"Ditxòs qui, com en Montoliu, per no haver perdut mai el contacte amb la poesia i l'activitat de les lletres ha pogut sortir d'aquell naufragi d'il·lusions sense trobar-se estèril ni desorientat pera sempre. Ell s'ha reconcentrat tot sencer sobre els estudis literaris, i a la seva personalitat de crític, d'escriptor, en el sentit corrent de la paraula, n'hi ha anat afegint una altra menys freqüent i quasi desconeguda a la nostra terra: la d'especialista preparat segons tot el rigor i les exigències dels mètodes d'avui en dia. En Montoliu ha vingut a representar la transició entre dos moments de la vida literària a Catalunya: entre els aficionats o autodidactes, conduits per l'instint, i els professionals, formats pacientment en una escola; entre el vell dilettantisme i la moderna preparació.
De la primera fase n'ha conservat lo bastant pera que la seva personalitat se mantingui en una posició fonamentalment estètica. Això és: pera que pugui evitar els perills de la sequedat científica, tot aprofitant-se dels nous utillatges, criteris i procediments d'investigació. Respectant i admirant els esforços d'aquesta investigació del nostre temps i sentint-ne les fondes diferencies que la separen de l'erudició que va precedir-la, crec que la clau dels coneixements literaris o històrics la té, en últim terme, l'artista. Com podrem parlar de les belles obres de l'esperit ni desentranyar els seus secrets més amagats si prescindim de l'emoció i de la forma? Escriure sobre la bellesa es obra bella també, i per ventura inclou una gran equivocació no tractar-ne més que en forma d'esquema i classificació botànica. [···]
Això ve a recordar la personalitat d'en Montoliu i el moment de confluència entre les dues corrents que representa i que suara recordava. Si ha arribat a temps per assolir els treballs de seminari i les fortes disciplines filològiques del modern romanisme a la universitat estrangera, no fou sense haver passat pel període indòmit de la vocació entregada a sí mateixa ni pel dilettantisme poètic que sol fer produir un volum de versos a cada crític de raça, com una preparació inconscient que els fa posseïdors de la tècnica. Aquest volum de versos, quasi sempre desdenyat, dels escriptors predominantment crítics -Valera, Menéndez, a Espanya; Sainte-Beuve, Gautier, Lemaître, France- ve un dia que es exhumat i s'hi troben, moltes vegades, anticipacions sorprenents i fins i tot l'impecable perfecció que ara es descobreix, per exemple, en els rims del gran Teòfil. I es que el crític de veritable temperament s'anticipa, amb freqüència, al poeta per cert poder d'iniciació, que l'altre aprofita i perfecciona amb les seves facultats d'executant. No poc d'això s'hi trobaria en les poesies primerenques d'en Montoliu, si ara les duguéssim a judici de revisió. També havia d'observar-s'hi, tot d'una, el tracte de l'autor amb les obres primordials i eternes, que ja va portar-lo, fa anys, al primorós estudi i traducció de la Vita nuova, i la familiaritat amb els clàssics, principalment els llatins, que li ha permès entendre i judicar, com ningú ho hagi fet fins ara a Catalunya, la significació d'en Costa i Llobera i les diferents temptatives de resurrecció o aclimatació de la Musa antiga, unes conscients i ben encaminades, altres purament fictícies i buides, com que no tenien cap fonament de coneixença de les llengües mortes i es feien per medi d'imitacions de la imitació, cosa que l'il·lustre cantor de les Horacianes havia qualificat ja de "reproduccions en guix".
De tot aquest procés se'n dona clarícia en les planes del present volum. S'hi trobarà aquí com un àlbum de les principals figures dels darrers quinze anys i, encara millor, com una galeria o jardí poètic on cada una d'aquelles hi té el seu bust o el seu medalló, executats sempre amb visible simpatia i cordialitat. El llibre d'en Montoliu serà un document indispensable i preciós per al futur historiador literari, ja que li donarà el conjunt fins ara més complet de noms, de judicis, de valoracions, d'estats sentimentals i fins d'alucinacions momentànies d'aquest període. Les coses definitives hi abunden. Si el procediment a voltes es el de l'instantània, propi del periodisme, altres voltes, les més, revela una llarga i lenta exposició. [···]
En Montoliu posseeix un temperament equilibrat i de formosa ponderació, dins de l'entusiasme. En sos primers estudis, sobre tot, tendeix al to ditiràmbic del panegirista; es l'admirador o del deixeble, moltes vegades, qui pondera i agraeix la llum rebuda o la fruïció que acaba d'experimentar, abans que el crític descontent que regateja mèrits amb displicència de gastràlgic. Inclús quan tracta de poetes o d'escoles que ja estan fóra del seu gust personal o pertanyen a una altra modalitat i generació, s'esforça honradament -així, per exemple, tractant de l'Apel·les Mestres- en reconstituir l'hora espiritual en què es desclogueren i en exposar les raons de necessitat estètica que varen engendrar-los.
Això fa que tothom pugui llegir amb gust aquest llibre, ple d'endevinacions, d'encerts i de competència literària, en el qual hi ha la promesa de molts pròxims treballs d'empenta. La forma es sucosa, sense arribar a grassa, fluida i massa lligada a voltes per sa continua ilació. Se diria que en Montoliu, des que comença fins que acaba, escriu a la mateixa tensió, sense cap sacudiment sòpit i inesperat. Ja sé que aquesta compostura és una mena de reverència modesta de l'autor, que tem faltar al seu públic i no vol prendre's llibertats que es puguin creure indegudes petulàncies. Però això fa que l'escriptor innegable i sòlid que hi ha en l'ànima d'en Manuel de Montoliu quedi alguna volta inferior al crític i a l'home de pensament i clarividència, que ja té dret a rompre, amb un moviment més nerviós i bategant la correcció de les seves clàusules acolorides i musicals, però massa respectuoses en certs moments."

