolanisme. Entre l'un i l'altre extrem s'és format, a través de totes les generacions, el nostre sentit, com a poble, que oscil·la sempre entre un expansió generosa del nostre esperit atots els vents de les idees, i una concentració en el nostre horitzó familiar i en el nostre clos domèstic. El català és un home que, corporalment o mentalment, emigra i viatja, però que s'enyora. És un rodamón enyoradís: "Roda el món i torna al Born". Aquest tret el trobem ben marcat en les nostres quatre grans Cròniques, al costat d'una altra característica de la nostra raça: el realisme. Els catalans hem actuat sempre, dins els dominis de la producció literària, com a força moderadora dels corrents extremistes vinguts d'altres pobles més propensos que el nostre a la vida del somni, a l'ímpetu del sentit vital, a l'embriaguesa espiritual, d'una banda; i d'altra, com a força neutralitzadora dels corrents oposats, vinguts dels pobles resignats a seguir vegetant i prosperant en una vida obscura i materialista sota l'ègida d'altres pobles dominants i superiors, i conreant en llur producció el sentit d'escepticisme i l'esperit irònic i satíric en el qual trobem una faisó còmoda de venjar-se de llur tràgica superioritat. Les grans Cròniques de Jaume I, Desclot, Muntaner i Pere III són, doncs, així com un gest de renunciament a l'element llegendari que en aquells temps, tant a França com a Castella inundava el camp de la història. D'altra banda, però, els autors d'aquestes grans Cròniques catalanes saberen superar l'estil eixut dels annals, que l'afany de perpetuar el record de fets memorables, convertia en una successió inorgànica d'episodis i anècdotes, ajuntats cronològicament. Aquests nous historiògrafs donaren a la forma tradicional de la Crònica una amplitud i una volada, gràcies a les quals pogueren copsar l'esperit individual i col·lectiu que anima les grans empreses recontades, i narrar-les sota el signe idealitzador dels destins assenyalats a la nostra terra. Així, si d'una banda aconseguiren aquests autors donar a la Crònica una forma inèdita d'epopeia, d'altra banda, sense abandonar la tradicional forma externa del gènere, trobaren, amb unanimitat sorprenent, una fórmula narrativa abans desconeguda en la qual es fonen dos elements essencials i indispensables, de tota obra d'art: Poesia i Realitat. Les nostres quatre grans Cròniques són, així, la primera gran manifestació literària del clima temperat de l'ànima catalana; són la primera cristal·lització literària de la llei perenne del proverbial seny, que presideix, en tot temps, les manifestacions autèntiques de la nostra espiritualitat."

((Del llibre Les quatre grans cròniques. Barcelona: Alpha, 1959, p. 19-20)

* * *

"Muntaner no sols és autor, sinó un dels actors principals de la seva Crònica; per a contar-nos la història contemporània de Catalunya, ha de contar-nos la seva pròpia vida; per a contar-nos la seva vida, no pot prescindir de la mateixa història; així, doncs, la seva obra serà una crònica de fets viscuts pel seu autor, i ensems una obra superlativament biogràfica, més ben dit, la seva mateixa autobiografia. Els fets que es proposa recontar són qualificats per ell d'"aventures i de grans meravelles"; i els té per tals, no per l'acció de la seva fantasia de poeta, sinó perquè així han estat en realitat; així, doncs, la seva crònica ultra ésser una obra autobiogràfica, i rigorosament històrica, participarà, per la importància del seu element aventurer o meravellós, del caràcter d'una novel·la.
Deixant per a més endavant l'examen del caràcter autobiogràfic d'aquesta obra, farem unes breus consideracions sobre el seu caire tan accentuadament meravellós. Meravelles humanes i històriques les unes, sobrenaturals i sobrehumanes les altres, les que omplen tantes pàgines d'aquesta Crònica. De les primeres en parlarem en ocupar-nos del contingut històric de l'obra. Ara sols volem observar que Muntaner aprofita totes les ocasions que li presenta l'evocació dels fets històrics per sembrar tota mena d'anècdotes en la narració dels fets essencials. Esmentarem d'entre elles la gentil història, de sabor tan cavalleresc, d'aquella dona de Peralada que, a Sicília, anava sempre "vestida ab gonella d'home", i que "ab llança e espasa cinta e son escut al braç pres un cavaller francès bo e guarnit"; és magistral per sa noble simplicitat la descripció d'aquesta Judit catalana i la narració de la seva proesa. [···]
D'històries meravelloses de caràcter sobrenatural, n'hi ha un bell esplet a la Crònica de Muntaner, el qual les acull amb credulitat infantil, malgrat d'ésser alguns d'aquests fets dignes d'un recull de contes de màgia, més que miracles pròpiament dits. Així aquella anècdota de l'almogàver que, a Mallorca, volgué cometre, la vespra de Nadal, la fellonia de menjar un "quarter de moltó fet a l'ast", fent, de més a més, escarni del dejuni; al qual s'apareix "un home tan gran que tocava del cap al treginal del porxo, e donà-li ab la mà tal per la cara plena de cenra que envers lo gità a terra", deixant-lo cec i com mort; però al dia següent confessà públicament el seu pecat davant l'altar major de l'església i "l'home gità un gran crit e los membres tots quants n'havia eixiren de llur lloc amb gran cruixit que donaren tots quants ossos havia e en presència de tuits recobrà la vista". [···]
Un altre element del personal estil de Muntaner és el dramatisme, que arriba de vegades fins al patètic, amb què ell sap animar els moments culminants de les accions contades en la seva Crònica. Muntaner és, efectivament, mestre en la narració i descripció d'escenes patètiques, en les quals el seu verb, tan pregonament popular, adquireix una força expressiva insospitada. Així, en la relació de l'ambaixada que envien els sicilians al rei Pere a Alcoll (Àfrica) perquè vagi a salvar-los de l'opressió francesa, descriu amb tot detall la tràgica actitud dels vuit missatgers que es presentaren portant senyeres negres i "gitant-se als peus del rei" plorant i besant la terra tres vegades i prenent-li els peus i besant-los, "que tot així com la Magdalena ab les seues llàgrimes llavà los peus de Jesucrist, així llavaren ells los peus ab llàgrimes e ab plors al senyor rei. E los crits e els plants e els plors que ells feien era molt gran pietat, e eren tots vestits de negre..."."

