RECORDS D'ESTIU

Vine am mi, noia riallera;
correm plegats cap a l'era;
correm, que al sò de la gralla
ja l jovent balla que balla.
Oh! Mira, quin cel tan blau
tindrem avui per domas!
Ab aquest oreig tant suau
no ns cançarà lo compas.
De les flors més bonicoies
jo ten teixiré mil toies
que en ton pit i cabellera
te faran més encisera.
Oh! Vine, que avui la vida
a la gaubança nos crida.
Digues adéu al treball,
que ns encadena a la terra;
al meu cós ton braç aferra.
Oh dolç platxeri del ball!
No sents tos peus més lleugês
enllaçada pel meu braç?
Els refilets joganès
seguint am tots els demés
soni ritmic nostre pas.
Bota, llisca, gira, corre
am compas vertiginós!
Roda i roda, entorn dels dos
els camps fugen, tot s'esborra.
Oh! De peus ja no toquem
en terra! Volem, volem!
I el teu pit damunt mon cor
i de tos llavis en flor
tot bevent en el somrís
de petons amb dolç ardor,
en les ales de l'Amor
ascendim a un paradís!

(Del llibre Nova primavera: poema líric. Primeres poesies. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1901, p. 66-67)

* * *

DESDE L FONS DE L'OFICINA

Oh flors de mos vint anys! Oh jovenesa!
Que s'ha fet de la rosada d'il·lusions
que us vessava una Aurora sempre encesa
en els ansiats promesos horitzons?

Al fons d'eixa presó, que és trist de viure!
Defallides, malaltes de record,
orfes de llum, ja no podeu somriure!
Oh! Com me corca la tristesa l cor!

I com consol te l'han daurat, lagavia!
Més t'han tallat les ales, i en ton pit
no més bullir escoltes crits de rabia.
Pobre aucell que cantaves dia i nit!

Més a trencar tos llaços qui t'atura?
Desvetlla-t, esperit, si encara ets fort!
Corre als braços oberts de la Natura!...
Oh! Com me corca la tristesa l cor!

La Natura... la veig somriure encara
sempre amiga; més lluny, a l'horitzó,
cims banyant-se del cel en la llum clara,
i de cel ai! no més un trist recó!

Sortiu per tot, veniu, grises boirades,
a envolquellar el meu darrer conort!
Plora tu, oh cel!, absent de mes volades!
Oh! Com me corca la tristesa l cor!

(Del llibre Nova primavera: poema líric. Primeres poesies. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1901, p. 76-77)

* * *

DESIG

Ara que la lluna s mira
als vidres de tos balcons,
voldria de sa llum sê una guspira
i amb el vent sospirant que allí sospira
penetrar de ta estancia fins al fons.

Descuidada t trobaria,
dormideta en el teu llit:
suaument, entre ls llençols relliscaria
i am caricia infinida t besaria
tota tu, tota tu tota la nit!

(Del llibre Nova primavera: poema líric. Primeres poesies. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1901, p. 93)

* * *

ADÉU (AL MEU GERMÀ)

Germà, al donar-te avui en abraçada estreta
l'adéu darrer temut,
encar que de t'absencia l cor senti la pena
am dolça enveja t mira i séns voler l'omplena
un goig desconegut.

Car ja del ditxós dia que han somniat tes ansies
en l'horitzó ha brillat,
com tresor de promeses, la somrient aurora:
la Dea t crida ja que nostre cor adora
la santa Llibertat!

Darrera dels arams de gavia esportellada
ella és la que somriu
i la qui atrau i extén les ales oblidades
a l'aucellet que plans travessa i serralades
per veure l plorat niu.

Fòra de ta presó també somrient t'espera;
la porta oberta està...
Mes ales sento batre al veure ta fugida
i forcejo tot foll ma reixa malehida...
Més ai! que és tot en va!

Oh benhaurat aucell! Que n'ha de ser de dolça
per nostre jove front
la primera besada d'eixa nova mare
que am mà solemne t mostra, obert del tot desd'ara
i a ta mercè, lo món!

Jo oviro ja ses mans com benehint-tet donen
bordó de pelegrí,
com tu, cor-près i els ulls en plors, més am coratge,
besant-lo l prens, i sol, tot sol, del llarc romiatge
comences el camí.

Pot-ser, pot-sê encabat que la pendent esquerpa
tresquis am peu incert,
badant ses solituts ont el Dolor habita
séns ni una trista branca s'obri l'infinita
extensió del desert...

Valor, germà! I ensems que am peu segur trepitgis
la fosca terrenal,
si vols veure lluir les branques desitjades
conserva sempre encès, malgrat vent i boirades,
l'estel de l'Ideal.