(Miquel S. Oliver. "Pròleg", dins Estudis de Literatura Catalana. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912, p. XVI-XIV)

* * *

"L'homenatge bibliogràfic tributat a Manuel de Montoliu pels seus amics, i que Frederic Torres Brull ha fet exemplarment possible amb un treball docte i pacientíssim, és, certament, sintètic; però és, alhora, essencial i total. Dintre aquests dos milers de títols, llista ingent, en nombre tant com en amplitud i pluralitat de perspectives, hi ha una presència amatent, responsable, docta, multiplicada a través de tradició i de modernitat, de categoria i d'anècdota, del nostre homenatjat en el món, no sols específic de les lletres, sinó universal de la cultura. Com a home de lletres, Montoliu podria dir també que res no li ha estat aliè: des del seu debut, no desmentit després, i sempre implícitament reiterat dins una mena d'intimitat sentimental fidel, de poeta líric, fins a les magnes sistematitzacions d'història crítica i a les fermes o subtils elucubracions estètiques o filològiques. Mig segle de vida intel·lectual de tot el món ve resumit en aquest llibre, que en alguns aspectes ens descobreix, per oblit de record, l'homenatjat, a molts, i en algun fins i tot a ell mateix. Tal és el mèrit de la recerca entretinguda i entusiasta del col·lector bibliogràfic d'avui.
Però aquests cinquanta anys que, de fet, arrenquen de finals de segle i no es deturen ja més, ni tan sols ara, en la infatigable activitat mental de Montoliu, tan jove d'esperit en la frescor dels seus treballs actuals com en la comprensió acollidora, racional i conscient dels fets i les correnties literàries hodiernes, són, tanmateix, els que en podríem dir integradors de la segona etapa de la Renaixença autòctona: els que van de l'aparició gairebé infantil de Josep Carner en els Jocs Florals de Barcelona de 1899 fins a la dels seus "Paliers", a mitjan 1950. Manuel de Montoliu esdevé, a través de la seva producció diversa, però homogènia i convergent, l'historiador crític de la literatura, i àdhuc de la cultura catalana. I això, no sols pel seu "Manual" famós (premi Agell de 1918), ni per la seva cíclica història universal de la literatura catalana que sota els auspicis del patrici Francesc Cambó inicià i prossegueix Montoliu, sinó també i singularment pel seu "Breviari crític", veritable corpus, que de periodístic esdevé històric, de la bibliografia catalana contemporània, i pels seus grans estudis monogràfics, com, entre altres, els dedicats a les figures de Narcís Oller, Joaquim Ruyra o Víctor Català. Sense comptar la seva profunda captació dels solcs històrico-filològics de la nostra èpica, en els seus estudis sobre la Crònica del Rei Jaume, i la seva sensacional descoberta d'una poesia èpica popular, abans ignorada, en la Catalunya medieval i la no menys important de la influència de les Cançons de Gesta franceses i dels "Romans" bretons en les nostres cròniques. Afegiu encara l'ensems erudita i viva ambientació dels orígens de la Renaixença, com en la magistral tesi sobre Aribau i la seva època, premiada en 1933, any del Centenari, obra sols comparable a la de Joan Amades, i ambdues cabdals per explicar doctrinalment i històricament el fenomen renaixentista català, en la seva arrel i en el seu desplegament i difusió. [···]
El "Breviari crític", que en la seva edició en curs acoblarà, a més, integrats en el seu contingut, tots els articles i comentaris anteriors i posteriors sobre literatura catalana, és el monument més popular entre els literats nostres que, sense donar-sen compte, Montoliu s'ha bastit a ell mateix. Però aquesta visió anecdòtica d'una literatura, a través de la consecutiva aportació bibliogràfica dels seus escriptors, per esdevenir, com en el cas de Montoliu, valoració panoràmica de tota ella, requereix, alhora i en grau màxim, "inteletto d'amore", coneixement i amor, com els que al seu país, a la seva llengua i al seu esperit, asceta cordialíssim, ve tributant el nostre homenatjat en els seus cinquanta anys llargs de vida pública de complet home de lletres."

(Octavi Saltor. "Manuel de Montoliu, crític i historiador de la literatura catalana", dins TORRES Brull, Federico, Bibliografía de Manuel de Montoliu. Tarragona: [Comisión Organizadora del Homenaje a Manuel de Montoliu?], 1951, p. 17-20)

