Davant d'aquest món convuls que ens ha tocat de viure estàvem, una tarda d'estiu, parlant amb l'amic Josep Checa i altre bestiar de ploma de tot l'anecdotari (literatura inclosa) que ens abstreu de la crua realitat immediata. De cop i volta, amb la mirada encesa per una idea fulgurant, en Josep ens etzibà, irònic: "Us imagineu que arribés un dia que als telenotícies diguessin mira, acaba de guanyar aquell motorista que es diu com el poeta?". Es va fer un silenci i tots els contertulis vàrem imaginar un món ideal en el qual la cultura havia triomfat i ens havia fet a tots més lliures. El món, segur, seria aleshores molt més just i s’haurien apaivagat tensions i desencontres. Però les coses són com són i somiar és de franc. Aquest dret al somni i al desig, per sort, el tindrem sempre. És el que, en darrera instància, el poeta Checa reivindicava. És el que tot intel·lectual, al capdavall, hauria d'exigir. Almenys, és el que el poeta Checa exigeix i provoca en la seva poesia. Tot i tocar sempre de peus a terra, dels seus mots es desprèn la conseqüència que quelcom no acaba de rutllar en aquest món globalitzat. Lúcid, realista i amb un punt d’amargor és capaç d'encabir en ben pocs versos tot un univers:

He facturat les paraules, la nostra història,
el paisatge cartografiat a les retines...
però ara, des de l'avió,
l'illa és un pinyol que sura,
abandonat dins el got de plàstic
que m'ofereix l'hostessa,
fins que, sota el sol del captard,
un núvol de gasa l'acotxi.

Són imatges verbals impactants, com qui no vol la cosa, amb relacions semàntico-sintàctiques agosarades ("les truges farmacèutiques" pel llomillo de porc que arribarà al nostre plat de cada dia: "un desert vast i gris d'uralita" per definir un paisatge concret o l'infant que "va tastar l'agre pastís de la vida"...). Arguments que no deixen cap espai a la indiferència. Que el lector jutgi. Qui vulgui escoltar (és un excel·lent rapsode) i / o llegir Checa rebrà un xec de la més alta i preuada reflexió. En els temps que corren és cosa prou necessària. Potser així ens atansarem cap a l'ideal aquell que apuntàrem en aquella tarda estiuenca que no oblidaré.

(Víctor Pallàs. Editor del llibre, 2007)

* * *

Del primer al darrer vers, TOTS els camins incideixen en l'ànima. A "A frec" t'adones que ni els poemes amb endreça –en teoria capaços de coartar poc o molt la llibertat d'expressió– rebaixen el discurs genèric. Ben al contrari, t'apropen a un àmbit sentimental del poeta que només la concreta conjunció fets-persones-instants podia revelar-nos. Malgrat la dimensió extraordinària que sura per damunt d'alguns poemes, el factor netament quotidià regeix els altres i equilibra el pes emocional. […]

(Pilar Cabot. Fragment del pròleg del llibre)