(Del llibre Les quatre grans cròniques. Barcelona: Alpha, 1959, p. 76-78)

* * *

"TIRANT LO BLANC

AMBIENT LITERARI

La nota típica del Tirant és el franc realisme amb el qual l'autor neutralitza hàbilment l'idealisme bàsic del gènere novel·lístic a què l'obra pertany: els llibres de cavalleria. Junt a aquest sentit realista i pràctic, i sense cap contradicció amb ell, s'hi mostra un poder admirable d'invenció, tant més notable si tenim en compte que l'autor limita el joc de la seva pròpia imaginació al món visible, i mai no recorre als recursos inversemblants i quimèrics d'una fantasia desbridada, com s'esdevé en els llibres de cavalleria dels autors castellans. Aquesta eliminació sistemàtica, en la composició de l'element meravellós, fóra suficient per a distanciar-lo dels Amadises i Palmerines. El mateix Cervantes se n'adonà en formular el conegut judici que posa en llavis del "Cura", en l'escrutini de la llibreria de Don Quixot: "Dígoos verdad, señor compadre -escriu Cervantes-, que por su estilo es el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros de este género carecen... Llevadlo a casa y leedle y veréis que es verdad cuanto de él os he dicho" (Part 1.ª, cap. VI).
Tot i que l'autor no rebutja la fantasia, al llarg del llibre, és evident el seu interès a mantenir-se dins els termes d'una discreta versemblança; sempre que pot, s'esforça a trobar una explicació racional als extraordinaris actes del seu heroi, que podein fer creure al lector que és un home assistit d'una especial protecció divina. L'única inversemblança, en tota l'extensió del llibre, és que Tirant surti sempre triomfant en les seves empreses i combats. Però també l'autor tracta de donar una explicació racional d'aquesta constant fortuna. [···]
D'altra banda, Tirant se'ns mostra sovint subjecte, també, a la miserable condició humana: se sent abatut després d'un terrible combat, deprimit fins a termes morbosos per defalliments i desenganys, malalt, en fi, de les ferides rebudes combatent o per accident. En contrast amb el que s'esdevé amb els herois dels altres llibres de cavalleria, Tirant no és home per a batre's ell sol contra més d'un adversari. En el nostre llibre no hi ha combats de cent contra un, i en les descripcions dels combats individuals, cada estocada, cada llençada, cada cop de maça, estan descrits amb una tècnica tan minuciosa i racional com la que s'ha fet notar en l'Orlando furioso. Finalment, en aquest ordre d'idees mereix ésser registrada una observació de Martí de Riquer sobre l'únic gegant, Tomàs de Muntalbà, que apareix en el nostre llibre: "Tomàs de Muntalbà és el que podríem dir un gegant normal, no un gegant de faula". [···]
Una altra nota remarcable de realisme -també imitada per Cervantes en el "Quixot"- és la que caracteritza la geografia del vast escenari en el qual es desplega el llarg enfilall de les narrades gestes. Efectivament, a desgrat de l'arbitrària distribució de les terres que l'heroi travessa en els seus viatges, les contrades, nacions, ciutats i pobles, mars i muntanyes són, per bé que desdibuixats per una mena d'abstracció, reals i consagrats amb noms ben coneguts. Això no vol pas dir que l'autor no inventi noms geogràfics estranys i extravagants. Però el lector, com passa amb l'Orlando furioso, pot seguir itineraris en el curs de la novel·la: Anglaterra, Fança, Sicília, la mar Mediterrània, Grècia, l'Àsia Menor, el nord d'Àfrica, etc.
La combinació de realista prosaisme, amb el capritxós malabarisme de recursos imaginatius, imposat a l'autor pel gènere, dóna a l'obra un caràcter original. Sense perdre mai de vista que els països que recorre Tirant són reals, la fantasia de l'autor es desborda, tanmateix, inventant accidents geogràfics i ciutats. Una cosa semblant s'esdevé amb els personatges. Al costat d'una onomàstica presa de noms il·lustres rigorosament històrics, hi ha dotzenes de noms inventats i sense cap connexió amb la veritable història, començant pel nom de Tirant, i dels principals personatges, tant masculins com femenins, que el volten. Barreja característica de l'element històric amb el purament poètic o pròpiament meravellós, com el que caracteritza l'episodi del cavaller Espèrcius i la filla d'Hipòcrates, en el qual insistirem més endavant."

(Del llibre Un escorç en la poesia i la novel·lística dels segles XIV i XV. Barcelona: Alpha, 1961, p. 70-74)