"S'ha dit, i no sense raó, que l'humour era qualitat exclusiva de les races del nord d'Europa. Aquesta facultat de l'humour, molt complexa i difícil de definir, es aquell estat d'esperit que, posant el poeta al centre del món, exalta el sentiment de la llibertat fins á convertir-la en arbitrarietat, en ares de la qual transforma, al seu lliure albir, la perspectiva del món i de la vida, mirant lo gran des de lo petit i viceversa i convertint lo sublim en ridícul i lo ridícul en sublim. El seu fonament moral és l'exacerbació de l'individualitat; el seu procediment favorit es el contrast i la paradoxa; la seva finalitat es provocar un riure amarg i ferir i destruir, servant, emperò, al travers de l'amargor un deix d'amor cap a lo mateix que fereix i enderroca. No s'ha de confondre l'humour amb l'esperit còmic ni amb el satíric. L'humorisme, en mitg de les més grans extravagàncies, té sempre un caràcter transcendental i idealístic que va al fons, a l'ànima de les coses.
Shakespeare amb el seu Hamlet, aquest fill atormentat del Lliure Examen, ha estat el veritable pare i antecessor dels grans humoristes moderns. Tot hi han anat a beure:Byron, Heine, Carlyle, J. P. Richter, Goethe (en el seu Faust). Entre les races del nord ont s'ha desenrotllat principalment aquesta singular qualitat, gracies a la gran expansió que hi ha adquirit l'individualitat. [···]
El vell esperit railleur de la nostra raça, tant inclinat de si a la mofeta, dotat d'una facilitat i vivacitat extraordinàries pera atrapar el costat ridícul i la caricatura de totes les coses, tant ric de fina ironia, tant propens a la sàtira intensa i dissimulada, qualitats que donen una fesomia personalíssima al nostre peculiar temperament, aquest esperit se va lentament ennoblint, i ja'l veiem alguna vegada, en els nostres dies, transformat en humour, vestit amb hàbit ciutadà i amb ademans de persona civilisada. Creiem amb tota fermesa que aquest aspecte personalíssim del nostre caràcter nacional, depurat i refinat, ha d'esser amb el temps un dels més feconds en obres mestres en la nostra literatura. El vallfogonisme i el pitarrisme han mort definitivament en les nostres lletres. També ha passat la manifestació, més refinada i culta, de la gracia d'en Vilanova, tota casolana i inofensiva. El malaguanyat Bartrina's pot considerar com el veritable predecessor del novell humorisme català, representat per en Pompeu Gener i pels joves n'Eugeni d'Ors i en Josep Carner, i potser per algun altre: humorisme ple d'un esperit filosòfic, altament especulatiu i transcendental.
Un llibre de versos d'en Josep Carner, Fruits saborosos, es el que'ns ha suggerit les precedents reflexions. L'humour d'en Carner es fi, quasi imperceptible, però insinuant, i sempre intencionat i reflexiu. Es el veritable poeta subtilis entre'ls nostres poetes. Fins en els temes més seriosos i tot, no l'abandona mai la mitja-rialla finament irònica, sumament escèpitca que'l caracteritza."

(Del llibre Estudis de literatura catalana: primera sèrie. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912, p. 41-44)