* * *

"De jove, Manuel de Montoliu durant un dels seus estudis al Morell va fer, d'amagat dels seus pares, una sortida a la muntanya amb els seus germans. Un cop aconseguit el domini dels cims, constata curosament la situació i contempla la immensitat de carenes, collages, cingleres, serralades i contraforts que es perden fins el límit de visió. Tot és nou i vell, però tot és present, comptat, conegut i necessari. Forma part del món i de l'inventari del viatger, que se sent gran i petit alhora: d'aquesta manera conforma el seu equilibri.
La trobada amb Manuel de Montoliu a través dels seus escrits ens revela un món similar al del viatger i descobridor: és un goig present i actual, que ens prové d'un recent i entranyable passat i que, alhora, prepara un eficaç esdevenidor. [···]
Manuel de Montoliu exercí la crítica a La Veu de Catalunya en articles que sortien regularment amb el títol de Breviari Crític, durant els anys que comprèn el període 1932-36. Editats els biennis anteriors per la Biblioteca Balmesiana, ara l'Institut d'Estudis Tarraconenses s'ha proposat oferir un servei als lectors interessats, i continua la publicació dels anys 31-32.
És un temps tumultuós i agitat. La progressiva davallada que havia conduït a la crisi del 29 té repercussions mundials que es deixen sentir d'immediat. A casa nostra, l'adveniment de la República, amb el triomfalisme entusiasta de la petita burgesia, encara que fou contrastat amb l'inconformisme latent de la classe obrera, propicià un clima d'exaltació dels valors culturals de Catalunya, que visqué uns moments de plenitud. [···]
Manuel de Montoliu treballa amb mètode i ordena amb cura el resultat de la investigació. És respectuós amb l'obra i la persona que són motiu de la seva crítica. Gairebé sempre, una breu introducció situa el volum en un context precís per a ser comprès del lector. Als paràgrafs centrals l'obra és estudiada amb detenció: sovint veiem exemples de l'autor, que confirmen les afirmacions exposades. Precís i segur, reforça els seus judicis amb cites oportunes de clàssics i pensadors antics i moderns.
No hem d'oblidar que és conseqüent amb la seva formació, i per tant, es mostra exigent en quant als valors morals i estètics que ha de tenir, creu ell, tota obra representada a la llum per l'escriptor. Fa esforços veritables per captar l'esperit quan les composicions no l'evidencien; si això es produeix en surt decebut i ho lamenta, tot encoratjant l'autor a perfeccionar les seves qualitats. [···]
Manuel de Montoliu és clar en l'exposició dels seus criteris; és lúcid i presenta la seva ideologia sense induir a enganys. Per a ell, l'artista ha de completar la seva alçada i profunditat com a tal. En tot treball s'ha de fer patent l'esperit que fa de l'home allò que està cridat a ser.
La perspectiva que aquest volum de crítica pot obrir cap a un esdevenidor fecund, és la de mantenir un criteri humanista en una societat fortament tecnificada, on l'automatisme i la massificació tendeixen a l'anul·lació de l'home i de la seva llibertat. A la limitació d'espais a què es veu sotmès l'home dels nostres dies, la reacció ha de ser la volada ampla i el control d'allò que malda per dominar-nos i reduir la nostra capacitat d'iniciativa i creació.
