Quins són els sobirans de Catalunya i per què no hi ha reis?

Catalunya presenta una diferència bàsica amb els regnes i reis (sobirans) reconeguts pel sant pare a la Península: Astúries, Lleó, Galícia, Portugal, Castella, Navarra (Pamplona-Nàjera) i Aragó. L'origen de Catalunya està en els comtats que formen part del Sacre Imperi Romanogermànic, és a dir, comtats o demarcacions imperials instituïts pels carolingis (Carlemany) a partir de la conquesta de l'anomenada Marca Hispàni­ca als musulmans, que el pontífex reconeix com a territoris reconquerits pel cristianisme. Aquests comtats són l'origen dels que més tard constituiran la Catalunya Vella: Empúries, Rosselló, Girona, Cerdanya/Conflent, Besalú, Osona, Urgell, Pallars i Barcelona, tots ells governats en els primers temps (segles VIII-IX), per comtes francs o autòctons fidels i formant part de l'imperi. Cas a part és el comtat de Ribagorça, que te­nint un origen similar als comtats catalans entrarà aviat dins els dominis del regne de Navarra (Pamplona). Al segle XIII, Jaume I el Conqueridor el va incorporar al comtat de Barcelo­na, però l'any 1300 Jaume II el Just l'inclourà definitivament en el regne d'Aragó.

Els sobirans lligats a la dinastia astur-lleonesa o a la na­varresa elegeixen com a títol el de rei, mentre que els comtats de la futura Catalunya continuen amb els títols comtals i van estar lligats a la dinastia francesa fins al segle XIII. En la pràc­tica, tots eren sobirans, tant si eren reis com si eren comtes.

Un d’aquests comtats, el de Barcelona, es va erigir en hegemònic entre els segles IX i X, principalment perquè tenia la ciutat millor defensada gràcies a les muralles del segle III i era frontera amb el califat de Còrdova, la qual cosa compor­tava possibilitats d’expansió territorial. Un dels seus comtes, el franc Guifré el Pilós, que també trobem citat amb el nom germànic de Wifredus, aconseguí unir sota el seu govern els comtats de Barcelona amb els d'Urgell, Cerdanya, Osona i Girona. Aquest personatge, que sempre es mantingué fidel als reis francs i morí violentament en una ràtzia musulmana l'any 897, és el fundador de l'anomenada dinastia comtal de Barcelona, que perdurarà fins el 1410, any en què mor Martí l'Humà.
S'ha glorificat la memòria de Guiffredus primus comes Barchinone considerant-lo el fundador de Catalunya. Ja el 1380 fou nomenat Pater Patriae en la genealogia dels comtes de Barcelona que va encarregar fer Joan I el Caçador. També és ben coneguda la llegenda romàntica que el lliga a les quatre barres fetes amb la seva sang sobre fons daurat, que esde­vindria l'emblema de la casa comtal de Barcelona.

Entre els segles X i XI es dóna el procés d'independència dels comtats catalans respecte del regne de França. Conei­xem bé el cas del comtat de Barcelona: el cabdill del califat de Còrdova, Al-Mansur, en una de les seves ràtzieses diri­geix cap a Barcelona l'any 985. El comte Borrell II demana ajut al seu senyor, el rei de França Lotari I, qui l'ignora. Quan l'any 988 el nou sobirà Hug Capet demana el reco­neixement de vassallatge a Borrell II, aquest li nega, con­vertint-se així en sobirà de facto dels seus territoris, malgrat que encara lligats a França institucionalment. La indepen­dència val també pels altres comtats catalans, occitans i provençals, però sempre conservant com a títol el de com­te, és a dir, comtes sobirans. El papa de Roma no hagués acceptat que cap d’ells li demanés el reconeixement del títol reial, ja que aquest l'ostentava el rei de França, nominal­ment senyor de tots ells.

Així doncs, és entre els segles X i XI quan els comtes ca­talans esdevenen sobirans dels seus territoris com a com­tes imperials del Sacre Imperi. En cap moment van tenir la temptació de canviar el títol comtal, de gran prestigi pels seus orígens i ben reconegut pel papat de Roma. A més a més, el seu profund respecte per l'honor els impedia ser més que els que eren iguals, és a dir, el comte de Barcelona no podia, per qüestió d'honor, adjudicar-se un títol diferent o superior als dels comtes també imperials d'Urgell, Pallars, Empúries o Tolosa de Llenguadoc.

En aquests segles neix una unitat cultural que s'estén des de Catalunya fins a l'Occitània i la Provença, és el temps dels trobadors, dels càtars i dels castells feudals. Anys més tard, aquesta unitat restaria esclafada pel regne de França, amb l'avinentesa del sant pare: a la primera meitat del segle XIII, el rei francès aprofitarà la batalla de Muret i la croada contra els càtars per incorporar a la seva corona l'Occitània i la Proven­ça. Més endavant ho intentaria amb Catalunya en el marc de la croada contra Pere el Gran l'any 1285 pel conflicte de Sicília, però va fracassar.

Aquesta és la causa per la qual Catalunya no té reis, i quan al segle XIII se signen els tractats de Corbeil (1258, Jaume I) i d'Anagni (1295, Jaume II), pels quals el regne de França renuncia definitivament a Catalunya, els comtes bar­celonins continuen mantenint el seu títol de comtes sobirans (aleshores ja eren reis d'Aragó), i així seran reconeguts pel pontífex.


© Ferran del Campo i Jordà
Autors: Ferran del Campo i Jordà, Núria Valls i Ramón i Daniel Cócera i Saló

(Fragment del llibre Catalunya Espanya. Preguntes i respostes, 2016)