* * *

"Entre'ls ultra-romàntics i els pseudo-clàssics, com un far enmitg d'una mar revolta, s'aixeca la serena figura d'en Costa, qui dona una mà a quiscun dels dos combatents. Es un místic com els primers, accepta plenament l'origen diví del foc sagrat de l'insació; cap estre com el seu està rublert d'aquesta misteriosa unció poètica, qui volta la paraula inspirada d'un cert murmuir august, inarticulat, revelador de l'infinit de la nostra ànima. Ningú com ell posseeix en un grau tant suprem el poder evocador, que fa del poeta un oracle o un taumaturg. I accepta amb els segons el concepte clàssic de la forma, que cal llimar i cisellar sense repòs, però no per ella mateixa, sinó solament pera fer-ne una àmfora digna de copçar el vi veritable de l'inspiració. L'emoció de l'ànima del poeta forma el fons essencial de la seva obra; però aquesta emoció es solament el diamant en brut, que, treballat per mans hàbils i destres, irradiarà en tota sa potencia la llum que tanca dins de la seva entranya. [···]
El llibre d'Horacianes es l'arma meravellosament cisellada, amb la qual en Costa ha posat un coronament victoriós a la seva missió transcendental de reintegrar l'ànima poètica catalana, qui anava esgarriada i sense nord per estranyes esferes, a l'ànima llatina, la seva pàtria veritable, la llar on trobarà l'escalf necessari pera a la seva vida.
Aquest aplec de poesies es, ademés, un símptoma infal·lible d'una rebrotada del gran arbre de la Renaixença europea de principis de l'edat moderna. Es una repercussió tardana d'aquella gran vibració que commogué tota l'Europa davant del ressurgiment de la gran civilització helènica, repercussió que, travessant segles, ara ve a agitar l'ànima catalana, la qual, adormida i insensible a les veus que desvetllaren llavors tot el món civilitzat, ara obre els ulls i s'enlluerna davant l'espectacle d'aquella civilització única i immortal que a principis del temps moderns arrossegà tota l'Europa cap a noves vies de renovació. Car es menester declarar-ho ben alt, malgrat haver-se dit ja repetides vegades: Catalunya té de realligar la seva historia, interrompuda a l'alba dels temps moderns, en el punt precís en el qual ella's va estroncar. No es possible posar-la d'un salt al nivell dels altres pobles civilitzats, l'evolució dels quals no ha sofert, com el nostre, crisis d'intermitencia. Cal que l'evolució de la seva cultura arrenqui de la mateixa fita i's descapdelli amb el mateix procés ideal i moral que'ls de la civilització general dels pobles moderns. Per consegüent, si amb la Renaixença ens vàrem endormir, cal que amb la Renaixença ara ens depsertem. No hi ha altre medi pera assolir una perfecta comunió amb l'esperit i amb els ideals de les societat modernes."

(Del llibre Estudis de literatura catalana: primera sèrie. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912, p. 80-90)

* * *

"Maragall-Alomar... Aquest viu contrast es fecundíssim en consideracions. Permeteu-me que les exposi. En aqueixa diada s'engendra una nova classificació dels poetes i de la poesia de resultats transcendentals. Aquesta classificació que jo goso a proposar es la de poetes substantius i poetes adjectius. Els primers revelen amb la paraula la substancia, l'essència pura i misteriosa de la poesia; en els segons la paraula es un element juxtaposat, eminentment decoratiu, de la poesia; en aquells la paraula, per perfecta que sigui, té sempre una bellesa relativa a la de la poesia que expressa; en aquests la bellesa de la paraula té un valor per se, absolut, encara prescindint de la poesia per ella revelada; els primers són objectius-subjectius, això és, èpics; en els uns domina el sentiment, en els altres l'imaginació; aquells amb la paraula desencarnen, espiritualitzen les sensacions; aquests amb la paraula les reencarnen, les plasmen en forma superior i abstracta; els primers són dionisíacs, els segons apolinis; els primers, en el moment de poesia, són absolutament inconscients i passius; els segons, en aquest mateix moment, plenament conscients i actius; els uns són concrets, els altres abstractes, això és, aquells vibren sempre amb l'impressió viva, directa, personal; aquests, en canvi, construeixen veritables sistemes poètics, es l'idea lo que'ls fa vibrar; els primers fonen la llur ànima en el món, són monistes; els segons drecen sempre sa personalitat davant del tot, són dualistes; els uns són originals per llur manera de veure; els altres ho són per llur manera de veure..."

((Del llibre Estudis de literatura catalana: primera sèrie. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912, p. 112-113)