Manuel de Montoliu, en fi, llega als que el vulguin escoltar de nou, uns criteris ben vàlids d'elegància, respecte i claredat en l'exposició; d'investigació, veracitat i documentació abans del pronunciament, i de selecció, exigència i rigor a tots els treballs que va estudiar, i que constitueixen un ampli i fonamental panorama de les nostres lletres."

(Olga Xirinacs i Díaz. Del pròleg de Breviari Crític V. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1979, p. 5-12)

* * *

"Ara bé, Manuel de Montoliu no és objectiu sinó amb si mateix en fer la seva tasca de crític, des del moment que reconeix que adopta uns paràmetres a partir dels quals fa els seus judicis. La seva objectivitat es limita a la fidelitat al seu credo, no pas al fet que les seves afirmacions siguin indiscutibles, cenyides a la possessió d'una veritat absoluta. És clar que m'he d'afanyar a dir que no crec que ningú que es digui a si mateix objectiu tingui raó del tot, ni que existeixin uns principis que siguin la veritat absoluta per a tothom; crec que un crític pot arribar a un grau d'objectivitat elevat quan té l'honradesa de mostrar quins són els principis ideològics que regeixen el seu pensament quan fa el judici, i quan aquest judici està també honradament relacionat amb aquelles idees. L'home és objectiu respecte del seu credo i per als qui pensen com ell. Però es tracta, en tot cas, crec, de subjectivitat. No penso que pugui autoqualificar-se d'objectiu aquell qui creu que posseeix la veritat i que els qui pensen com ell estan equivocats.
Manuel de Montoliu és d'aquests darrers. Manuel de Montoliu és sincer, però, tant pel que fa a l'explicació dels seus principis estètics i morals, com pel que fa a la creença que els qui no detenten aquests principis estan equivocats. D'ací que jo pensi que la seva visió de l'art i la literatura, molt respectable per altra banda, és subjectiva. Subjectiva i amb unes interpretacions personalíssimes en molts casos, com per exemple cada vegada que ataca el realisme i advoca per una novel·la idealista, o ataca la inclusió de mètodes científics en la concepció i el tractament d'un personatge literari, o l'experimentació textual, o afirma que només la lírica de base espiritualista (idealista) mereix de ser el cim de la poesia.
Però alhora, si ens cenyim a les seves paraules, aquesta mateixa objectivitat d'anàlisi que es reclama el crític queda contrastada pel seu subjectivisme i la crítica es converteix, entre altres coses, en un afer de "gust" personal. Perquè la crítica no consisteix tan sols per a Montoliu, tal com hem vist, en l'anàlisi de les característiques estètiques i formals de l'obra, la reconstrucció del procés creatiu de l'escriptor, sinó que implica necessàriament també, un judici de valor. El judici no és una qüestió posterior i deslligada de l'acte crític, sinó que en forma part indissoluble. I aquesta unió es produeix al mateix nivell del que creu que s'esdevé amb llenguatge i expressió poètica, que són inseparables. Així, podem veure que en un moment donat confessa:

