Pont de Molins, Alt Empordà (1781–1847)
Guerriller a la Guerra del Francès i militar amb Ferran VII

Els mesos de juny i juliol foren un infern pels assetjats, suportant un incessant bombardeig de les bateries franceses i els constants assalts de la infanteria, i cada vegada més convençuts de que no els hi arribaria cap ajut. A l'agost la situació era insosteni­ble, sense queviures, sense munició i moltes baixes entre morts i ferits. El dia 16, el coronel Martínez va reunir els oficials i varen decidir fer una sortida desesperada, abandonant la fortalesa i in­tentant arribar a les línies espanyoles de la part d'Olot i la Garrotxa. Era un suïcidi, però no tenien cap més alternativa. Es realitzaren els preparatius i el dia 17 a la nit s'efectuà la sortida, però els francesos estaven preparats i eren molt més nombrosos. La lluita durà fins el dia 19, essent de molta violència, amb moltes baixes. A la fi, els heroics defensors del castell de Sant Ferran de Figueres foren esclafats per les baionetes franceses i els super­vivents caigueren pressoners, entre ells Ponç Jordà, ferit i quasi sense forces. D'immediat els generals Tarante, amb l'artilleria i la infanteria, i D'Hilliers al davant dels seus dragons, es feren càrrec de la fortalesa, al temps que lligaven els presoners i els retornaven de nou a aquesta, però als calabossos. Altra vegada les portes del castell de Sant Ferran veieren passar els que havien estat durant més de quatre mesos els seus defensors, una llarga filera d'homes coberts de sang, bruts, barbuts, amb la roba destrossada i molts sense botes: eren els supervivents de l'única gesta gloriosa en la història d'aquesta fortalesa.

Els francesos no tenien clar què fer amb els presoners i suposem que més d'un d'aquests va recordar el decret de guerra a mort a la passada Guerra Gran. En principi varen ser reconeguts l'estudiant Floreta, Marquès i Sunyer que, com a traïdors, varen ser penjats d'immediat i sense judici. La resta fou tancada en els cala­bossos esperant què fer amb ells. Aquest fou el cop més dur pel batalló d'Expatriats de l'Empordà, que desaparegué definitiva­ment i les seves restes passaren a formar part de la Primera Legión Catalana. Algunes companyies, com la 1a del 2n batalló, abans la 13a, de la que n’era oficial en cap Ponç Jordà, va desaparèixer després el setge i només uns pocs continuaren amb vida, a la presó.

El Mariscal Mac Donald decidí no executar els presoners, malgrat que considerava que era un perill mantenir-los a Figueres, així que resolgué enviar-los a França. Una matinada d'aquell mes d'agost de 1811 sortiren del castell i, en columnes, enfilaren la carretera principal cap a la frontera. Però els habitants de l'Empordà eren a l'aguait, hem de tenir en compte que la majoria d'aquells presoners eren fills de la comarca, i molts familiars s'aproparen per veure'ls. El camí fins la Jonquera fou difícil, els soldats francesos ordenaren tancar les cases i que ningú s'apropés a la carretera. Era evident que allò no convenia a la política d'apropament als catalans propagada per Mac Donald. Ponç Jordà i els seus companys d'armes foren enviats al camp de presoners de Condé, al Departament del Nord Libre.
Com a epíleg d'aquell any de 1811 el mariscal Mac Donald fou substituït a Catalunya pel general Charles Decaen, amb la mis­sió especialment encomanada per Napoleó, de facilitar la unió de Catalunya a l'Imperi Francès, que es portaria a terme al 1812.

© Ferran del Campo i Jordà.
© Ajuntament de Pont de Molins

(Fragment del llibre Biografia de Ponç Jordà i Heras, 2017)