* * *

"Ja en vida de Maragall fou feta l'observació que en la seva personalitat hi havia un doble aspecte, un doble fons, un dualisme d'elements en aparença contradictoris. Coneixem tots un Maragall burgès i un Maragall revolucionari; en ell conviuen un poeta pagà i clàssic i un poeta cristià i romàntic, un poeta plàstic i sensualista i un poeta místic i espiritualista: hi ha en ell una insaciable curiositat intel·lectual i ensems la seva actitud és essencialment antiintel·lectualista. Jo crec, i així ho vaig declarar un dia, que totes aquestes contradiccions tenen llur comuna arrel en el temperament de Maragall: un temperament profundament, radicalment místic. [···]
L'ordre que somniava Maragall era el dictat per la llei ideal d'unes relacions d'home a home, d'unes relacions formulades pel cor i fonamentades en l'amor, no dictades per la raó ni mecanitzades per cap sistema. El sistema, heu's ací l'enemic, hauria pogut dir el nostre gran poeta. Per això el problema de la desigualtat social, el resolia amb aquella doctrina tan sanament humana i cristiana, que cada persona havia de tenir els seus pobres. Per això els problemes de l'organització social, els humanitzava i els sublimava a una simplicitat primitiva en aquella apologia tan fervent (que el lector trobarà en el present volum) de la "parròquia", la qual ell qualificava d'"organisme fonamental de la germanor cristiana", i amb la qual afirmava que "podríem transformar la ciutat i el món". [···]
Vista des d'aquest alt planell, la personalitat de Maragall ens presenta la més perfecta unitat. El místic és sempre i fonamentalment un reformador. I Maragall covava en el fons de totes les seves idees i les seves teories un gran i violent reformador. En la seva ànima s'agitava un món de forces renovadores que ell creia aptes per a infondre a la humanitat un nou corrent de saba creadora i un nou esclat de joventut. Però la seva acció era purament la de la paraula. I per això pogué ésser místic sense defallença en tots els moments de la seva vida. No comprendrem mai Maragall considerant-lo exclusivament com a autor de composicions poètiques, per sublims i transcendentals que aquestes siguin. La poesia de Maragall era una força massa vital perquè pogués ésser continguda dintre els límits estrictes de la paraula artificiosament ritmada. La seva poesia batega en tot el que brollava de la seva ploma, car és una poesia d'acció, una poesia dinàmica, una poesia dionisíaca. La seva escola estètica és el vitalisme. La teoria de la paraula viva, que el lector trobarà en els Elogis de la Paraula i de la Poesia publicats en aquest volum, no és més que un assaig heroic de sistematització d'aquesta fe mística en la vida, d'aquest vitalisme místic amb el qual ell sentia no sols la poesia, ans també tota manifestació del poder creador de l'esperit."

(del pròleg a MARAGALL, Joan, Elogi de la paraula i altres escrits. Barcelona: Sala Parés Llibreria, 1935, p. I-V)

* * *

"Maragall, però, no trenca els motllos pel plaer de trencar-los i trobar noves formes expressives, ans purament i simplement per l'anhel de retrobar, de recomençar una forma d'expressió espontània i originària més enllà de totes les formes, i retornar a una edat d'or, a una Arcàdia situada en el llindar de la llegenda i de la història, en tota la vida de la naturalesa i dels homes fos regida per l'única llei divina de la poesia. Aquesta aspiració sols podia tenir una solució pràctica: la d'arribar a la identificació, a la fusió de la poesia culta amb la poesia verge del poble, del poble que perpetu en totes les èpoques i en tots els climes l'estat d'ingenuïtat i de puresa nativa de l'ànima humana.
Jutgem difícil de trobar en la història del notre pensament nacional un precedent de les doctrines radicalment místiques del nostre Maragall sobre l'essència i l'ànima de la poesia. Si com a poeta creador podia oscil·lar entre Novalis i Goethe, entre un neoromanticisme cristià i un neoclassicisme pagà, com a teoritzador i home de doctrina s'inclinava incontrastablement vers un misticisme profundament humà, que en la seva arrel, arrencava precisament d'una fe cega en la intensitat il·limitada del viure individual alliberat de totes les imposicions i de tots els automatismes de la raó. Aquesta fe cega en la misteriosa força vital era aquell íntim sentiment (del qual ell ens parla en un article), que li fa dir que "malgrat tots els sil·logismes la vida... és quelcom de fort, d'aspre, de formós, dotat d'un enorme sentit i d'una bellesa total que estan molt per damunt de tots els motllos" inventats per la raó humana. És aquesta misteriosa força vital la que es desferma en tota la seva bravesa en els versos torturats i en les visions febricitants del poema del Comte Arnau.
I aquest vitalisme místic que informava tot el seu pensament ressorgia invenciblement en el seu esperit sempre que deixava de cantar i contemplava de fil a fil la vida amb ulls de pensador, amb aquells seus inoblidables, ulls ardents i profunds que es badaven sempre, com a fascinats, davant la revelació d'un gran misteri. Ell veia quan volia pensar; i per això les seves paraules són com una il·luminació vivíssima d'un paisatge encisat. Ell no prova ni argument mai. Exposa les teories més atrevides sense emprar un sol recurs dialèctic. Les creu perquè sí, per llur mateixa profunditat, perquè el commouen i el remouen fins al més pregon, perquè li han nascut en les entranyes del seu esperit. Per què els necessita ell els arguments? Les seves creences, les seves vivències valen per elles mateixes; per això ni tan solament les exposa pròpiament, ans les recita com un poema, amb el lirisme i la fuga del rapsoda en contar els fets heroics."