Jo tinc un poeta en els meus dintres, i aquest poeta guia el crític en el seu gust i les seves preferències

Manuel de Montoliu, per la via de Karl Vossler, és un crític idealista, que recull i amplia la tradició crítica de Benedetto Croce. Val a dir, però, que les seves teories al respecte no són originals, ans es limita a difondre Vossler entre els catalans i a deduir-ne, per a les nostres llengua i cultura, les seves conclusions. A l'apartat dedicat a llengua i llenguatge demostra a bastament la seva filiació vossleriana. Aporto ara alguns elements, trets de les mateixes frases de Manel de Montoliu, que ens acostaran una mica més a la seva metodologia crítica.
Abans, però, diré alguna cosa de l'estructura i concepció de les seves crítiques. Majoritàriament em referiré als articles de Breviari Crític, ja que en general són molt més sistemàtiques i unitàries com a tals que les que havia publicat anteriorment a El Poble Català, de tractament temàtic molt divers; i els textos de La Vanguardia són assaigs al marge d'alguns temes, però n'hi ha pocs que siguin crítiques pròpiament dites. Pel que fa als Estudis de Literatura Catalana, recullen els textos més significatius de l'etapa de El Poble Català, i es tracta, en molts casos, de petits treballs monogràfics, que tenen un gran valor en una història literària. Pel que fa als articles publicats en altres indrets i, sobretot, al gran nombre que publicà d'escrits al Diario de Barcelona, aquests són molt superficials i no tenen tampoc, en la major part dels casos, la voluntat de crítica. I els seus pròlegs, que he tingut en compte, tenen més aviat el caràcter d'estudi monogràfic.
Així doncs, els trets que assenyalo ací com a característics de la seva crítica, poden ser aplicats sobretot als articles del Breviari Crític.
Manuel de Montoliu dóna una impressió de la globalitat de l'obra, en resumeix les característiques i la situa estèticament. Això no obstant, de vegades comença el procés a la inversa, és a dir, quan una obra és molt acostada o molt contrària a la seva estètica, pot començar un article crític explanant les seves teories sobre el tema i, finalment, situar autor i obra en el context teòric general que acaba de presentar. I quan es tracta de la presentació d'un clàssic, si aquest ha estat objecte del seu estudi personal des del vessant erudit, aprofita per fer-nos-ho saber i ampliar el contingut del llibre o obra comentats amb les seves conclusions sobre el tema. Pel que fa a l'anàlisi de les obres no-clàssiques, tant l'un mètode com l'altre dels que utilitza el porten a relacionar estretament obra i autor, per la qual cosa s'afanya a considerar quines són les motivacions de l'autor i quin és el seu mecanisme creatiu (actitud croceana). És ací quan intervé la ideologia del crític, perquè el comentari porta implícit el judici de valor, i alhora, l'intent de fer una valoració objectiva. Cosa que no tindria importància si no fos pel fet que considera que alguns corrents literaris no es fonamenten en l'estètica i, per tant, no es pot parlar d'art ni judicar-los com a tals. En quest sentit ell afirma que no creu en l'art per l'art, sinó que la moralitat de l'art forma part indissoluble de l'estètica. La seva personalitat de crític té una sensibilitat estètica nodrida i educada pels principis de l'espiritualitat catòlica."