(Del llibre Nova primavera: poema líric. Primeres poesies. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1901, p. 111-112)

* * *

L'ENCÍS ROMPUT

Ont ets? Ont ets? Oh dòna encisadora!
Ont t'has esgarriat?
Jo he vist el gesto d'una mà traidora
que de cop dels meus braços t'ha arrencat.

Encara sento ma pupil·la humida
dels plors beguts de ta pupila al fons!
I ma boca vibrant tota endolcida
pels nostres ultims i més llarcs petons!

La frisança de foc de tes caricies
glatir sento en mes venes com abans.
El cap me torba l vertic de delicies
que m dava cada estreta de tes mans.

Encar mos braços, tot trement, desplega
una ansia d'abraçades sense fi.
Encar mon cor, adalerat, batega
pensant-se reposar sobre ton sí.

Oh! Qui ha trencat aquells tant dolços llaços?
Ja sento al pit morir la voluptat
de la teva presencia, i els meus braços
sols estrenyen horrible soleat!

Ja ha devallat l'Hivern de les montanyes
i ha envait el jardí del bon repòs.
Son fred mortal penetra mes entranyes
mustigant a l'entorn les nostres flors.

I resto perdut d'esma, solitari!
I ont ahir me somreia l paradís
ara s dreça a mos ulls crudel calvari...
Per sempre s'ha trencat el nostre encís!

I am la nafra sagnant ben amagada,
de l'alegria amb el disfreç etern,
unim-nos a la boja mascarada!...
Oh món! Ets un infern!

(Del llibre Nova primavera: poema líric. Primeres poesies. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1901, p. 120-121)

* * *

EL TEU NOM

Es el teu nom tat dolç, que consona
am l’agradós dringar de la més prima
gota que la fontana regalima
i el plany més dolç que l rossinyol entona.

Es s’harmonia de sentir tan bona
com la dels pins que l ventijol estima;
amb el murmuri de les patges rima,
i com un cantic d’angels ell ressona.

Es tant dolç que’l meu pit encar sospira,
no podent contenir delicia tanta,
d’ençà lo primer jorn que mel digueres.

I amb estrelles i mons tot el món gira
al voltant d’Ell, que al centre brilla I canta,
l’harmonia regint de les esferes.

(Llibre d’amor. Barcelona: L'Avenç, 1903, p. 27)

* * *

NIT SERENA

Passeu, estrelles, passeu!
Passeu ben depressa,
i porteu-me un novell jorn,
que l meu cor espera
i al cor que espera, com anys
les hores li pesen.
Oh quin mal es tant crudel
el mal de l’absencia!

Amb un rosari de plors
d’amargantes denes,
ont hi ha més grans que no estels,
per tot el cel cremen,
jo compto ls dies que encar
per veure-t me resten.
Oh quin mal es tant crudel
el mal de l’absencia!
Oh dolça nit! Qui pogués
tornar-se ara estrella,
un de tos ulls que allí dalt
fins al matí vetllen,
pera cercar se’ns repòs
un punt de la terra!...
Oh quin mal es tant crudel
el mal de l’absencia!

Oh! Quan trobés el teu niu,
dolça aimada meva,
veuries un aste errant
creuar les esferes
i caure un cor a tos peus
trocejat de pena!...
Oh quin mal es tant crudel
el mal del’absencia!

(Llibre d’amor. Barcelona: L'Avenç, 1903, p. 33-34)

* * *

NOCTURNA

Ja l’ombra nupcial ens amagava,
Prò invencible, aquell vespre, ens arribava
L’atracció del misteri de la nit;
I al fi sortírem enllaçats de braços,
I a l’atzar enudguerem nostres passos
Per la quieta foscor del pla endormit.

Silenciosa, amorosa, allà en l’altura
Glatia l’estrellada; una aura pura
Infinita caricia sobre l món
Feia lliscar; i al fons de l’espai lliure,
Tot el cel, tot el cel ens va somriure,
I el cor s’obria a aquest somrís pregon.

I anaven caminant lligats de braços
Tot portant a l’atzar els nostres passos
Sota aquella estrellada soletat,
Fins que, aturant-nos, nostres ulls alçàrem,
I en un transport units amdós restàrem
Tot sondejant l’augusta immensitat.

I mirant per la volta silenciosa
La flama de la vida tremolosa,
De l’Infinit glatint en el pregon,
En nostre pit, magicament encesa,
Una flama d’eterna jovenesa
Llavors brollà, rejovenint al món.

(Llibre d’amor. Barcelona: L'Avenç, 1903, p. 125-126)