(del pròleg a MARAGALL, Joan, Elogi de la paraula i altres escrits. Barcelona: Sala Parés Llibreria, 1935, p. XI-XIII)

* * *

"La obra y la misma actividad de Leonardo permiten a todo el que profundice en su estudio alcanzar los límites extremos de la genialidad humana y ofrece vastísimos horizontes para explorar en todas direcciones el mundo del saber. No en vano la figura prócer de Leonardo encierra el secreto del auténtico espíritu que animó al Renacimiento italiano en una de las fases más brillantes de la historia de nuestra civilización.
La más alta significación que para nosotros, hombres del siglo XX, tiene Leonardo, reside quizá en la tendencia a la fusión de la ciencia y del arte en una síntesis armónica, como supremo ideal de la cultura. De leonardo acá ha sido aspiración común de los espíritus de precisión matemática y una preocupación profunda por los más altos problemas del pensamiento, y al propio tiempo, la de dar en el campo de la actividad cient´ficia un valor primordial a un alto ideal de belleza. Entre las musas modernas también hay, como entre las nueve antiguas, las representativas de un sublime saber y de un elevado conocimiento. [···]
Leonardo inaugura con su personalidad, con su actividad y con su obra, el tipo de mago intelectual que domina las últimas etapas de la cultura humana. Es el primer ejemplar auténtico del hombre fásutico, tan profundamente glosado por el genio crítico de Spengler en páginas inolvidables; primer ejemplar del artista consciente y del sabio inspirado, todo en una pieza, que no sabe ni quiere inmovilizar en campos aislados la estética de la creación y la objetividad de la crítica, antes tiende a fundirlas en toda su pureza y en una misma corriente vital e intelectual al mismo tiempo."

(Del libro Elucidario crítico. Barcelona: Montaner y Simón, 1947, p. 114-115)

* * *

"VALERY BAJO LA LUPA

Hasta el siglo XX puede afirmarse que en todos los países cultos hubo literatura esotérica. En medio de la gloria y de la fama que rodeaba aún en vida a los más geniales autores y que les hacía en cierta manera accesibles al gran público, se levantaban en la soledad de un olvido, no involuntario, sino cultivado, las torres de marfil en las que algunos poetas o pensadores, lejos del vulgo profundo y en íntimo y silencioso coloquio con los dioses expresaban sus revelaciones en el lenguaje sibilino de los incomprendidos o de los precursores, erigidos en oráculos de una belleza inactual sólo accesible a una minoría selecta de iniciados. ¿Qué habrá acontecido en lo más profundo del alma contemporánea para que en el tránsito del siglo pasado al presente se haya rasgado de improviso el velo del misterio que ocultaba a los ojos indiscretos de las gentes ilustradas estos ritos sagrados de poesía y de pensamiento que se celebraban en secreto en ciertas catacumbas intelectuales, como revelaciones de algo hundido o en un pasado remoto y primitivo o en el más lejano y enigmático futuro?
No podríamos encontrar ejemplo más elocuente para ilustrar estre curioso fenómeno de nuestra época que el paralelo entre dos grandes poetas franceses contemporáneos, tan ligados espiritualmente entre sí que uno de ellos, puede decirse, es el discípulo o el continuador del otro; Stéphan Mallarmé y Paul Valéry. Como éste, era Mallarmé un poeta "difícil", cuya fama en vida no pasó más allá del cenáculo de sus devotos iniciados que vivían pendientes de la más insignficante de sus palabras escritas o pronunciadas. Mallarmé -verdadero mártir de la poesía- desapareció del mundo en medio de la indiferencia del gran público y del desconocimiento de los hombres de letras más famosos de su tiempo, víctima de la incomprensión y de la burla de sus contemporáneos, sin gozar ni del más leve atisbo de popularidad que, por otra parte, él coridalmente despreciaba. No así su continuador y heredero Paul Valéry, quien, a pesar de haber comenzado su carrera literaria bien arrebujado en el manto de altivez de los elegidos de los dioses, y a despecho de haber persistido durante toda su vida literaria en el cultivo de una poesía órfica inaccesible al vulgo, se ha visto de improviso circundado de los resplandores de una magnífica gloria literaria y ha podido saborear de lleno todas las embriagueces del triunfo. Y Valéry, el incomprendido e incomprensible para el "público ilustrado", no sólo ha sido enaltecido en el mundo oficial francés, que le ha abierto las puertas de la Academia y le rodea constantemente de los máximos honores, sino que, además, ha podido alcanzar hasta una positiva aunque vaga y difusa popularidad."