(Margarida Arizteta i Abad. Obra crítica de Manuel de Montoliu. Tarragona: Publicacions de la Diputació de Tarragona, 1988, p. 41-43)

* * *

"Cal reconèixer que per a exercir la crítica estava excel·lentment preparat. Posseïa una vasta cultura estètica, dominava els corrents ideològics de la història, havia contribuït a il·luminar les fonts del nostre renaixement, no ignorava la nostra literatura medieval, per més que el desvergonyit descordament d’alguns dels seus autors devia produir-li una secreta antipatia, i, sobretot sentia una intensa atracció per la literatura castellana antiga, especialment pel seu corrent místic. Car ell era o volia ser el representant d’una crítica ortodoxa. Identificava la bellesa i la moral, però amb un concepte encara molt restringit de la moral, delimitat, més que pel dogma i la metafísica catòlica, per idees conventuals i estantisses aprensions de vella soltera.
El mateix títol de la seva secció -Breviari-, més que donar una idea de brevetat condensada, exhalava, per saturació de les idees que hi exposava, una indefinible sentor clerical. I, naturalment, aquesta posició topava amb les modes literàries del moment que sota la influència de les descobertes i afirmacions de Freud, es complaïa a explorar els monstres del subconscient -denominació aleshores abusiva- i a analitzar la influència de la libido en les passions i els sentiments. [···]
De totes maneres, no volia passar per un crític d'estampeta clerical que preferís una moderna capelleta pseudo-gòtica a les imposants catedrals amb totes les seves bíbliques i genèsiques exhibicions. Per això, si es mostrava irritat davant de la immoralitat de la literatura del seu temps, en canvi s'esforçava a ser comprensiu, i tolerant, i generós davant de les produccions de les literatures antigues. I equilibrava la seva posició incongruent perdonant, per exemple, la pornografia dels antics, en gràcia de la joia vital que, segons ell, els salva de la immoralitat malaltissa dels moderns, o acudint a la sublimació de la catarsi de les tragèdies gregues, que redimeix els protagonistes dels crims més abominables. [···] És possible que el seu talent innegable hauria donat fruits més assaonants, si seguint el seu veritable temperament s'hagués dedicat a construir obres de gran envergadura referents als temes i als moments que més podien complaure i satisfer la seva peculiar sensibilitat. El volum dedicat a estudiar Aribau i la seva època, ho demostra.
No tractava, precisament, l'actualitat com si fos una època morta, i els seus autors, vagues i llunyans fantasmes que ell ressuscitava? I encara que defensava coratjosament i serenament les seves idees, no té la pasta de reformador que la seva posició, per a esdevenir sòlida i fer-se influent, necessitava. Afable i bondadós en el tracte, ni el seu caràcter ni el seu físic no l'acompanyaven per a una tan àrdua missió. No era, sobretot, gens bel·licós, i la seva passió no sobreeixia mai el camp de les quartilles. Així, per exemple, en temps una mica reculats va servir-li la mutilació d'un dit com a pretext per a no acceptar el repte d'un escriptor massa irascible, vexat per una crítica. Si promovia, doncs, de vegades, enrenous i malestar i fins induïa un cert públic a mirar amb inquietud certs escriptors i a fer-los considerar com a damnats, no exercí gairebé cap influència literària ni serví de mentor a ningú que valgués la pena. No obstant, tinguts presents els seus punts de vista, els Breviaris, recollits en volums, formen, per la constància i bona fe que el guiava, un panorama ben complet de la literatura catalana contemporània."

(Domènech Guansé. "Manuel de Montoliu", dins Abans d'ara. Barcelona: Aymà, cop. 1966; Tarragona: El Mèdol, 1994, p. 183-184)