(Del libro Elucidario crítico. Barcelona: Montaner y Simón, 1947, p. 195-196)

* * *

"GOETHE Y SU MADRE

Una copiosa literatura sobre la interesante personalidad de la madre del autor de "Fausto" nos permite ver ya bastante claro en el problema biológico y psicológico de la íntima influencia que ella ejerció inconsciente y espontáneamente por ley de herencia y a través de la educación sobre su hijo. Problema, por lo demás, claramente planteado por el mismo escritor en el conocido epigrama en el que confiesa haber heredado de su padre solamente algunas facultades de valor secundario, tales las del orden, la seriedad, y el equilibrio, y de su madre, en cambio, su temperamento optimista, su naturaleza jocunda y su fe desbordante en la vida.
Además de esa literatura biográfica disponemos también para el estudio comparativo de los temperamentos de madre e hijo, de la publicación del precioso epistolario de la señora Conserjera Von Goethe, que nos permite indagar todo lo que en el temperamento y en la obra del genial escritor pueda explicarse por la herencia y la educación maternas. el estudio que se ha hecho por varios autores de ese interesante epistolario, ha llevado ya a conclusiones que no hacen más que confirmar, ampliar e ilustrar lo que la aguda clarividencia de Goethe dejó consignado en su antes mentada observación. La madeja de los hilos invisibles, pero reales y positivos, que mantuvieron, aún después de muerta Frau Rat, el espíritu de Goethe íntimamente unido a las atávicas influencias maternas, se han podido así descubrir, aislar y reunir ordenadamente, de suerte que en la actualidad podemos decir que disponemos para su estudio de una serie de resultados concretos de esta paciente labor de análisis y de confrontación llevada a cabo a través del texto de las mismas obras del gran poeta y de la correspondencia epsitolar de su madre.
Lo primero que sorprende e impresiona al lector, en las cartas de la madre de Goethe, es encontrar de un modo tan vivo en muchas de sus expresiones, los gérmenes de ciertos pensamientos, opiniones y puntos de vista característicos en el temperamento de su hijo, que esmaltan algunas páginas de sus obras. La cordial simpatía humana con que Goethe mira la vida, el ímpetu vitalísimo con que gusta de hundirse en el misterio de los seres que le rodean, aquella inextinguible llama de su ardor por hacer suyas y asimilarse las palpitaciones de todo lo humano que pueda haber en la misma naturaleza, todo ese elemento que podríamos llamar "pánico" de su complexión poética, lo descubrimos muchas veces no sólo en estado embrionario, sino aún con una rara acuidad y madurez en el delicioso divagar de ideas y observaciones al que se entrega en sus cartas el alma curiosa y apasionada, abierta y rebosante de simpatía de la señora Consejera. Así ha podido un escritor hablar de "la admirable y asombrosa sintonía" que une a los dos seres."

(Del libro Elucidario crítico. Barcelona: Montaner y Simón, 1947, p. 131-132)

* * *

"PALINGENESIA LITERARIA

Se ha dicho que las literaturas -como todas las manifestaciones del espíritu- pueden desaparecer de la superficie del mundo de la cultura, pero que nunca mueren propiamente, sino que su espíritu transmigra, se infunde y perdura en forma de distinta en otras literaturas que le suceden. No importa que en el incendio de Alejandria pereciese entre las llamas, que convirtieron en cenizas su famosa Biblioteca, una gran parte de las antiguas literaturas griega y egipcia; no importa que los emperadores chinos destruyesen las producciones de la más arcaica cultura del Imperio para abrir los caminos hacia el provenir sin los impedimentos del pasado; no importa que los emperadores chinos destruyesen las producciones de la más arcaica cultura del Imperio para abrir los caminos hacia el provenir sin los impedimentos del pasado; no importa que nada sepamos de las antiquísimas literaturas de Micenas, de Etruria, de Cartago y de Iberia, víctimas o bien de la furia devastadora de los conquistadores o del misterio impenetrable que envuelve su escritura; no importa, porque el Espíritu es indestructible. Es alado, es etéreo, y lo mismo escapa de las llamas que de los naufragios; y su esencia invisible transmigra a otras manifestaciones y vivifica y fecunda el poder creador de otros artífices de la palabra, sin que en la mayoría de los casos se den cuenta de ello.
Pero aun en otro sentido más concreto se puede hablar en algunos casos de la inmortalidad de las literaturas. Ahí tenéis el de la antigua literatura céltica y el de la provenzal. La primera, tan rica en temas legendarios, desapareció ya en el primer milenio de la era cristiana. Pero en su muerte hizo testamento, y su enorme riqueza sentimental e imaginativa pasó íntegramente a manos de sus herederos, que no sólo la conservaron en su íntimo espíritu, sino que además la enaltecieron y la sublimaron en formas esplendentes. Si al presente nos hechizan todavía las historias maravillosas del Rey Artús y de la Tabla Redonda, de Tristán y de Parsifal, es debido a que las grandes literaturas de la Europa medieval se constituyeron en celosas depositarias y fieles intérpretes del tesoro de las bellas leyendas nacionales de aquel pueblo que las había creado en su fantasía, pero cuyo verbo había de ser condenado por el destino a un silencio definitivo en el mundo de la cultura.
Y lo mismo presenciamos si ponemos los ojos en la suerte que corrió la antigua literatura provenzal. La poesía de los trovadores, una de las más gloriosas entre las medievales, es un interesante ejemplo de vida tan espléndida como efímera. Ya en el siglo XIII desfallece visiblemente la vena poética de aquellos inmortales cantores del amor cortesano y rápidamente va extinguiéndose la llama inspiradora hasta desvanecerse como valor apreciable en la vida literaria de Europa. Pero ya en los primeros instantes de su desfallecimiento el hálito ardoroso de aquella poesía agonizante pasa a vivificar la inspiración de los líricos de otros países, y su muerte va inmediatamente seguida de su gloriosa transfiguración en la melodiosalengua de los grandes poetas del dolce stil nuovo. Los trovadores no han muerto. Dante y Petrarca, Shakespeare y Camoens, Ausias March y Garcilaso nos hablan todavía en otras lenguas, palpitantes aun de vitalidad, de los mismos sentires y pesares que agitaban el corazón y la mente de aquellos trovadores cuyo verbo había de desaparecer por espacio de algunos siglos del mapa de la literatura europea.
Exactamente la misma palingenesia observamos en el caso de la literatura catalana medieval. Se habla de la muerte de esta literatura. Es cierto: la literatura catalana desapareció como valor de peso en el siglo XVI, para dar paso libre al arrollador empuje imperial de la lengua de Castilla, grávida entonces de sentido de universalidad. Pero hay algo en este desvanecimiento súbito de la literatura catalana que siempre me ha llamado la atención. Muere precisamente en el momento en que al benéfico calor del Renacimiento prometía frutos definitivos, anunciados por toda una legión de insignes escritores que merecen con todo fundamento el calificativo de preclásicos. La explicación del enigma nos la da este fenómeno de palingenesia que acabamos de observar en el campo de otras literaturas."

(Del libro Elucidario crítico. Barcelona: Montaner y Simón, 1947, p. 139-140)